BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Si volen, només com a hipòtesi", Salvador Cardús

Quantes vegades s'ha donat per acabada la via catalana a la independència? Tantes com se l'ha ridiculitzat per tal de justificar que tornava a reviscolar. La darrera, aquesta setmana passada, just quan ja es donava per liquidat el tema per l'enèsima desavinença entre partits sobiranistes, per un parell de sondeigs que els do­naven per perdedors i el supòsit que Mas no convocaria el 27-S. Però l'acord inesperat de dilluns 13 va enfonsar els càlculs tranquil·litzadors. Primer va ser Rajoy, que va assegurar que no hi hauria in­dependència de Catalunya i que l'Estat actuarà en conseqüència. L'endemà, Pedro Sánchez, amb una contundència similar, declarava que "per cap concepte" acceptaria la independència de Catalunya. Encara un dia més, i la cara llarga del rei amb Mas permetia tota mena de satisfaccions autorità­ries. I, per arrodonir-ho, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ho completava ridiculitzant la llista de "polítics, no polítics i migpen­sionistes".

Que la vicepresidenta espanyola es rigui de Muriel Casals, més enllà de l'actitud irrespectuosa, sobretot posa en evidència el desconei­xement que té de Catalunya. Casals és la presidenta d'Òmnium Cul­tural, una associació de defensa de la llengua i la cultura catalanes que té la missió de suplir la incúria, si no animadversió, que l'Estat espanyol demostra per tot allò que qüestiona la seva visió unitarista i uniformitzadora. Òmnium, des que Casals n'és presidenta -i des de la sentència del Constitucional contra l'Estatut-, ha més que doblat els socis i ja supera els 49.000. Perquè la senyora vicepresidenta se'n faci una idea clara, caldria que trobés a Espanya la presidenta d'una or­ganització civil en defensa de la llengua i la cultura castellana que aconseguís 305.000 socis amb el pagament de quotes al dia. La tractaria, també, de migpensionista? La vice­­pre­sidenta no es pot imaginar l'empenta que dóna a favor del secessionisme cada cop que es mostra tan sarcàstica com ig­norant.

El problema d'Espanya és que encara no ha sabut respondre a les raons del sí a la independència d'altra manera que no sigui amb un no com a principal i única raó. Però que en els "no n'hi haurà" o "no s'acceptarà per cap concepte" ja s'hi veu un petit progrés: es verbalitza la paraula independència, que no és poca cosa. I en la benedicció del Govern espanyol de la proposta de la lideressa catalana del PP per fer un front ampli constitucionalista pel 27-S (PP més PSC, C's i Unió) hi ha el reconeixement implícit del caràcter plebiscitari de la convocatòria.

És cert que el sobiranisme ha tingut un comportament equívoc i a vegades er­ràtic, i que això ha alimentat els exabruptes amb què les institucions de l'Estat -incloent-hi els afinats analistes que continuen sense entendre res- han re­accionat als avenços d'aquest procés. La dimensió del desafiament, la impossibilitat de seguir precedents similars com els del Quebec o Escòcia -que hauria estat l'esperable- i el fet d'haver d'avançar amb unes rònegues estructures polítiques autonòmiques, expliquen de sobres tant els gestos dubitatius dels uns com la tossuderia dels altres. Però tots els que ara riuen de les dificultats catalanes per fer camí, la vigília de la proclamació de la independència de Catalunya quedaran muts quan es trobin davant el desconcert, els cops de timó, els autoritarismes ridículs i les penoses ofertes condescendents de darrera hora. Llavors sí que veurem qui és que s'ha d'enfrontar a una profunda divisió política interna, plena de retrets i acusacions. Les desconfiances entre ERC i CDC seran cosa de criatures al costat de com s'apunyalaran PSOE i PP i en trauran profit C's i Podem.

Des del meu punt de vista volgu­dament ingenu, però coherent amb les meves conviccions -mantenir les conviccions, en política, sempre et fa ingenu-, modestament, suggeriria que Es­panya comenci a considerar d'una vegada la hipòtesi de la independència de Catalunya. No he viscut mai la meva ambició d'independència com a resultat d'un antiespanyolisme emocional. Tot el contrari: com he defensat aquí mateix moltes vegades i de fa anys, m'imagino la secessió com el primer pas d'una reconciliació històrica entre les ­dues nacions que ha de permetre grans projectes entre els dos estats, ara en una col·laboració entre iguals. Allò que no ha estat possible dins d'un mateix Estat, que ho sigui com a bons veïns.

Puc entendre que públicament, i amb el conflicte tan avançat, s'insisteixi en el no com a raó. Crec que Espanya hauria pogut trobar raons per al no a la independència més intel·ligents que l'amenaça, la por i l'exabrupte. Però seria recoma­nable que considerés la hipòtesi de la independència de Catalunya. D'acord: només com a hipòtesi, fins i tot improbable. N'hauria d'estu­diar els costos per decidir si li convindria més una separació pactada que no pas unilateral. O estudiar com es faria la transició. Com Espanya quedaria reposicionada a Europa. Com podria aprofitar l'oportunitat per a una reorganització territorial més eficient. No cal dir que hauria d'estudiar les formes de cooperació amb Catalunya que més l'interessessin. I podria encarregar als seus intel·lectuals que pensessin algun tipus de relat que minimitzés el sentiment de pèrdua o de fracàs, com el de 1892. La mateixa comissió d'experts creada pel PSOE per pensar una reforma constitucional podria dedicar alguna sessió -secreta, esclar- a estudiar aquesta possibilitat. Ho repeteixo: com a hipòtesi improbable. Però, com va dir no sé qui, els referèndums -i les eleccions que prenen caràcter plebiscitari- els carrega el diable. Per si de cas, doncs.

22-VII-15, Salvador Cardús, lavanguardia