BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La (im)possible independència", Manuel Castells

I de sobte, quan ja es donava per mort i enterrat, el somni (per a uns) o malson (per a d'altres) de la independència de Catalunya pren forma, amb actors, dates, procediments i full de ruta. En un tema tan passional i en un moment tan delicat permeteu-me una certa distància analítica. Perquè considero que la meva contribució al debat públic és recordar alguns fets i proposar algunes ­reflexions més que no pas afegir-hi una altra opinió.

L'independentisme català és un moviment social, no una confabulació política. Això és el que no entenen a Madrid. Neix de la societat i del sentiment d'aproximadament la meitat de la població (segons el moment). És majoritari entre els joves i està arrelat al llarg del geografia catalana, sobretot a la Catalunya profunda, i en la història d'un poble que ha tingut un projecte diferent de l'espanyol en diversos períodes, encara que la memòria històrica sigui menys nítida que el que indiquen els mites nacionalistes. L'independentisme va créixer i es va consolidar com a identitat de resistència per l'opressió de l'Estat espanyol, particularment durant el franquisme, que va intentar eradicar la nació catalana per la violència. I encara que la Constitució de l'any 1978 va proposar un compromís condicionat pels poders fàctics, els problemes han continuat latents.

Però ha estat la sèrie de greuges comparatius de l'última dècada el que ha disparat el moviment social al qual s'han enganxat diferents forces polítiques amb obvi oportunisme. Va ser la irresponsabilitat socialista de proposar un Estatut i després retractar-se i va ser sobretot el designi carpetovetònic recentralitzador del Partit Popular i dels barons regionals, fossin andalusos o madrilenys, el que ha desencadenat la indignació de la societat civil, que s'ha expressat al carrer per centenars de milers, primer en defensa d'un Estatut que va néixer mort i després com a afirmació il·lusionada i multicolor d'una utopia indepen­dentista a què s'atribueixen totes les virtuts, fins i tot la de resoldre la crisi econò­mica.

A tot això s'ha oposat el fonamentalisme constitucional (perquè la sacrosanta Constitució no es toca tret que ho demani Angela Merkel) i ha acabat per convèncer alguns polítics nacionalistes (Artur Mas en particular) que en aquest ampli moviment social podria regenerar una legitimitat que la corrupció dels seus partits, semblant a l'espanyola, havia malmès. A partir d'aquí, el moviment ha tingut ressò a les institucions catalanes, però no a les espanyoles, suscitant les condicions per a una ruptura institucional. Perquè els moviments no negocien, afirmen un projecte. Mentre que els polítics maniobren en l'espai institucional. Tot es bloqueja quan topen amb poders superiors. Així s'ha produït el gir del nacionalisme moderat a deixar la moderació i emparar-se en la societat per anar fins a la ruptura si fos necessari. Les dificultats del procés i els interessos de cada aparell polític han debilitat el projecte i el suport a la independència ha caigut del 51% al 44%.

Fins que s'ha produït la fusió entre moviment i política en un projecte rupturista, al qual l'Estat espanyol respon immediatament amb amenaces, com sempre, i del qual es desmarquen vella i nova esquerra que veuen al seu horitzó governar Espanya i no volen arriscar-se a revoltar l'opinió. Dret a decidir, sí. Però el PSOE nega independència, mentre es posposa el tema a la nova esquerra. Encara així, el projecte nacionalista es llança cap a una declaració unilateral d'independència mitjançant una majoria absoluta al Parlament. La poden tenir, tot i que justeta. Sobre 135 escons, les fiable estimacions de Jaime Miquel prediuen 59 escons a la llista unitària independentista i 10 a la CUP, que sumarien 69. La llista d'esquerra en tindria 23, i Ciutadans, 21, amb socialistes i populars residuals. És cert que la Diada i la campanya podrien incrementar el suport electoral, però també a la llista d'esquerra, que encara no ha iniciat el seu recorregut. ¿N'hi hauria prou amb aquesta majoria per declarar la independència i començar a construir les estructures d'Estat cap a una independència en 18 mesos, quan no corresponen a la majoria de ciutadans? Nacionalistes consultats pensen que sí, perquè compten amb un increment del suport popular així que l'Estat espanyol desplegui la seva repressió, arribant a l'aplicació de l'article 155, reforçat per la nova llei de Segu­retat Nacional, i a la intervenció de l'autonomia, encara que ningú no sap com es fa. I és que el subjecte polític d'aquest procés és un moviment social que només reconeix les seves pròpies regles i les practica.

Com s'ha d'impedir l'ús exclusiu del català en milers d'escoles? Com s'han d'obligar centenars de municipis a obeir el delegat del Govern? Com s'intervé la recaptació de l'Agència Tributària catalana que ja existeix? Com es tanquen les ambaixades de Catalunya? S'empresonen els líders polítics? Es militaritzen els Mossos?

Com més intervenció, més afront per a la gent i més ressò a Europa. En aquesta lògica l'independentisme floriria en la confrontació. I aquí ve la gran qüestió: al Partit Popular li interessa fonamentalment aquesta confrontació en aquests moments. Perquè sap que té perdudes les eleccions i que ser el garant de la unitat d'Espanya davant del desafiament català és l'argument més potent per tornar a governar, fins i tot amb un govern d'unió nacional amb el PSOE. De manera que la independència va de debò i la confrontació també.

Aquest és l'horitzó immediat. I recordeu que la por del desordre sol ser contrarestada per la indignació i l'esperança que sorgeixen del moviment social. El que sembla raonable de sobte per a molts es torna insuportable. La complexitat en aquest cas és l'existència d'un altre moviment paral·lel de canvi social diferent de l'independentisme, com ja es va veure el 15-M. Però quan la gent surt al carrer, els moviments es troben.

25-VII-15, Manuel Castells, lavanguardia