BARCELONA RADICAL
radicalparty

"No és contra Espanya", Francesc-Marc Álvaro

Sóc ben conscient que hi ha molta gent fora de Catalunya que no es creu el que ara escriuré: el nou sobiranisme català no és antiespanyol. Repeteixo: el moviment transversal, pacífic i format per un segment central del país que aspira a fer de Catalunya un Estat tan independent com avui pugui ser-ho Dinamarca, Àustria o Txèquia no vol cap mal als ciutadans espanyols. És normal que això costi d'entendre al lector allunyat de Catalunya, un lector al qual es bombardeja cada dia amb rumors, desinformacions, desfiguracions i fal·làcies sobre el com, el qui i el perquè del que ara passa a la societat catalana. Òbviament, també hi ha persones aquí -menys que a Madrid- que pensen que el sobiranisme vol destruir Espanya. Amb tot, si analitzem amb cura els discursos i les accions del nou sobiranisme -que articula una nova centralitat- queda molt clar que estem davant d'un projecte en positiu de superació d'un statu quo. El plet no és amb la gent sinó amb els poders d'un Estat que discrimina negativament la nació catalana.

Sé que no convenceré -ni ho pretenc- els lectors que ja s'han fet una idea atroç dels plans sobiranistes. En tinc prou si hi ha algú que, després de llegir aquest paper, revisa certes afirmacions i mira d'observar el fenomen des d'un angle diferent. Esbaldir malentesos sobre les intencions del sobiranisme no és sobrer. Aquest punt em sembla essencial de cara a la necessitat de fer política, passi el que passi el 27-S. Més enllà de l'atractiu que l'ús de la força té encara entre determinats entorns de Madrid -inquietant que algú com Rubio Llorente especuli amb el recurs a la violència-, és evident que ni l'espai ni el temps abonen el que seria habitual en la geografia de Putin i en l'època de Lluís Companys. Afortunadament, el nostre món és un altre i també nosaltres som uns altres.

Que el sobiranisme que omple carrers i provoca declaracions previsibles del president Obama faci bandera del bon rotllo i dels somriures no vol dir que a Madrid tot plegat no irriti molta gent. Un amic que freqüenta cercles empresarials i polítics d'alt nivell a la capital espanyola m'explica que el procés català s'ha convertit en "un afer personal" per molts dels seus coneguts. "Es prenen com una ofensa -em diu- que vulguem marxar d'Espanya, se senten ferits en l'amor propi, i això es transforma en una ràbia que els encega i els impedeix analitzar correctament el conflicte". El meu amic tracta amb professionals de prestigi en els seus respectius camps, dones i homes acostumats a moure's en àmbits de complexitat on la raó ha d'imperar per sobre de la víscera. Quan apareix la qüestió ­catalana, aquests interlocutors il·lustrats abandonen la voluntat de comprendre i només són bons per atacar de manera ­ferotge allò que els provoca una ferida tan intensa en el seu orgull i en la seva es­panyolitat.

Com es pot fer política quan a l'altra banda se senten com la parella abandonada? El Madrid oficial (incloent-hi les elits que protegeixen el cor de l'Estat) vol resoldre les coses a la manera del mascle tradicional: silencis, prohibicions, amenaces, joc brut i, de tant en tant, declaracions ampul·loses d'amor possessiu i malaltís. L'Estat espanyol i els seus servidors transformen un problema polític de gran envergadura en un cop a l'autoestima d'una espanyolitat plena d'inseguretats. Els fantasmes arnats de la crisi del 1898 respiren sota la retòrica dels que converteixen en afer global unes eleccions "normals i autonòmiques". Per què el ministre Margallo té necessitat de dir, des dels Estats Units, que Espanya "és la nació més antiga de la Terra"? Disposar de bons diplomàtics no et salva de fer el ridícul el mateix dia que aconsegueixes arrencar una frase d'ajut a l'emperador.

El sobiranisme català ofèn sense voler la fibra sensible de l'Estat i dels que diuen servir-lo. Els catalans que s'han cansat de ser espanyols de segona han comès el pitjor crim, pel que sembla: renunciar tranquil·lament a formar part d'un projecte que -com ens han dit i repetit- és la nació primigènia que existia abans que el món fos món. Fins i tot a les ments més llegides se'ls fa indigerible -inconcebible- que molts catalans vulguin viure sense la tutela de Madrid. Els mitjans de comunicació de la Villa y Corte traspuen, com és notori, aquests sentiments, que beuen de dues idees molt arrelades: Catalunya és propietat de l'Estat espanyol i els catalans no seran res si no continuen dins d'Espanya. Els britànics, en canvi, no es relacionen amb els escocesos a partir d'aquest psicodrama. Parlen sobre interessos, reptes i prioritats. Per això van fer política i van celebrar un referèndum pactat.

Si la defensa d'una Catalunya dins d'Espanya té com a motor principal l'orgull ferit, la ràbia i l'afany possessiu, la política -imprescindible- esdevindrà molt difícil. Quan érem joves, a les manifestacions independentistes es cantava allò de "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti". En les grans manifestacions de l'Onze de Setembre dels darrers anys no he sentit aquest lema ni cap frase semblant. Ho celebro. El procés català no és contra Espanya ni els espanyols, és a favor del benestar d'una societat que vol decidir sobre ella mateixa i que s'ha cansat de perdre energies i oportunitats en la constant reclamació.

17-IX-15, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia

"No es contra España", Francesc-Marc Álvaro

Soy consciente de que hay mucha gente fuera de Catalunya que no se cree lo que ahora escribiré: el nuevo soberanismo catalán no es antiespañol. Repito: el movimiento transversal, pacífico y formado por un segmento central del país que aspira a hacer de Catalunya un Estado tan independiente como hoy pueda serlo Dinamarca, Austria o Chequia no quiere ningún daño a los ciudadanos españoles. Es normal que esto cueste de entender al lector alejado de Catalunya, un lector que es bombardeado a diario con rumores, desinformaciones, desfiguraciones y falacias sobre el cómo, el quién y el porqué de lo que ahora pasa en la sociedad catalana. Obviamente, también hay personas aquí -menos que en Madrid- que piensan que el soberanismo quiere destruir España. Con todo, si se analizan con cuidado los discursos y las acciones del nuevo soberanismo -que articula una nueva centralidad-, queda claro que estamos ante un proyecto en positivo de superación de un statu quo. El pleito no es con la gente, sino con los poderes de un Estado que discrimina negativamente a la nación catalana.

Sé que no convenceré -ni lo pretendo- a los lectores que ya se han hecho una idea atroz de los planes soberanistas. Me basta con que alguien, después de leer este papel, revise ciertas afirmaciones y trate de observar el fenómeno desde un ángulo diferente. Disolver malentendidos sobre las intenciones del soberanismo no es tarea baladí. Me parece esencial de cara a la necesidad de hacer política, pase lo que pase el 27-S. Más allá del atractivo que el uso de la fuerza tiene todavía entre determinados entornos de Madrid -inquietante que alguien como Rubio Llorente especule con el recurso a la violencia-, es evidente que ni el espacio ni el tiempo abonan lo que sería habitual en la geografía de Putin y en la época de Companys. Afortunadamente, nuestro mundo es otro y también nosotros.

Que el soberanismo que llena calles y provoca declaraciones previsibles de Obama haga bandera del buen rollo y de las sonrisas no quiere decir que en Madrid todo esto no levante muchas ampollas. Un amigo que frecuenta círculos empresariales y políticos de alto nivel en la capital me explica que el proceso catalán se ha convertido en "un asunto personal" para muchos de sus conocidos. "Se toman como una ofensa -me dice- que queramos marcharnos de España, se sienten heridos en el amor propio y eso se transforma en una rabia que les ciega y les impide analizar correctamente el conflicto". Mi amigo trata con profesionales de prestigio en sus respectivos campos, mujeres y hombres acostumbrados a moverse en ámbitos de complejidad donde la razón debe imperar por encima de la víscera. Cuando aparece la cuestión catalana, estos interlocutores ilustrados abandonan la voluntad de ­comprender y sólo son aptos para atacar de ­manera feroz lo que les provoca una herida tan intensa en su orgullo y en su espa­ñolidad.

¿Cómo se puede hacer política cuando al otro lado se sienten como la pareja abandonada? El Madrid oficial (incluidas las élites que protegen el corazón del Estado) quiere resolver las cosas a la manera del macho tradicional: silencios, prohibiciones, amenazas, juego sucio y, de vez en cuando, declaraciones ampulosas de amor posesivo y enfermizo. El Estado y sus servidores transforman un problema político de gran envergadura en un golpe a la autoestima de una españolidad llena de inseguridades. Los fantasmas de la crisis de 1898 respiran bajo la retórica de los que convierten en asunto global unas elecciones "normales y autonómicas". ¿Por qué Margallo tiene necesidad de decir, desde EE.UU., que España "es la nación más antigua de la Tierra"? Disponer de buenos diplomáticos no te salva de hacer el ridículo el mismo día que consigues arrancar una frase de ayuda al emperador.

El soberanismo catalán ofende sin querer la fibra sensible del Estado y de los que dicen servirlo. Los catalanes que se han cansado de ser españoles de segunda han cometido el peor crimen, por lo visto: renunciar tranquilamente a formar parte de un proyecto que -como nos han dicho y repetido- es la nación primigenia que existía antes de que el mundo fuera mundo. Incluso a las mentes más leídas se les hace indigerible -inconcebible- que muchos catalanes quieran vivir sin la tutela de Madrid. Los medios de la Villa y Corte rezuman estos sentimientos, que beben de dos ideas muy arraigadas: Catalunya es propiedad del Estado español y los catalanes no serán nada si no continúan dentro de España. Los británicos no se relacionan con los escoceses a partir de este psicodrama. Hablan sobre intereses, retos y prioridades. Por eso hicieron política y celebraron un referéndum pactado.

Si la defensa de una Catalunya dentro de España tiene como motor principal el ­orgullo herido, la rabia y el afán posesivo, la política -imprescindible- se volverá muy difícil. Cuando éramos jóvenes, en las ­manifestaciones independentistas, se cantaba aquello de "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti". En las grandes manifestaciones del Onze de Setembre de los últimos años, no he oído este lema ni nada parecido. Lo celebro. El proceso no es contra España ni los españoles, es a favor del bienestar de una sociedad que quiere decidir sobre ella misma y que se ha cansado de perder energías y oportunidades en la constante reclamación.

17-IX-15, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia