BARCELONA RADICAL
radicalparty

"L’endemà", Rafael Nadal

El temps s'escola a velocitat de vertigen cap a la nit del 27 de setembre. D'aquí a només nou dies Catalunya s'haurà comptat i coneixerem la voluntat de la majoria sobre la proposta independentista. Serà un mesurament imperfecte, però és el que la dinàmica política ha imposat i el que els actors de primera fila, després d'avaluar-ne els riscos, han acabat acceptant. L'endemà no s'hi valdrà lamentar-se. Ja no es podran esgrimir adhesions indemostrables, no es podrà usar el nom de la majoria en va i s'hauran acabat les guerres de xifres. Tots haurem de modular les opinions i haurem de compassar els arguments al veredicte de les urnes. Finalment parlarem d'una realitat avalada per dades empíriques.

Hi haurà, així doncs, un abans i un després del 27 de setembre. I no sé si els protagonistes d'aquestes jornades políticament tan decisives en són conscients. Hem abusat tant de les paraules solemnes, hem protagonitzat tantes jornades pretesament històriques, que ara costa d'adonar-se que potser sí, que finalment la història se'ns plantarà al davant. Amb tota la cruesa. Serà en un sentit o en un altre, per bé o per a mal, però el pronunciament democràtic dels ciutadans de Catalunya comportarà canvis polítics en profunditat.

Per primer cop hi haurà un mandat a favor o en contra del projecte sobiranista derivat d'unes eleccions plenament legals, convocades d'acord amb l'ordenament jurídic, celebrades amb totes les garanties democràtiques, supervisades pels organismes pertinents i amb una plena homologació internacional. L'endemà, ningú no serà propietari del conjunt del país, que seguirà sent plural i divers, però finalment alguns podran exhibir el suport de la majoria i d'altres hauran de reconèixer que només parlen en nom de minories. I ja em perdonaran, però en aquestes circumstàncies res no podrà ser igual, ni ningú podrà parlar exactament igual.

Ho ha dit aquests dies el periodista Iñaki Gabilondo, convertit en una de les veus de la consciència espanyola: "A Catalunya ja han tret l'anella de la granada". Ho havia dit Felipe González ara fa més d'un any, quan encara no havia decidit dilapidar el seu prestigi intel·lectual: "Si els ciutadans es pronuncien, estarem en un carreró sense sortida". Va ser en aquell cara a cara entre el president català Artur Mas i l'expresident espanyol Felipe González promogut amb valentia per Jordi Évole, quan el periodisme espanyol encara no havia decidit suïcidar la seva capacitat de influència a Catalunya.

Des del referèndum del 2006 hi ha hagut temps de sobres per rectificar i per encaixar una convivència raonable, però molts l'han malgastat en una demostració sorprenent de miopia i d'incompetència. I potser també de displicència, de supèrbia, d'ignorància, de frivolitat i de mandra. Molt poc temps enrere les coses podien haver sigut molt senzilles. Ara les propostes seran més difícils d'encaixar. Prepareu-vos uns i altres per assumir decisions complexes, però rotundes: amb un mandat democràtic pel mig, qualsevol sortida, qualsevol proposta, qualsevol negociació haurà de ser molt més concreta i pautada.

En l'escenari improbable d'una derrota de l'independentisme, els seus líders hauran de plegar. Els pactistes hauran d'agafar el relleu i hauran de concretar i posar damunt la taula una reforma federal que saben que no ­existeix en la voluntat real de cap dels partits ­espanyols majoritaris (i ja no diguem la ­confederal, que alguns encara enarboren). Seria una manera d'accentuar la decepció i s'incrementaria la desafecció i l'indepen­­­­den­tisme.

En el més probable escenari d'una victòria electoral clara dels independentistes, sense una majoria absoluta de vots, els partits del sí també s'enfrontaran a convulsions difícils de superar. Com explicaran a un electorat enfervorit que el full de ruta ha embarrancat? Com els explicaran que sense majoria absoluta se'ls ha esfumat tota esperança d'homologació internacional? Algun dels dirigents del sí creu de veritat que si no aconsegueixen prou suport en la comoditat de les urnes l'acabaran tenint en les ­turbulències de la desobediència i la mobilització al carrer?

Finalment, si l'independentisme aconsegueix el suport de la majoria en vots, algú pensa des del Govern de Madrid que es podrà tornar a ­mirar cap a una altra banda? Realment es podrà evitar el reconei­xement del resultat i no es contraatacarà ni amb una oferta de llei de claredat per a un referèndum pactat i vinculant? Es negaran a si matei-xos aquells que han reclamat una majoria independentista com a condició prèvia per tal d'acceptar el ­referèndum? Europa es decantarà per una sortida que contradigui una voluntat majoritària, pacífica i ­democràtica?

Ja sé que a Madrid la majoria no suporta Artur Mas. També a Catalunya té molts detractors, fins i tot entre els independentistes. Però tots farien bé d'entendre que les seves darreres intervencions són el més proper a una possibilitat real de pacte, que obri les portes al reconeixement de la majoria, sense els costos d'un enfrontament descontrolat. ­Sigui quin sigui l'escenari, farien bé de fer-li cas i posar les lleis al servei del diàleg. Des del primer moment. Que facin política des de la mateixa nit del 27 de setembre. Que impulsin una llei de claredat o busquin altres fórmules per convocar un referèndum vinculant i amb una data compromesa. Si no és que estan disposats a acceptar que el temps ja vola cap a una confrontació sense normes, costosa ara per a Catalunya, però a la llarga potser més per a Espanya: en termes de cohesió social, de progrés econòmic i de solvència inter­nacional.

18-IX-15, Rafael Nadal, lavanguardia