BARCELONA RADICAL
radicalparty

"I Wyoming es va posar seriós", Mònica Planas

Dilluns el Gran Wyoming va canviar de to: “ Lo mejor de ser presentador de «El intermedio», además de ganar mucho dinero, levantarse a las dos de la tarde y vestir con tirantes, es que puedo hacer humor de las cosas serias y a veces conseguir que parezcan divertidas. Pero por desgracia a veces mis chistes son como la fruta escarchada del roscón de Reyes: sobra ”. I va donar pas al tema de la nena hospitalitzada a Santiago de Compostel·la per a qui els pares reclamen una mort digna. Era molt arriscat que un programa d’humor tan mordaç pogués abordar aquest assumpte. “ Permitidme que os prive durante unos minutos de mi agudo ingenio cómico”, continuava Wyoming, una mica atropellat. El xòuman va donar pas al reporter Gonzo, que havia enregistrat una entrevista als pares de la nena el dia abans. Va ser una conversa corprenedora. En cap moment es va buscar el morbo del drama d’aquesta família. Els pares parlaven amb una enteresa admirable, sense ni una sola llàgrima, però es notava de tant en tant que el profund dolor els esquerdava la veu. Els pocs instants en què Gonzo estava en imatge s’apreciava el seu nivell d’afectació i contenció davant d’una conversa tan intensa.

Va ser un moment televisiu tràgic però que inspirava en l’espectador un profund respecte per aquella situació. No es va fer espectacle. No hi havia música trista de fons. No es va preguntar en cap moment pels sentiments ni les emocions. Però va quedar palès que la petició dels pares era un acte d’amor envers una filla que estava patint molt. No hi va haver drama, hi va haver arguments i es va parlar des de la raó. Com a espectador t’emocionaves per la contundència del missatge: net, clar i a la vegada desolador. Colpidor. A continuació Wyoming i Sandra Sabatés, dissimulant l’afectació pel que acabaven de veure, van donar pas a una altra entrevista. El filòsof Javier Sádaba reflexionava sobre el dret a l’eutanàsia. Ho feia com a expert a raonar sobre la vida i també com a persona que havia passat per un tràngol familiar semblant. Van ser uns minuts de tele intensos, madurs, en què es va apujar el nivell del missatge. I tot això en un programa d’humor. És extraordinari com els millors gèneres televisius són els que tenen aquesta capacitat d’hibridació. Perquè per més corrosiu i amarg que sigui El intermedio, a vegades la vida el supera. I si es vol ser incisiu i influent, el repte televisiu consisteix a estar a l’altura de l’actualitat i a comprendre el seu nivell d’exigència i complexitat, en comptes de pretendre que sigui la realitat la que s’adapti al format del programa, com passa en altres casos.