"Fer por als pensionistes i a la resta de ciutadans", Jordi Colomines Companys

(Raül Romeva, 26 d’agost de 2015).

Aquesta frase resumeix amplament allò que representa les eleccions del 27 de setembre, el 27S: Futur.

Tots els grans reptes tenen punts febles, més d’una contradicció i punts negatius al costat dels aspectes positius que són els què fan avançar i progressar un projecte. Quan hi ha un autèntic debat polític les opcions contraposades intenten posar de relleu els aspectes negatius dels adversaris al mateix temps que defensen i expliquen les seves propostes. Això és lleialtat política al ciutadà. I si mirem allò que fa cada opció política en el dia a dia pots veure quanta mentida i quanta veritat hi ha en cada proposta.

El 27S és, diguin el que diguin, unes eleccions plebiscitàries perquè allò que votarem és quedar-nos dins Espanya com a comunitat autònoma amb aquest nom o amb el d’estat federat amb el “café para todos” o independitzar-nos construint una república catalana. Una visió sobre les eleccions compartida per un diari econòmic de referència internacional com és el Financial Times que el passat dia 25 d’agost afirmava que les eleccions dels 27S són un plebiscit de facto sobre la independència i que ho són perquè Espanya ha impedit votar en un referèndum als catalans sobre si volen una Catalunya independent o no.

Amb lleugeres variacions els cens cridat a votar el 27S és de 5.510.713 electors segons dades del Instituto Nacional de Estadística (INE). Una xifra que pot variar per reclamacions que és puguin estimar de nou entre les 225 desestimades d’un total de 732 presentades. Un cens que per franges d’edat dels que viuen actualment a Catalunya és el següent:

Una xifra a la qual s’hi suma 195.533 electors que viuen a l’estranger. A aquesta xifra de 5.510.713 electors s’hi han sumat 20.467 joves més que han fet 18 anys entre el 24 de maig de 2015, eleccions municipals, i ara.

I quina importància té aquesta dada de les edats? L’ús que Espanya fa de la por. Por sobretot contra els pensionistes que són 1.360.768 d’aquest cens. Una xifra que s’incrementa en 388.958 d’electors entre 60 i 64 anys, pròxims a jubilar-se, i que ens porten a tenir 1.749.726 d’electors a qui l’amenaça de no cobrar cada mes atemoreix i poden fer decantar la balança cap a mantenir-se dins Espanya per seguir cobrant si la por no s’esvaeix. És en aquest col·lectiu on cal tenir especial cura. Tots els grups d’edat són importants, però aquest ho és especialment. Recordem el referèndum d’Escòcia.

Hi ha dubtes i pors, però els més recurrents són:

-       Les pensions

-       Europa

-       Espanya ens manté?

-       La corrupció

-       Com es fa tot això? Què passarà?

-       Junts pel Sí

-       Què passa amb el president Mas?

-       Som prous per guanyar i què ens prenguin seriosament?

Voldria, doncs, aclarir en poques paraules cada un d’aquests dubtes o pors. No pretenc pas fer un tesis doctoral, però sí aportar elements de reflexió.

Cal explicar que les pensions es cobren perquè hi ha 2.944.870 afiliats a la Seguretat Social a Catalunya que treballen i paguen la cotització, juntament amb les de les empreses, cada mes a la Seguretat Social.

L’estat paga les pensions mensualment amb els diners que rep mensualment dels treballadors i empreses.

L’estat, fa molts anys, va utilitzar els excedents de cotització per a crear un fons de reserva per tal d’assegurar el sistema. Al començament de l’any 2012 aquest fons tenia 77.221 milions d’euros. Entre el 2012 i el primer semestre del 2015 el govern s’ha gastat 37.701 milions deixant-lo en 39.520 milions d’euros, que és l’equivalent al 3,7% del PIB, segons explicava la mateixa Seguretat Social el passat 30 de juny de 2015 i ho justificava dient que era per pagar l’extra de juny als pensionistes els 3.750 milions d’euros del 2015. I no els ha gastat només per pagar pensions, si no per pagar qualsevol partida pressupostaria ja sigui militar o civil. Per què on han anat a parar els diners de les cotitzacions si no? L’estat, a través del seu govern, està descapitalitzant la seguretat social espanyola. Per tant les pensions no depenen de l’estat, depenen de que la gent que treballen i les empreses paguin cada mes a la Seguretat Social la cotització.

La independència no els farà perdre la pensió, en tot cas els hi garantirà, ja que el nombre d’afiliats a la Seguretat Social a començament del 2015 estava situat en 2.944.870, mentre que els pensionistes eren 1.665.407.

Quedarem fora d’Europa? És l’altra amenaça recurrent de l’unionisme.

Aquest és un embolic jurídic que no sap ningú com quedarà. No ho sap ni la Unió Europea, ni Espanya, ni tampoc nosaltres. I això és així perquè al si de la UE no ha passat mai. Cap territori s’ha separat d’un estat membre. Però si d’una cosa hi ha certesa és en la versatilitat que té la UE a trobar solucions imaginatives quan té al davant un problema.

Si votem a favor de la independència el 27S i després ens declarem independents, mentre no siguem reconeguts com estat, continuarem formant part de la UE com a ciutadans espanyols tal i com ho som ara. Catalans independents i espanyols per Espanya. Cosa diferent es tractarà sobre el paper del subjecte Catalunya estat. Pot quedar fora de la UE o no.

Els ciutadans catalans som ciutadans de la Unió Europea, amb drets i deures, i per fer-nos fora de la UE caldrà quelcom més que declaracions.

Es pot expulsar un ciutadà europeu segons els tractats de la UE vigents? No.

També cal tenir en compte altres dades per tal de saber si a la UE l’interessa una Catalunya independent dins la Unió o fora d’ella. Elements com el pes demogràfic català (7.504.008 habitants a 1 de gener de 2015); l’espai geogràfic de 32.106 km² situat al costat del mar Mediterrani i situat entre dos estat membres de la Unió Europea; una economia que en aquest moment representa el 1,5% de PIB de tota la Unió Europea segons les dades del 2014; una economia que va importar 71.890 milions d’euros i va exportar 60.195 milions d’euros segons l’informe anual del març del 2015 de la PIMEC. Deu països, entre els quals es troben set que pertanyen a la UE i tenen a França i Alemanya al capdavant, concentren les exportacions catalanes, mentre que les importacions d’aquests països cap a Catalunya tenen novament a Alemanya, França al davant i la Xina en el tercer llocs. Entre els deu primers proveïdor de Catalunya hi ha set països de la UE. Igual passa en les exportacions. Algú es pot creure que amb totes aquestes dades la UE ens deixarà fora de la Unió? Com ho farà és tota una altra qüestió. Catalunya és similar a països com Dinamarca o Eslovàquia membres de la Unió Europea.

La Unió Europea busca solucions als problemes que se li plantegen. Si fem un repàs del que ha fet amb Grècia per no deixar-la caure i per evitar que sortís de l’euro ens adonarem que nosaltres, que som una economia equivalent amb magnituds, no ens poden fer fora per protegir els seus interessos. No els nostres, els seus protegeixen. Han maldat per trobar una sortida a la fallida grega perquè hi ha 10,9 milions de grecs, amb un PIB de 179.081 milions d’euros, inferior al que té Catalunya que és de 209.282 milions d’euros. Amb unes exportacions de 31.732 milions, també inferiors als 60.195 milions d’euro de Catalunya. Amb un atur, segons la OCDE, del 26,2% a l’any 2014, superior al català que està situat en el 19,1% i a l’espanyol que és del 22,4%. Grècia és un estat petit, però necessari per a mantenir l’estabilitat de la zona euro i per evitar una revolta social grega amb possible efecte de contagi.

Cal tenir en compte també, per veure si ens faran fora de la Unió Europea, l’índex de competitivitat en costos de la indústria catalana que s’ha situat en la posició catorzena del països membres de la UE, just per davant d’Espanya. I pel què fa a la competitivitat global aquesta és del 42% i fa que Catalunya se situï en el lloc onzè, mentre que Espanya és el tretzè amb un 39,6%.

L’altre gran qüestió que la gent diu sobre Europa és que com que Espanya és un estat sobre endeutat, que està situat al 98,1% del PIB, Europa no ens deixarà marxar d’Espanya per tal que Espanya no caigui. Si, però no.

He dit abans que la UE només es mou quan té el problema i això passarà si els vots a favor de la independència guanyen el claredat el 27S. La UE buscarà una solució per necessitat pròpia, tenint en compte que un país més petit també es més senzill de gestionar la seva fallida, mentre s’hauria assegurat el cobrament de la part del deute que Catalunya assumís en la negociació de la separació. Probablement forçaran una negociació. A tots convé i a Espanya la primera

 

Espanya té interès a fer veure que Catalunya no pot viure el dia a dia perquè els seus governants no saben gestionar i malgasten en coses prescindibles en lloc d’ocupar-se de les necessitats de la gent. Una idea que ve reforçada amb que és Espanya i el seu govern els qui han de venir cada dia a salvar els catalans aportant diners.

Catalunya no és un estat i per tant ha de passar per Espanya per anar al crèdit internacional. Ni Catalunya ni cap comunitat autònoma.

L’Administració central de l’estat ha trobat un sistema pervers per a ajudar a finançar-se ella: el Fons de Liquidació Autonòmic (FLA).

L’estat recapta tots els principals impostos, excepte al País Basc i Navarra, i cada mes entrega a les comunitats autònomes una quantitat a compte d’un càlcul anual fet per l’administració central. Quan arriba a final d’any si les quantitats entregades a compte han estat inferiors al que hauria d’haver rebuts pels impostos cobrats als ciutadans de la comunitat, la diferència els hi paga en dos o tres anys de retard, però en canvi, si allò entregat a compte a final d’any supera els impostos recaptats realment aquests excés pagat de més és restat de la bestreta mensual de l’any següent.

Com que l’estat està sobre endeutat ha de recorrer al deute internacional per tenir liquiditat ara que no controla la màquina de fer diners. Necessita diners per a fer la bestreta a les comunitats autònomes. Que ha fet? Inventar-se un crèdit pont sobre el qual cobra interessos. Negoci rodó per l’administració central. Et deixo els teus diners, et cobro interessos i a més puc dir que et mantinc.

Només podem sortir d’aquesta perversió si cobrem nosaltres mateixos els impostos i paguem a l’estat els serveis que fa als ciutadans catalans, com fan bascos i navarresos. Amb aquest canvi la situació es capgira. Però això és materialment impossible pel pes de l’economia catalana en el PIB espanyol. Els 199.786 milions d’euros de Catalunya en el PIB espanyol, el 18,7%, es massa gros per deixar de controlar-lo des del govern central. Cal que seguim aportant a la caixa comuna.

La independència ens portarà a que el govern català cobrarà els impostos dels catalans i pagarà les despeses que cada pressupost anual determinarà.

Segons les lleis vigents espanyoles a l’any 2015 hauria d’haver entrat en funcionament un nou sistema de finançament de les comunitats autònomes, però els seus exclusius interessos han fet que s’hagi incomplert la llei en vigor. Això és com entenen els governs espanyols l’imperi de la llei.

 

Catalunya pateix la corrupció com la resta d’Espanya. I és així perquè el sistema que hi ha a Catalunya deriva com el de la resta de l’estat del franquisme, on la divisió entre el públic i el privat no ha quedat determinat. Un sistema que tampoc ha establert sistemes de control i d’expulsió del sistema dels corruptes.

A tots els països hi ha corrupció, però la diferència amb Espanya i Catalunya, està situada en que les elits polítiques i econòmiques d’aquests països saben que perquè el sistema segueixi funcionant cal fer fora del mateix a aquell que transgredeix els límits establerts.

Catalunya té la oportunitat amb la independència d’acabar amb aquest sistema franquista que encara perdura. Podem continuar vivint dins un sistema que no vol canviar,  o construir-ne un de nou.

Guanyant el vot a favor de la independència el 27S començarem un procés complex, però no impossible de dur a terme.

El full de ruta de la candidatura de Junts pel Sí ha previst com s’ha de fer la desconnexió amb Espanya. Un procés que té diversos estadis que poden anar un darrera l’altre o simultàniament.

1.- En constituir-se el Parlament sorgit del 27S es farà una declaració solemne d’inici del procés d’independència que servirà, també, de comunicació a Espanya, a la Unió Europea i a la resta de la comunitat internacional d’aquesta voluntat. I també serà un mandat al nou govern per tal que faci les gestions necessàries per a dur a terme la independència efectiva de Catalunya.

2.- El Parlament aprovarà la nova Constitució catalana a través d’un procés participatiu promogut per les entitats socials i legislatiu.

3.- El govern gestionarà el dia a dia tenint com a eix central la cohesió social, les necessitats socials dels seus ciutadans i, a més, posarà en funcionament les estructures bàsiques d’un estat. Entre altres la Seguretat Social catalana i l’Agencia Tributaria.

4.- Quan estiguin en funcionament  les estructures necessàries pel funcionament del nou estat català, encara que sigui en situació de primera fase, es proclamarà la independència de Catalunya.

5.- Per tal de poder culminar la desconnexió jurídica cal preveure la situació transitòria entre l’ordenament jurídic espanyol i el català. Un exemple: regular quin dret penal s’aplica a un delinqüent o quin dret és aplicable als contractes laborals i per quant de temps. Això es regularà amb la Llei de transitorietat jurídica per fer una desconnexió de l’ordenament i la legislació jurídica espanyola de forma ordenada i el temps previst de durada del període transitori.

6.- Assumir el control per part de la nova administració catalana de tots els actius, edificis, funcionaris, etc, de l’estat a Catalunya.

7.- El procés d’independència culminarà amb l’aprovació per referèndum de la Constitució del nou estat català.

Per fer tot aquest procés es preveu un termini de 18 mesos que es pot escurçar.

Si Espanya bloquegés l’autogovern de Catalunya el Parlament sorgit de les eleccions del 27S faria una declaració d’independència immediata i aprovarà sense esperar la Llei de transitorietat jurídica.

És una candidatura instrumental, que vol dir que està pensada i feta per a aconseguir un objectiu concret: la independència de Catalunya.

Per això és plural. Agrupa sensibilitats socials i ideològiques diverses, perquè un nou país només es fa amb la participació més àmplia possible d’aquells que volen anar al capdavant del procés.

Junts pel Sí agrupa  partits: CDC, ERC, Reagrupament, Moviment d’Esquerres MES, Demòcrates de Catalunya, Associació Socialisme Catalunya Llibertat, membres de les entitats Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i una munió de persones que en aquest moment (28 agost, 10.30h.)  sumen 55.318 persones identificats amb noms i DNI. Tots units amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.

Junts pel Sí no és la llista de ningú. És la llista d’aquells que volen aconseguir la independència com instrument per aconseguir una societat més justa, governada pels catalans i pels catalans.

La gent del carrer no acaba d’entendre que passa amb el president Mas. I no ho acaben d’entendre perquè la gent que vota, però que no té carnet de partit, es guia per sensacions i aquestes els porten a creure que sense ell res hagués estat possible. Alguns li retreuen determinades accions de govern, però no li neguen que la seva determinació van fer possible votar el passat 9 de novembre de 2014 i això és un valor.

Cal explicar que ningú ha fet desaparèixer el president. Que el president és present a la vida política catalana ara i ho serà en aquest nou camí que començarà el proper 27 de setembre.

Ell, Oriol Junqueras i altres persones han volgut oferir a la societat catalana una candidatura que recollís l’esperit ampli i plural que hi ha a favor de la independència. Allò que fou l’Assemblea de Catalunya en la lluita contra la dictadura franquista que encara no ha mort, ara ho representa Junts pel Sí i que el president ocupa el lloc que mereix en la primera fila sense monopolitzar-ho. Els tres primers llocs de Junts pel Sí l’ocupen tres representants d’aquest moviment social que ha fet possible les manifestacions més grans i àmplies que han existit mai a Catalunya com han estat les manifestacions dels darrers 11 de setembre i immediatament després hi ha els líders dels partits polítics de CDC i ERC com una part d’aquest moviment social. Van en el cotxe que encapçala la marxa com ha de ser en una societat plural com és la nostra.

Mai són prous per guanyar perquè cal dir al món que la voluntat de convertir Catalunya en un nou estat és la voluntat majoritària dels catalans i s’ha de fer de forma incontestable.

La comunitat internacional procura esquivar els problemes que es produeixen mirant cap a un altre costat i només quan el problemes li esclaten als morros actua. Un exemple d’això que dic són els refugiats de la guerra de Síria o la morts de milers d’immigrants al mar Mediterrani. No preveu, reacciona.

I és això el que va fer amb el conflicte sorgit entre Sèrbia i Montenegro quan aquests darrers van voler separar-se l’any 2006 per constituir el seu propi estat. La Unió Europea, els Estats Units i l’ONU van posar condicions per reconèixer el nou estat. Unes condicions que consistien en un doble quòrum per acceptar els resultats del referèndum del 21 de maig de 2006. Un de participació: havien de votar el 50% + 1 dels electors i l’altre, de vots favorables a la independència que havia de ser el 55% dels vots dipositats a les urnes.

Aquesta és la darrera referència que tenim i si aquesta la utilitzem per veure i comparar els resultats del 9N i els cens pel 27 de setembre tindrem que els vots favorables hi són i ens falten 312.763 votants. Una xifra assolible en la mesura que la participació a les eleccions al Parlament de l’any 2012 va ser 67,56% (3.657.450 electors), al Congrés dels Diputats de l’any 2011 del 66,8% (3.510.353 electors) i a les eleccions municipals del 58,82% (3.143.607 electors). La participació sempre ha estat per sobre del 50%+1 exigit.

La primera opció dels unionistes davant del 27S era no anar a votar, obtenir una abstenció altíssima que qüestionés el resultat, fins que algú va fer números i va adonar-se que el Sí a la independència guanyava de carrer. En aquest moment van canviar d’estratègia i ara criden a votar massivament. Què passa doncs si els electors es mobilitzen i van a votar?

Mirem tres supòsits:

El percentatge de votació del referèndum d’Escòcia, el 84,6%, i dos percentatges que segons Societat Civil Catalana permetrien guanyar el No a la independència i que està situat entre el 72% i el 75%.

Amb un percentatge de participació del 84,6% que fou el referèndum d'Escòcia del 18 de setembre de 2014:

En aquest casa ens calen aconseguir que votin a favor de la independència 575.879 electors més dels que ho van fer el passat 9N pel Si-Si.

Amb un percentatge de participació del 75%:

  

En aquest casa ens calen aconseguir que votin a favor de la independència 295.238 electors més dels que ho van fer el passat 9N pel Si-Si.

Amb un percentatge de participació del 72%:

En aquest casa ens calen aconseguir que votin a favor de la independència 207.537 electors més dels que ho van fer el passat 9N pel Si-Si.

Com es pot veure el repte no és impossible, però si cal esforçar-nos per guanyar.

Cal esvair la por. Única arma que tenen per fer que els catalans continuem sent espanyols.

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2015/08/fer-por-als-pensionistes-i-la-resta-de.html

28-VIII-2015