*Nacionalisme banal*, Michael Billig


NACIONALISME BANAL | MICHAEL BILLIG | Casa del Libro

 

 

 

 

'Pitar' un himne nacional és nacionalista. Aplaudir-lo, també.

Hi ha qui qualifica de nacionalistes a aquells que volen modificar fronteres negant que ho siguin els qui volen mantenir-les.

El nacionalisme banal es desconeix a sí mateix.

 

 



 

Comentari en 7 pgs en pdf de Joan J. Adrià i Montolío:
http://www.latorredelvirrey.es/wp-content/uploads/2015/12/Resena_Nacionalismo-banal.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Nacionalisme_banal

Nacionalismo banal | emak bakia

Amor patriótico, deportivo o nacionalismo banal?

 

 

 

 

 

NACIONALISME BANAL (en paper)

MICHAEL BILLIG , afers, 2006

  • Nº de páginas: 308 págs.
  • Encuadernación: Tapa blanda
  • Editorial: AFERS
  • Lengua: CATALÁN
  • ISBN: 9788495916617

Este es un libro que representa un importante desafío a las concepciones ortodoxas del nacionalismo y que se centra especialmente en la crítica al nacionalismo de las naciones estado. Mientras que la teoría tradicional ha puesto el punto de mira en las expresiones radicales del nacionalismo, el autor centra la atención en l as formas diarias y menos visibles que se encuentran profundamente arraigadas en la conciencia contemporánea, una forma de nacionalismo, ni exótica ni alejada de las prácticas más habituales, que define como «nacionalismo banal». A la pregunta de por qué la gente no olvida su identidad nacional, sugiere que el nacionalismo cotidiano se encuentra presente constantemente en los medios de comunicación a través de símbolos y de hábitos rutinarios del lenguaje. Elementos habituales, como la bandera que ondea inadvertida en el exterior de un edificio público o que es omnipresente en la escuela, en los despachos, en las fachadas de las viviendas, etc., son recordatorios que frecuentemente operan de manera mecánica sobre el subconsciente individual y colectivo, más allá del estadio de la conciencia deliberada. Nacionalisme banal es crítico con las teorías ortodoxas de la sociología, de la política y de la psicología social que ignoraron este aspecto central de la identidad nacional. Billig manifiesta con convicción y documentación que el nacionalismo continúa siendo una fuerza ideológica fundamental en el mundo contemporáneo. Lo más importante es reconocer éstas señales del nacionalismo que nos son tan familiares y que se nos pasan por alto con tanta facilidad. Se trata de una obra que abarca muchas perspectivas de estudio y que es de lectura esencial para averiguar el fenómeno nacional y sus aspectos más banales en que se manifiesta y es utilizado, en primer lugar, por las naciones estado.

Agraïm a l'Editorial Afers que ens hagi permès la reproducció d'aquesta introducció.

Copyright introducció a l'edició catalana: Michael Billig, 2006

Copyright d'aquesta edició Editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València

Copyright de la traducció: Anna Torcal García

Ara fa més de deu anys que es va publicar la primera edició de Nacionalisme banal. La tesi central del llibre era senzilla. Hi havia un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d'analistes del nacionalisme. Les principals teories del nacionalisme se centraven en moviments socials que s'encaminaven a crear noves nacions o que apel·laven de manera conscient a sentiments nacionals. Aquests moviments representaven la variant "perillosa" del nacionalisme. Tanmateix, hi havia una forma "assenyada" de nacionalisme que era tan familiar que els analistes la passaven per alt. Era el nacionalisme rutinari dels estats nació establerts. Per tal que un estat nació continue existint com a estat nació, hi ha d'haver una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc. que afecten les vides dels membres de la nació i que, d'alguna manera no conscient, els "recorden" la seua identitat nacional. Com que els analistes no havien estudiat específicament aquestes pràctiques rutinàries, no hi havia cap concepte fàcilment disponible per descriure-les. Per tant, vaig fer servir el terme "nacionalisme banal".

L'exemple de la bandera pot il·lustrar la diferència entre el nacionalisme "perillós" i l'"assenyat". Els moviments socials nacionalistes i els estats nació en els seus moments de nacionalisme perillós tendeixen a onejar conscientment la bandera. Als estats nació establerts hi ha també les banderes que pengen diàriament a les esplanades de les benzineres, fora dels edificis oficials, als uniformes dels funcionaris, etc. Aquestes banderes no són onejades de manera conscient. A penes se n'adonen els ciutadans de l'estat mentre s'ocupen dels seus afers diaris.

Benedict Anderson, autor d'Imagined Communities (1985), que ha estat reconeguda amb raó com una anàlisi clàssica del nacionalisme, ha resumit recentment el concepte de nacionalisme banal de manera succinta i enginyosa. En la vida moderna hi ha un "corrent incessant de senyals repetitius, cada dia a cada hora, gairebé subliminars" emesos cap a cada ciutadà-consumidor que reforcen la idea que pertanyen a una nació meravellosa: "Si es volgués veure la història moderna del món com una telesèrie, en tots els països el personatge amb el paper principal en cada interminable episodi fóra la mateixa nació" (Anderson 2005).

La tesi del nacionalisme banal pressuposava que el nacionalisme era encara una força important al món, tant socialment com política. Evidentment, aquesta tesi entra en conflicte amb els arguments d'aquells qui veuen el món com quelcom que ha passat de ser un mosaic de nacions a una "aldea global" postnacional. Els teòrics del globalisme sostenen que l'estat nació va assolir el seu apogeu a mitjan segle vint o fins i tot abans, i que ara està en declivi. Com han assenyalat John Urry i d'altres, hi ha un "globalisme banal" que és paral·lel al que anomene "nacionalisme banal" (Urry 1999 i 2000).

Per descomptat, els senyals del nacionalisme banal són atributs diaris de la vida en el capitalisme avançat, especialment a les ciutats del món occidental. Barcelona, tant si es considera una ciutat espanyola com si es considera catalana, sens dubte és una ciutat internacional en uns sentits que haurien estat impensables fa un centenar d'anys. Es poden escoltar diverses llengües mentre els turistes del món sencer caminen per les Rambles; els restaurants ofereixen cuina internacional, siga d'altres parts d'Europa, d'Orient Mitjà, d'Extrem Orient o hamburgueses a l'estil americà; les empreses internacionals tenen grans oficines al districte comercial; una proporció creixent de la població té pares i avis els llocs de naixement dels quals estan lluny de Barcelona; els joves de la ciutat viatgen per anar a treballar escoltant en i-pods la mateixa música que escolten els joves de tot el món; i aquests i-pods els han muntat lluny de Barcelona, possiblement a la Xina, a Singapur o Corea del Sud, a partir de diminuts components l'origen dels quals és difícil de resseguir. Els senyals de globalisme són, en efecte, part de la vida de cada dia.

La qüestió és si els senyals del globalisme banal estan arraconant els senyals del nacionalisme banal, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix. Segons Ulrich Beck, la tesi del nacionalisme banal pot descriure acuradament com "està d'ancorada la identitat política en les rutines de la vida de cada dia". Tanmateix, suggereix que Nacionalisme banal ignorava el "cosmopolitisme banal" i que en centrar-me en el nacionalisme més que no en el cosmopolitisme estava sent "selectiu fins al punt d'arribar a la distorsió". Beck sosté que el nacionalisme no és important quan es compara amb les forces globals del cosmopolitisme. De fet, els senyals del nacionalisme banal serien "en realitat només illes en un riu aclaparador de cosmopolitisme banal" (Beck i Willms 2003, p. 37).

Sense voler disminuir la importància del globalisme i el cosmopolitisme, que tant ha fet per il·luminar el treball de Beck, pot ser massa d'hora per descartar el nacionalisme com a força. Aquest és en concret el cas si, com escriu Beck, la identitat política sovint està ancorada dintre del nacionalisme banal. Això implicaria que la política esdevé com més va menys important. En qualsevol cas, és un error, des del meu punt de vista, pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d'unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l'ascens de l'internacionalisme va acompanyar l'ascens de l'estat nació. L'estat nació va créixer al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals. Aquest, de fet, era un dels arguments de Nacionalisme banal.

A pesar dels obvis senyals de cosmopolitisme banal, hi ha bones raons per suposar que l'estat nació no està a punt de desaparèixer de l'escenari global. Un dels avenços polítics més importants en la passada generació ha estat la difusió de la democràcia. Països en què les dictadures semblaven fermament arrelades s'han transformat en democràcies. Sembla que la difusió del capitalisme internacional al segle vint-i-un és contrària al totalitarisme de la vella escola. Tanmateix, la democràcia, com a institució política, te tendència a arrelar-se en un marc nacional. Per tant, els estats nació com ara Bielorússia i Sèrbia s'han incorporat a la democràcia tot sencers; no hi ha regions subnacionals dins d'aquests estats que hagen esdevingut democràtiques independentment de l'aparell estatal. Certament, el moviment cap a la democràcia s'atura a l'entrada d'empreses globals les executives en cap de les quals no són mai escollides pels consumidors. Com a tal, el moviment cap a la democràcia ha enfortit la importància de l'estat nació en lloc d'afeblir-lo.

Els darrers deu anys han vist com els Estats Units consolidaven la seua posició com a superpotència global. La retòrica de la seua política exterior ha esdevingut cada vegada més nacionalista, especialment des de l'atac al World Trade Center. Sembla que cada discurs de política exterior de l'actual president reforça la idea que els Estats Units, ensems amb els seus estats nació aliats, s'han tancat en una batalla contra el terrorisme internacional. Això es descriu com una guerra de les nacions -o, més aviat, de les nacions "civilitzades" sota el lideratge dels Estats Units- contra quelcom que és, en el fons, no nacional, fins i tot antinacional i que és d'allò més amenaçador per aquesta mateixa raó.

En aquestes condicions, una distinció clara entre nacionalisme "perillós" i "assenyat" ha de ser una simplificació excessiva. La idea d'una guerra contínua contra les forces del mal és alhora banal i no banal. La retòrica presidencial s'aprofita explícitament dels sentiments patriòtics dels "compatriotes americans" del president. Quan es va publicar la primera edició de Nacionalisme banal, es va pressuposar que les banderes americanes romandrien banalment a les esplanades de les benzineres, dins de les escoles i fora dels edificis oficials. No es preveia que també emigrarien a les solapes del president i a les d'altres líders polítics. Allà s'hi enganxen com un pin, en lloc de ser explícitament onejades, com a recordatoris patriòtics habituals, i resten en l'enquadrament de la càmera mentre es verbalitza la retòrica explícitament nacionalista.

Hi ha una altra simplificació excessiva a Nacionalisme banal. Com han assenyalat amb raó alguns crítics, s'hi prestava poca atenció a la situació de la nació dintre d'una nació. És aquesta una situació amb la qual estaran familiaritzats els catalanoparlants. El capítol "Onejar diàriament el país natal" de Nacionalisme banal presentava un cas històric: la manera en què la premsa anglesa pressuposa constantment el context de la nacionalitat britànica. Fins i tot el temps se suposa que és "temps britànic". El Regne Unit, tanmateix, comprèn tant Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord com Anglaterra. Qualsevol estudi del nacionalisme banal no només hauria de prestar atenció a la diversitat nacional al Regne Unit, sinó també veure quina nacionalitat s'enforteix a les diferents regions. En aquest sentit, anàlisis recents de la premsa a Escòcia i a Gal·les han revelat que la identitat nacional regional està sent banalment representada, sovint de manera més forta i visible que la de l'estat nació que la inclou (Higgins 2004, Jones i Desforges 2003, Law 2001).

És probable que la situació siga similar en unes altres nacions que no tenen pas el seu estat nació sinó que existeixen com a unitats nacionals dins d'un estat nacional més gran. És per això que estic especialment complagut que hi haja ara una edició en català de Nacionalisme banal. Cada nació té les seues característiques individuals, de la mateixa manera que comparteix atributs amb unes altres nacions. És previsible que el nacionalisme banal a Catalunya s'assemblarà en certs aspectes al de Gal·les o Escòcia. Hi haurà recordatoris banals, a penes advertits per la ciutadania del fet que viuen a Catalunya. Els recordatoris banals del nacionalisme català també coexistiran, alhora còmodament i incòmoda, amb els recordatoris banals de l'estatalitat d'Espanya. Tanmateix, caldrà que els investigadors tracen els detalls específics per mostrar les característiques alhora comunes i úniques d'aquesta situació.

Tot això suggereix que l'era del nacionalisme no ha passat, de cap manera. El nacionalisme, en les seues característiques banals, és part de la vida diària fins i tot en aquells estats nació que són part d'una organització política supranacional com ara la Unió Europea. La Unió Europea no és una força antinacional. No ho pot ser. Els seus membres constituents són estats nació. Només els estats nació poden sol·licitar-hi l'ingrés i, havent ingressat, continuen sent estats nació amb les seues estructures polítiques nacionalment fonamentades.

Per descomptat, l'estat nació està canviant, adaptant-se a una economia cada vegada més global. Aquesta economia implica fluxos creixents de població que emigra travessant fronteres nacionals, tot assegurant que el cosmopolitisme banal és un tret innegable del món contemporani. Sens dubte, alguns aspectes del nacionalisme banal que es van estudiar en la primera edició del llibre s'han de tornar a analitzar per adequar-se a les condicions sempre canviants. Una condició, però, roman. L'estat nació no s'ha deixat marcir perquè el reemplace una forma de govern nova, postnacional i cosmopolita. Militarment i políticament, hi ha encara una superpotència nacional. I l'estat nació conserva la seua capacitat d'exercir la violència. La presència de l'exèrcit dels Estats Units a Iraq i Afganistan és testimoni de la continuació del poder físic i ideològic del nacionalisme.

Michael Billig
Març del 2006

BIBLIOGRAFIA

Anderson, B.: Imagined Communities, Verso, Londres.

Beck, U. i Willms, J. (2003): Conversations with Ulrich Beck, Polity Press, Cambridge.

Higgins, M. (2004): "Putting the nation in the news: the role of location formulation in a selection of Scottish newspapers", Discourse and Society, 15, pàgs. 633-648.

Jones, R. i Desforges, L. (2003): "Localities and the reproduction of Welsh nationalism", Political Geography, 22, pàgs. 271-292.

Law, A. (2001): "Near and far: banal nacional identity and the press in Scotland", Media, Culture and Society, 23, pàgs. 299-322.

Urry, J. (1999): "Citizenship and society", Journal World-Systems Research, 5, pàgs., 311-324.

Urry, J (2000): Sociology beyond Societies, Routledge, Londres.