complexa situació al Iemen (entrevista amb Olga Aymerich)

23/06/2015, nationalia

ENTREVISTA. Olga Aymerich, analista de relacions internacionals, diu que les possibilitats d'assolir un acord a curt termini són escasses al Iemen donat que les aliances sobre el terreny són noves i artificials, amb nivells alts de desconfiança · Al Iemen del Sud, els independentistes estarien en una posició dèbil en un escenari de final de conflicte, diu Aymerich

El Iemen es troba en un estat de guerra civil oberta des del mes de març. La milícia islamista xiïta Ansar Allah -més coneguda amb el nom de "houthis"-, aliada amb l'expresident Saleh i les forces que li són lleials, combat pel control del país contra les unitats fidels a Abd Rabbuh Mansour Hadi, el president reconegut internacionalment, ara a l'exili a l'Aràbia Saudita. Hadi té el suport de diverses milícies locals i dels independentistes del Iemen del Sud, així com de la coalició encapçalada per l'Aràbia Saudita, que bombardeja posicions dels houthis des del 25 de març. Els saudites acusen els houthis de rebre suport militar de l'Iran, cosa que Teheran i la milícia neguen.

Només en aquests tres mesos de guerra oberta -l'any passat el conflicte ja s'estava desenvolupant, però amb menys intensitat- han mort més de 2.500 persones, hi ha mes d'un milió de desplaçats i 21 milions de persones tenen algun tipus de necessitat d'ajuda humanitària, segons dades de l'ACNUR. Això, en un país d'uns 24 milions d'habitants. Aden, la principal ciutat del Iemen del Sud, està patint una enorme destrucció, pels combats que oposen des de fa setmanes els dos bàndols enfrontats. I mentrestant, altres zones del país es troben sota el control de grups afiliats a Al Qaida a la Península Aràbiga (AQPA) o a l'Estat Islàmic.

Just a la frontera oriental del Iemen es troba l'altre país que ocupa la zona meridional de la península Aràbiga: Oman. A diferència del seu veí, Oman ha gaudit d'una estabilitat remarcable des de la dècada de 1970, coincidint amb la fi de la rebel·lió de Dhofar i l'ascens al tron del sultà Qaboos bin Said. El sultà, però, ha estat malament de salut, i s'obren interrogants sobre el futur del país.

Olga Aymerich, analista en relacions internacionals, és especialista en el Iemen, després d'haver-hi viscut entre 2012 i 2014, i Oman, on resideix actualment. Amb ella parlem en aquesta entrevista a través de correu electrònic des de la capital omanita, Masqat.

Nationalia: Sota l'ègida de les Nacions Unides, la setmana passada van iniciar-se unes converses de pau sobre el futur del Iemen. Els houthis, el govern de Hadi i l'entorn de Saleh hi van participar. Tal com s'esperava, les converses van mostrar les moltes dificultats que hi ha per tal d'assolir un acord. Quines són les perspectives d'arribar a una solució?

Olga Aymerich: El que estem veient a les converses de Ginebra és el primer intent internacional per a portar els diferents actors a la mateixa taula de negociacions. Malgrat això, fins ara les parts no s'han assegut plegades, i tenen agendes discrepants entre elles. El fet que les aliances sobre el terreny siguin noves i artificials -els houthis i Saleh van lliurar sis guerres mentre Saleh va ser president; de manera similar, Hadi va lluitar contra els sudistes durant la guerra de la unificació- incrementa el grau de desconfiança i fa que arribar a una solució sigui encara més difícil. Per dir-ho fàcil: són antics enemics convertits en nous aliats, cadascun amb agendes diferents.

La comunitat internacional tenia l'esperança d'assolir una treva humanitària de dues setmanes, coincidint amb l'inici del Ramadà, però els atacs aeris continuats per part de la coalició encapçalada pels saudites i les darreres explosions a Sanà la setmana passada han obstruït aquest esforç. Així, les possibilitats d'arribar a un acord, desgraciadament, no quadren amb aquest panorama.

La implicació militar directa de la coalició saudita només ha exarcerbat i prolongat la crisi, donant influència a actors que tenen un suport mínim dins del Iemen, com el president enderrocat Hadi, i afegint un nou grau de càstig a la població civil com no s'havia vist mai abans al Iemen.

N: Les Nacions Unides diuen que hi ha 21 milions de persones -la majoria de la població del país- que necessiten ajuda humanitària. En aquest context de guerra, l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (OCHA) alerta que les xarxes de seguretat tradicionals s'estan deteriorant. Quines són aquestes xarxes, i quins són els sectors que es veuen més greument afectats pel fet de perdre-les?

O. A.: La família i la tribu són les xarxes de seguretat tradicionals al Iemen. De manera que el prop d'un milió de desplaçats interns al país són els sectors més afectats en aquest sentit. No obstant això, no seria just oblidar que el 80% de la població del Iemen està necessitada d'aliments, aigua i subministraments mèdics. Els hospitals i els centres de salut estan a punt de col·lapsar-se a causa de l'escassetat de combustible per a fer funcionar els generadors i per la manca de medicaments. Aproximadament el 80% del menjar que es consumeix al Iemen és importat, i amb l'actual blocatge naval, els enviaments s'han aturat, cosa que ha provat una alça molt pronunciada en els preus dels aliments. Això ha portat gairebé la meitat de la població de Iemen a patir inseguretat alimentària en un país que ja estava molt empobrit.

N: El moviment secessionista del Iemen del Sud, o Al-Hirak, fa anys que demana la independència, sobretot a través de manifestacions massives. El lideratge d'Al-Hirak està molt fragmentat, i d'altra banda els partidaris de la independència ara tenen armes i estan lluitant contra la presència dels Houthis i de Saleh al sud, que troben il·legítima. Al mateix temps, les milícies independentistes han iniciat una aliança de conveniència amb les forces del president Hadi. Hi ha possibilitats que el moviment independentista pugui aprofitar-se d'aquesta situació per a avançar cap a l'establiment d'un Estat sud-iemenita de facto?

O. A.: Al principi del conflicte, quan els houthis van arribar a Sanà per primer cop, existia la possibilitat de veure el Iemen dividit en diferents àrees amb més o menys grau d'autogovern: Saada per als houthis, la resta del Iemen del Nord per a Saleh, i el Iemen del Sud dividit entre les àrees d'Hadramaut i Aden (l'àrea que tradicionalment dóna suport a la independència del Iemen del Sud). Podria haver estat un escenari potencial. No obstant això, l'equació va canviar amb l'agressió saudita, que va causar un deteriorment ràpid de la situació. Van reemergir velles rancúnies entre líders independentistes sud-iemenites oposats entre ells, i l'avanç dels houthis va continuar. Amb l'absència d'un lideratge clar, les milícies sudistes van esdevenir més un grup "anti-Houthi" que no pas un de "pro-independència".

Tal com estan ara les coses, els partidaris de la independència del Iemen del Sud estarien en una posició molt dèbil per a tirar endavant amb les seves dermandes en qualsevol escenari plausible de fi de conflicte.

N: Aquestes "velles rancúnies" entre els líders sud-iemenites tenen a veure amb qüestions vinculades amb la ideologia i les diferents estratègies sobre la independència, o més aviat les hem de veure com a qüestions personals?

O. A.: Eren qüestions personals, però el que ara veiem al front no té res a veure amb els quadres. Entre la resistència sudista es poden trobar antics membres de l'exèrcit de la República Democràtica Popular del Iemen, opositors a Saleh, gent que lluita per objectius religiosos davant del que perceben com un avanç xiïta, i fins i tot membres d'AQPA. És un grup molt heterogeni, i el seu objectiu comú és recuperar el control del territori i aturar l'avanç dels Houthis, no pas lluitar per la independència del Iemen del Sud.

N: La guerra al Iemen segueix una sèrie de patrons que també es troben en uns altres tres països del Pròxim Orient i Nord d'Àfrica, com Síria, l'Iraq i Líbia: desaparició de l'administració estatal d'una part significativa del territori, confrontació entre diverses coalicions militars, implicació directa o indirecta de potències regionals o globals, i emergència d'entitats polítiques semiestatals o paraestatals -com els cantons kurds de Rojava o l'Estat Islàmic. Hi ha alguna raó que ajudi a explicar aquestes evolucions similars?

O. A.: De fet, no estic d'acord que el Iemen estigui seguint el mateix patró que altres països del Pròxim Orient.

Primer de tot, no hi ha noves entitats que emergeixin al Iemen. Exceptuant les explosions reivindicades per l'Estat Islàmic la setmana passada a Sanà, que podria ser un episodi aïllat o no, fins ara el que tenim són els vells coneguts que han estat orquestrant els afers del Iemen durant els darrers vint anys, alineats en aliances noves i fràgils. A més a més, la implicació regional al Iemen, que bàsicament és la coalició saudita, també està desencadenada pel vell joc del clientelisme i de les aliances locals des dels anys noranta. De fet, podria ser etiquetat com un càstig a gran escala a Saleh per part de l'Aràbia Saudita més que no pas un intent d'aturar l'avanç xiïta per part d'una coalició sunnita. Finalment, l'administració estatal ja no era forta al Iemen ni tan sols abans del conflicte: per exemple, el sistema judicial al Iemen sempre ha funcionat en paral·lel amb l'arbitratge tribal. Així, crec que la comparació no és pertinent en el cas del Iemen.

N: Mentrestant, el veí oriental del Iemen, Oman, és l'única monarquia àrab que no s'ha implicat en la coalició saudita. D'un punt de vista geopolític regional, Oman juga un paper de pont entre l'Iran i les monarquies sunnites del Golf. En el cas de la crisi al Iemen, Oman diu que la solució hauria d'arribar a través d'un acord nacional entre els actors polítics i militars de dins del país. Quin és l'interès d'Oman per jugar aquest paper? També tem una desestabilització interna?

O. A.: Oman va rebutjar d'unir-se a la coalició saudita i va adoptar un rol humanitari per diverses raons. Del punt de vista geoestratègic, es troba situat a la frontera amb el Iemen, i malgrat que és tan gran com el Iemen, la població iemenita és set cops més gran que l'omanita. A més a més, la major part de la població d'Oman es troba situada al nord d'Oman. Això deixa buides zones de territori just a la frontera amb el Iemen, la qual cosa, en cas d'un conflicte directe entre Oman i el Iemen, podria situar Oman en una situació molt perillosa sobre el terreny.

A més, Oman també tenia un interès regional a no unir-se a la coalició saudita. Més que per la seva posició geogràfica entre l'Iran i els països del Golf, Oman qüestiona la influència que l'Aràbia Saudita està exercint sobre els altres països del Consell de Cooperació del Golf. No unint-se a la coalició, que gairebé ha estat imposada, Oman ha volgut demostrar que té una veu independent.

A banda, la situació interna a Oman també ha motivat en part la decisió. La rebel·lió de Dhofar, que va tenir el suport del Iemen del Sud, encara és viva a la memòria dels omanites, i malgrat el fet que la situació a l'àrea de Dhofar al sud d'Oman ara és estable, encara hi ha reivindicacions identitàries, amb la població de Dhofar que cerca de diferenciar-se dels omanites del nord.

N: Què explica aquestes reivindicacions de la regió de Dhofar? És només perquè hi ha una identitat diferent, o també hi juga algun paper la percepció que la regió pateix discriminacions socials, polítiques i econòmiques?

O. A.: És una barreja de les dues. El fet que altres regions d'Oman s'hagin desenvolupat molt més de pressa fa que se sentin deixats de banda, la qual cosa aguditza les seves reivindicacions identitàries. No obstant això, hi ha iniciatives governamentals continuades per tal de pal·liar-ho. Per exemple, s'acaba d'estrenar un nou aeroport a Salalah. Així, l'enfocament del govern és més preventiu que no pas pal·liatiu.

Una entrevista de David Forniès