BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La alternativa / L’alternativa", Jordi Graupera

Cuando hablo de la independencia con extranjeros la primera reacción, como es natural, es escéptica. El clic, sin embargo, al final llega y es la siguiente pregunta: ¿se te ocurre una alternativa? Algunas respuestas son más creativas que otras, pero siempre (absolutamente siempre sin ninguna excepción -ya me perdonarán la redundancia-), son cosas que ya hemos intentado.

Resultat d'imatges de esquerres independènciaPuedo señalarles momentos concretos. Cojan aire: el pacto del 78, la buena fe de los 80, votar a la izquierda, las negociaciones parlamentarias de los 90, centrar a la derecha, los pactos de investidura de finales de siglo, la delimitación de competencias, la confianza en el Constitucional, participar en los impuestos, la pedagogía, el peix al cove, la esperanza gradualista, la puta, las advertencias discursivas, la Ramoneta, Josep Piqué, la mezcla conyugal y extraconyugal, la integración europea, Xavi Hernández, la apuesta federal, la internacionalización del ejército, la reforma del Estatut, la negociación para rebajarlo, la aprobación en referéndum, la Eurocopa, las manifestaciones, el Mundial, el pacto fiscal, la presión de los movimientos populares, Esade, los manifiestos transversales, el discurso internacionalista, la victoria en la UE para priorizar infraestructuras clave, la convocatoria de elecciones para saber si la gente quiere un referéndum, la votación de dos tercios del Parlamento para pedirlo, la petición solemne en Las Cortes, las manifestaciones creativas, la aprobación de una ley catalana que lo permita, la decisión de rebajarlo a una consulta no vinculante, las manifestaciones realmente creativas, la decisión de rebajarlo a un proceso participativo. El pacifismo.

La respuesta es o el silencio o un: "Ah, pues hacedlo". Just do it.

La parte más interesante de las alternativas es que son, exactamente, las mismas que vuelven a proponerse estos días. La regresión centralista: PP y C's. El retorno a los 80: PSC. El peix al cove: UDC. Y Podemos, el clásico secuestro común a todas las etapas: votadnos porque los otros os maltratan. ¿Y si no me gusta lo que queréis hacer? Los otros os maltratan. Y si los otros nos maltratan, ¿qué incentivo tenéis para darnos garantías? Los otros os maltratan. Pero necesitáis a los otros para hacer reformas. Mas, caca. ¿Por eso apelas a nuestros abuelos? Los otros os maltratan.

Lo ha intentado la extrema izquierda, los socialdemócratas, los liberales, los conservadores, los reaccionarios; lo han probado los sindicatos y, al final, los grandes empresarios. ¡Incluso los oligarcas! La respuesta, si debemos hacer caso a la prensa española de estos meses, es el sadismo más vulgar. El miedo al miedo. Esto es: la sumisión. Pues mira, no. Quiero decir: sí.

19-IX-15, Jordi Graupera, lavanguardia

Quan parlo de la independència de Catalunya amb estrangers, la primera reacció, com és natural, és escèptica. El desllorigador, però, al final arriba, i és la següent pregunta: per quina alternativa creus que hauríem d'apostar? Algunes respostes són més creatives que d'altres, però sempre (absolutament sempre sense excepció -ja em perdonaran la redundància-), són coses que ja hem provat.

Puc assenyalar-los moments concrets. Agafeu aire: el pacte del 78, la bona fe dels vuitanta, votar l'esquerra, les negociacions parlamentàries dels noranta, centrar la dreta, els pactes d'investidura de finals de segle, la delimitació de competències, la confiança en l'àrbitre consitucional, el traspàs de percentatges sobre els impostos, la pedagogia, el peix al cove, l'esperança gradualista, la puta, les advertències discursives, la Ramoneta, Josep Piqué, la barreja conjugal i extraconjugal, la integració europea, Xavi Hernández, l'aposta federal, la internacionalització de l'exèrcit, la reforma de l'Estatut, la negociació per rebaixar-lo, l'aprovació per referèndum, l'Eurocopa, les manifestacions, el Mundial, el pacte fiscal, la pressió dels moviments populars, Esade, els manifestos transversals, el discurs internacionalista, la victòria a les institucions europees per prioritzar infrastructures clau, la convocatòria d'eleccions per saber si la gent vol un referèndum, la votació de dos terços del Parlament per demanar-lo, la petició solemne a les Corts, les manifestacions creatives, l'aprovació d'una llei catalana que ho permeti, la decisió de rebaixar-ho a una consulta no vinculant, les manifestacions realment creatives, la decisió de rebaixar-ho a un procés participatiu. El pacifisme.

La resposta és o el silenci o un: "ah, doncs feu-ho". Just do it.

La part més interessant de les alternatives és que són, exactament, les mateixes que tornen a proposar-se aquests dies. La regressió centralista: PP i C's. El retorn als vuitanta: PSC. El peix al cove: UDC. I Podem: el clàssic segrest comú a totes les etapes: voteu-nos perquè els altres us maltracten. I si no m'agrada el que voleu fer? Bé, els altres us maltracten.

I si els altres ens maltracten, ¿quin incentiu teniu per donar-nos garanties? Bé, els altres us maltracten. Però necessiteu els altres per fer reformes. Mas, caca. ¿Per això apel·les als nostres avis? Els altres us maltracten.

Ho ha provat l'extrema esquerra, els socialdemòcrates, els liberals, els conservadors, els reaccionaris; ho han provat els sindicats i, els últims, els grans empresaris. Fins i tot els oligarques! La resposta, si hem de fer cas a la premsa espanyola d'aquests mesos, és el sadisme més vulgar. La por a la por. Això és: la submissió. Doncs mira, no. Vull dir: sí.

19-IX-15, Jordi Graupera, lavanguardia