Sahara Occidental: 40 anys esperant. Quants més?
El conflicte del Sàhara Occidental compleix quatre dècades enmig dela desesperaciódels refugiats,la incapacitat de l'ONU i l'ocupació marroquina
Mulai Khatir Hanini, del partit nacionalista Istiqlal, és l'alcalde marroquí del Municipi Rural de Tifariti, una petita localitat del nord del Sàhara Occidental a 23 quilòmetres de la frontera mauritana. Gestiona un pressupost, assisteix a conferències internacionals i ha firmat agermanaments amb ciutats africanes com Arusha (Tanzània) i Tombuctú (Mali). Però a Tifariti ningú no sap qui és. Mai no l'han vist per allà.
"Fa riure", assegura Hamada al-Hadi, de 46 anys, secretari general de la daira (ajuntament) de Tifariti. Al poble, un grapat de cases de tova perdudes en una seca sabana tacada d'acàcies, monòlits de granit i restes bèl·liques, oneja la bandera vermella, negra, blanca i verda de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
Aquí hi viuen 140 famílies beduïnes, però quan plou n'hi arriben moltes més amb els seus ramats. "No ens agraden els campaments [de refugiats a Algèria]. Aquí la vida és més sana. No vam marxar ni durant la guerra!", presumeix Fadli Xekh, de 77 anys, invident, a la haima on viu amb la seva dona, la Tislem, de 48, els seus vuit fills, dos néts i el bestiar: 25 cabres i cinc dromedaris.
Tifariti, on la RASD vol construir el seu parlament i una universitat, és una de les set poblacions que queden fora del mur amb què el rei Hassan II del Marroc va envoltar la part del Sàhara que va aconseguir retenir després de la guerra de 16 anys amb la guerrilla del Front Polisario, moviment independentista sorgit els darrers anys de la colonització espanyola, avalat per Algèria i en el seu moment per Líbia i reconegut per l'ONU com a representant del poble sahrauí. Un alto el foc va posar fi a les hostilitats el 1991.
Després d'acorralar l'últim govern franquista amb l'anomenada Marxa Verda, una invasió pacífica del Sàhara Espanyol amb 350.000 civils mobilitzats per l'exèrcit, el monarca havia aconseguit que Espanya lliurés el territori al Marroc i Mauritània en contra de les resolucions de l'ONU n'exigien l'autodeterminació.
Tot això passava el novembre del 1975, fa exactament 40 anys, cosa que el converteix en un dels conflictes més antics del món. Els mateixos anys que fa que fracassa la diplomàcia internacional. Els mateixos que desenes de milers de refugiats fa que malviuen a l'infernal desert de la província algeriana de Tinduf.
L'exèrcit marroquí va entrar-hi a totes abans fins i tot de la retirada de l'últim militar hispà. De la cruesa de la repressió en parlen les fosses comunes exhumades el 2013 per forenses de la Universitat del País Basc. Alguns cadàvers encara portaven el DNI espanyol. A l'abril, el jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz va processar vuit alts càrrecs militars i tres civils marroquins per presumpte genocidi al Sàhara entre 1976 i 1991.
Mauritània, derrotada per la guerrilla, es va retirar el 1979. El 1991, amb la mediació de Nacions Unides, el Marroc i el Polisario van subscriure un pla de pau que havia de culminar amb un referèndum per a l'autodeterminació l'any següent. Es va desplegar una missió internacional, la Minurso, el nom de la qual esmenta expressament l'objectiu de la consulta i que és l'única missió de l'ONU que no té competències sobre drets humans.
Han transcorregut 24 anys i el referèndum continua als llimbs. Rabat es nega a discutir una altra solució que no sigui una àmplia autonomia per a les seves Províncies del Sud, amb l'empara del veto francès, i fins no fa gaire el nord-americà, en el Consell de Seguretat.
El mur que divideix en dos el Sàhara, el més gran del planeta en el seu gènere, un talús de sorra de 2.700 quilòmetres defensat per més de 100.000 soldats, armament pesant, búnquers, sofisticats equips de vigilància electrònica i no pas menys de deu milions de mines, engloba totes les seves ciutats (Al-Aaiun, Smara, Dakhla, Bojador), el seu litoral de més de mil quilòmetres i els seus recursos naturals (fosfats, pesca i possiblement petroli).
Però cap país, ni tan sols els seus més estrets aliats, França i les monarquies del Golf, no reconeix la sobirania marroquina sobre el territori, que des del 1960 per l'ONU està pendent de descolonització. La immigració de marroquins ha elevat la població dels 74.000 habitants de l'últim cens espanyol a més de mig milió. Els sahrauís ja són a penes el 20%.
L'hermetisme a la zona ocupada és gairebé absolut. S'impedeixen les visites de periodistes, grups de drets humans i parlamentaris estrangers a un territori on des del 2005 han estat freqüents les protestes polítiques i socials, reprimides amb duresa. La de 20.000 persones a Gdeim Izik fa just cinc anys, veritable precursora de la primavera àrab, es va saldar amb almenys 13 morts. La imatge d'Aminetu Haidar en vaga de fam a l'aeroport de Lanzarote va fer la volta al món el 2009.
A l'altre costat del mur, sobre uns 70.000 quilòmetres quadrats poblats per unes 30.000 persones, la majoria nòmades, exerceix la seva sobirania la RASD, reconeguda per 82 països (gairebé quatre vegades més que els que reconeixen Taiwan). És membre fundador de la Unió Africana, de la qual l'únic país del continent que no en forma part és el Marroc. Rabat intenta evitar-li més suports costi el que costi: quan el Parlament suec s'ha plantejat debatre la qüestió, li ha denegat els permisos al nou Ikea de Casablanca, encara que això deixi 400 persones sense feina.
Una duana controla l'entrada als anomenats territoris alliberats a prop del punt on coincideixen les fronteres del Sàhara, Algèria i Mauritània. L'esquelet d'un autobús urbà de Plasència es calcina al sol al costat de la garita on, sobre un pupitre escolar, es revisa la documentació dels viatgers. Passen per aquí "entre 60 i 70 vehicles diaris, el 10% camions" per continuar el viatge per un desert on ja no hi ha cap carretera, detalla el responsable, Abdel Hamdi Alhai, de 67 anys.
La RASD és el primer precedent d'un Estat sorgit a partir de zero i a l'exili. "No vam heretar res d'Espanya, vam arribar a aquestes terres sense res", recorda el seu primer ministre, Abdelkader Taleb Omar. Es governa des de Rabuni, als campaments d'Algèria, sota gestió sahrauí, on es van refugiar després de la invasió unes 50.000 persones. Avui n'hi ha 220.000 de registrades, segons el cens nacional de la RASD. L'Acnur, l'agència de l'ONU per als refugiats, les xifra en 90.000. Viuen sense mitjans en un dels entorns més durs de la Terra. I les inundacions de mitjan octubre, les pitjors en dècades, han fet molt mal als seus precaris habitatges i reserves d'aliments i han empitjorat encara més les condicions de vida d'una població que des del 2011, amb l'inici de la crisi als països donants, ha vist caure l'ajuda que rebia un 57%, afirma el ministeri de Cooperació sahrauí.
Els mesos bons -perquè sovint no s'arriba a aquestes xifres- es reparteixen per persona deu quilos de farina, un quilo d'arròs, un d'ordi, dos de llenties, un de sucre, un de soja, tres de vegetals frescos, un litre d'oli vegetal i una llauna de 425 grams de verat, única font de proteïnes animals. El bestiar (dromedaris i cabres) i alguns horts complementen aquest racionament tan magre. El resultat: no hi ha fam, però sí "desnutrició crònica del 30% dels nens fins a cinc anys, anèmia en una de cada dues dones, i l'índex més alt del món de celíacs, un 6%, a causa de l'excés d'hidrats de carboni en la dieta; l'ajuda del Programa Mundial d'Aliments està pensada per a emergències, no per a anys", assenyala Buhabeini Iahia, president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí. Quatre dècades després, aquells camps provisionals s'han convertit en veritables ciutats de tova que s'expandeixen vora les rutes que connecten Algèria i Mauritània. Sorgeixen a tot arreu modestíssims comerços, restaurants o tallers que obren els que tenen aportacions econòmiques de l'exterior. Solen funcionar com a cooperatives de diverses famílies. Hi ha fins i tot una fàbrica de sabó, una de pasta alimentària i un laboratori de producció de medicaments. Als seus carrers polsosos ja han crescut dues generacions que no han conegut més que una vida sense oportunitats al desert, i entre les quals s'escampa el descontentament, també amb els seus governants. "Aquí no hi ha vida", repeteixen els joves, que han secundat diverses protestes. Abunden les veus que clamen pe tornar a la guerra. El congrés quadriennal del Polisario, al desembre, debatrà entre d'altres aquesta possibilitat.
"El mur és vulnerable. Sabem el moment i el lloc", ens assegura Ahmed Kher, de 51 anys, que mana una companyia de 120 homes a la regió de Tifariti amb soldats d'entre 18 i 70 anys. Pel que fa a com, uns prims combatents que emergeixen de terra sota els nostres peus, coberts de terra i armats fins a les dents, durant unes maniobres a Bir Lehlu, ens donen una pista: llargs túnels subterranis.
"Vam resistir setze anys de lluita i ara som més forts que llavors. Podem mobilitzar fins a 30.000 homes amb armament modern. Aquesta vegada portarem la guerra a l'interior del Marroc. Cap marroquí no podrà viure en pau fins que això s'acabi", avisa el ministre de Defensa, Mohamed Lamin Albuhali. I, ara per ara, res no fa esperar un canvi al front diplomàtic que allunyi el perill que això acabi passant.
8-XI-15, J.M. Pujals, lavanguardia