BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Les esquerres davant el procés", Borja de Riquer

Resultat d'imatges de "David Fernandez" rabellAgradi o no, tant si la convocatòria sembla precipitada com si no, les eleccions del 27 de setembre que ve seran unes de les més transcendents de la nostra història. Mai com ara se'ns havia plantejat als ciutadans de Catalunya el repte de votar si volem un canvi radical de règim polític. Hauríem de cercar el precedent de les eleccions del 15 de juny de 1977 per trobar una situació relativament semblant. És lògic, per tant, que davant aquests comicis sorgeixin molts dubtes i les opcions siguin ben diferenciades. Ara bé, sorprèn l'estat de confusió i de divisió que viu l'esquerra catalana, i molt més després de la notable recuperació i fins i tot dels èxits assolits en llocs tan emblemàtics com a la ciutat de Barcelona en les recents eleccions municipals. La confusió ve derivada de la diferent lectura que hom fa del moment polític i del caràcter mateix de les eleccions del 27-S. Les discrepàn­cies es fan espe­cialment patents davant la qüestió de la independència de Catalunya, és a dir, si ens cal un Estat català sobirà, independent o no, o si és millor continuar dins d'un Estat espanyol amb sobirania única.

Resultat d'imatges de "David Fernandez" rabellHi ha un sector de l'esquerra que considera la via catalana com una maniobra nacionalista que acabarà sent perillosa, perquè divideix, i frustrant, perquè fracassarà. I per això aposta per una via política espanyola i defensa que les esquerres catalanes han de contribuir a canviar l'ac­tual règim espanyol i forçar un nou pacte democràtic hispànic dins del qual siguin possibles polítiques socials més igualità­ries i una ubicació més justa de Catalunya. L'ambigüitat d'aquesta esquerra rau en el fet que, si bé defensa el dret d'autodeterminació dels catalans, sembla que mai acaba concretant quan es podrà exercir aquest dret, atès que sempre hi ha altres prioritats que obliguen a postergar-lo.

Ara bé, aquesta via espanyola de transformació de l'Estat nascut de la Constitució del 1978, qui la pot protagonitzar i quins objectius podria assolir? En la hipòtesi -molt optimista- que després de les properes eleccions espanyoles hi hagués una majoria parlamentaria d'esquerres (PSOE, Podem i IU) que endegués un procés per a fer una nova Constitució -es necessiten dos terços dels diputats per aprovar-la-, podem creure que aquests partits donarien satisfacció, encara que només sigui a una part, a les demandes catalanes? Qui creu avui que el PSOE pot encapçalar una autèntica regeneració de la vida política espanyola? Els partits d'esquerra espanyols estarien disposats a incloure en el nou text constitucional una garantia ­explícita del dret d'autodeterminació dels catalans i a reconèixer que Catalunya és una nació sobirana? Accepta­rien que ­Catalunya té dret a un finançament just i adient i a un autèntic blindatge de les ­seves competències? Pel que estem veient darrerament, sembla que de cap manera acceptarien un tracte especial per a Ca­talunya.

Penso que en els moments actuals és una greu equivocació política inhibir-se del procés català, fins al punt de considerar-lo secundari pels interessos de les classes populars, i deixar així que tota l'estratègia envers un Estat català estigui en mans d'ERC i CDC. Aquesta pot ser una equivocació històrica molt més greu que quan l'any 1980 el PSC es negà a participar en el govern que havia de configurar la nova Generalitat.

L'aposta per la via catalana des d'una visió d'esquerres és fruit de l'anàlisi de l'experiència de les tres dècades llargues d'Estat autonòmic, que ens ha portat a perdre la confiança en la capacitat i la voluntat transformadora de les esquerres espanyoles. Avui les forces polítiques espanyoles, de dretes i d'esquerres, continuen sent insensibles davant les massives i democràtiques demandes catalanes a favor del dret a decidir i no estan disposades a configurar un Estat realment federal que impliqués un reconeixement explícit de la nostra personalitat, de la nostra cultura i llengua, ni a endegar canvis significatius que permetin polítiques socials més justes. Els catalans d'esquerres ens trobem, així, davant d'un dilema ben complex: optar pel risc de lluitar per una Catalunya diferent o conformar-nos a restar dins d'un Estat espanyol que realment pot canviar ben poc.

És evident que la via catalana és molt difícil i arriscada, i que serà llarga i estarà plena d'entrebancs, però sempre serà una opció millor que no pas conformar-se a una si­tuació que perpetuarà la nostra dependència, que ens frustrarà com a poble i no resoldrà les injustícies de la societat ac­tual. Hem de ser conscients que a inicis del segle XXI el repte polític de forçar un canvi de règim només es pot abordar amb èxit si s'utilitzen procediments clarament democràtics i si realment és el projecte de la gran majoria del país. La via catalana no pot ser partidista, sinó transversal. Ha d'incloure des de la dreta democràtica fins a les esquerres transformadores. Perquè per forçar un canvi de debò, sigui un nou encaix dins d'Espanya o la independència, cal configurar un bloc so­cial ampli i interclassista, i això avui és possible a Catalunya. Marginar-se del procés al·ludint un purisme ideològic classista és una mostra d'insensibilitat política davant el clam majoritari de canvi manifestat pels catalans des de fa cinc anys i ratificat el 9 de novembre passat. Cal, doncs, que totes les esquerres s'impliquin en el gran procés de canvi polític i social català per a modificar-lo des de dins. Si se'n queden al marge, mirant-lo amb menyspreu, corren el risc que sigui la història la que s'oblidi d'elles.

27-VII-15, Borja de Riquer, lavanguardia