nova mà en el pòquer sirià
Per primer cop, gràcies a Rússia i a l'Iran, el règim de Baixar al-Assad és capaç de passar a l'ofensiva contra les milícies rebels. Notícies i rumors parlen de 7.000 nous combatents per recuperar territori perdut a les províncies d'Idlib, Hama i Alep. Es tractaria de 2.000 guardians de la revolució iranians, 3.000 milicians xiïtes iraquians i fatimites afganesos, més un miler d'homes del Hizbul·lah libanès. Tots sota el comandament del gairebé mític general iranià Qassem Suleimani, amb oficials russos en el seu Estat Major. El primer objectiu és reconquerir nusos de carreteres i reconnectar zones governamentals disperses, en particular al voltant d' Alep per intentar envoltar-la.
Per a aquesta operació, segons un expert del diari kuwaitià Al-Rai , Rússia ha d'incrementar els seus 60 bombardejos diaris a entre 200 i 300, cosa que fa necessària la construcció d'un nou aeroport, a la qual cosa s'oposava Barack Obama abans de l'inici dels bombardejos russos el 30 de setembre, segons va publicar The New York Times.
Són les botes, les forces de terra, les que guanyen una guerra, no els bombardejos aeris, però aquests bombardejos només són part de l'operació russa. El coronel Emilio Sánchez de Rojas, de l'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics, estima que "els efectes de la intervenció russa no són precisament els bombardejos; els russos són els millors artillers del món i estan atacant on cal atacar" tenint en compte els interessos del règim sirià. El contingent, ha admès el Kremlin sense donar xifres, inclou infants de marina, paracaigudistes i forces especials, desplaçats en teoria per protegir les bases russes a Síria, el port de Tartus i els aeroports.
Al marge de si es tracta, com en temps de la guerra freda, d'una confrontació entre Rússia i aliats amb els EUA i els seus, sempre sobre els caps dels sirians, la primera qüestió és si això canviarà la guerra, fent que faci un gir decisiu a favor d'Al-Assad. La segona qüestió és en quin lloc quedarà l'Estat Islàmic (EI) en l'escenari sirià.
Rússia afirma que ha destruït el 40% d'arsenals de l'EI. El bàndol àrabo-occidental (amb l'Aràbia Saudita, Qatar, Turquia, EUA...) no ho creu. Encara que sembli estrany, des de la perspectiva de Damasc i els seus aliats, aquests gihadistes no han estat mai la preocupació principal.
L'EI va aprofitar els bombardejos russos contra les milícies rebels agrupades sota el nom d'Exèrcit de la Conquesta (en particular el Front al-Nusra, branca siriana d'Al-Qaida), per avançar al sector d'Alep. No és la primera vegada que l'EI es comporta com un paràsit de les milícies que lluiten contra Al-Assad, les quals ha combatut a més amb freqüència. Segons l'exmilitar i consultor Jesús Núñez, l'EI "no ha guanyat mai batalles importants, ha estat oportunista". Per Sánchez de Rojas, "l'EI, des del punt de vista militar, era i és feble". Núñez opina que el seu problema és que, amb la seva pretensió de crear un califat, "s'ha fixat sobre el terreny", és a dir, les seves forces estan localitzades en un espai geogràfic concret (a diferència de la difusa Al-Qaida) i es converteix en blanc. Creu que "està militarment derrotat".
Però no se sap quan. D'una banda, no fa gaire l'EI ha rebut 20.000 reclutes. De l'altra, hi ha hagut desercions. No es tracta només d'homes (i dones) sinó d'economia. El Financial Times va publicar un informe sobre com l'EI viu del petroli, ja que n'obté 1,5 milions de dòlars diaris (500 milions a l'any). Segons la investigació, els bombardejos de la coalició dirigida pels EUA a Síria i l'Iraq no han tallat la seva principal font de recursos.
No obstant això, amb la destrucció d'instal·lacions petrolíferes en els bombardejos i l'avanç kurd a la frontera -amb la qual cosa ha perdut sortides- la situació financera de l'EI no deu ser tan bona com fa un any. Fins que es van publicar les revelacions del Financial Times predominava la idea que obtenia recursos amb impostos que cobra a la població que controla, la venda d'objectes arqueològics i el simple saqueig, un sistema insostenible a llarg termini. Com assenyala el politòleg sirianocatalà Gabriel Garroum, la majoria de la població sobre la qual l'EI mana és "perifèrica", sempre oblidada per l'Estat i econòmicament limitada. Garroum, que ha estudiat el sistema de governança de l'EI al seu feu sirià d'Al-Raqqa, afirma que el califat no ha ofert fins ara cap model econòmic i tan sols "fa micropolítica".
A més, el mercat de petroli que assenyala el Financial Times és domèstic perquè ja no aconsegueix treure petroli a través de Turquia. La producció és gairebé artesanal i lenta; hi ha cues i llistes d'espera perquè el combustible és venut fins i tot en territoris no controlats per l'Estat Islàmic, de la mateixa manera que abans els gihadistes venien petroli al règim mateix de Damasc.
És molt interessant l'estudi de Quilliam Foundation sobre els missatges de propaganda de l'EI entre juliol i agost. La meitat mostren la vida civil en el califat, amb especial èmfasi en l'administració i els serveis socials que és capaç de sostenir. Les imatges ultraviolentes ja no capten tants adeptes (el rebuig de les decapitacions és el primer argument que esgrimeixen 58 desertors, la majoria no europeus, recollits pel Centre Internacional per a l'Estudi de la Radicalització, ICSR) i els gihadistes venen una imatge positiva. És possible que l'EI prefereixi aquesta via per guanyar patrocinadors i donants. I voluntaris, no només combatents sinó professionals de tot tipus, enginyers, tècnics del petroli, metges...
L'Aràbia Saudita és enemiga de l'EI, però encara més de l'Iran . Segons Núñez, Riad "va començar a finançar-lo perquè creia que li seria útil davant l'Iran, com va fer amb Al-Qaida fins que se li va girar en contra, la qual cosa no significa que no hi hagi actors pròxims al règim saudita que encara el financin". De fet, el sistema de justícia penal de l'EI, amb les seves mutilacions i decapitacions, no difereix tant del saudita, ni la seva lectura desviada de l'islam queda lluny del wahhabisme saudita que inspira el gihadisme.
Cal tornar, de tota manera, al camp de batalla sirià. La puixança de l'EI -i de les milícies kurdes- va provocar un realineament entre els actors a la regió -Turquia, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats...- per donar suport a la resta de milícies com el Front al-Nusra i Ahrar al-Xam. Ara, amb més motiu. La premsa saudita defensa aquests dies Turquia, "amenaçada" per la presència iraniana i russa a prop de les seves fronteres, els atacs dels quals provocaran a més un altre èxode massiu de refugiats a territori turc.
Aquesta aliança, a la qual s'han sumat els EUA, haurà d'afanyar-se per auxiliar l'Exèrcit de la Conquesta i altres grups. Els estan equipant amb eficients coets antitanc TOW dels Estats Units. Potser no n'hi ha prou.
En el seu últim missatge, el líder del Front al-Nusra, Abu Muhammad al-Jawlani, censura l'EI per haver dividit la gihad i no actuar contra el règim sirià, i critica veladament l'aliada Ahrar al-Xam, que té suport de Turquia i prova de presentar-se com a "moderada" fins i tot davant la premsa dels EUA. Sembla una crida desesperada a la unió de forces.
Segons el Financial Times , fins i tot el Front al-Nusra depèn de combustible adquirit a l'EI. Atesa la compromesa situació actual, no seria descartable una col·laboració entre tots dos davant l'ofensiva del règim. Sens dubte, al califat li interessarà més que siguin els seus rivals que suportin l'envestida, però fins a cert punt. "Igual que es perden els suports, es recuperen, i no es pot descartar que Al-Nusra sigui protagonista", diu el coronel Sánchez de Rojas. També podria ser-ho Ahrar al-Xam. O el mateix EI. En la guerra siriana, el que sembla clar un dia és dubtós l'endemà.
21-X-15, F. Flores, lavanguardia