la cultura personal espanyola no és d’autonomia sinó de dependència
L'autònom mitjà té més deures que drets. Paga 260 euros al mes, cobri el que cobri. No pot posar-se malalt, no pot lesionar-se, no pot dir que no, i les prestacions per la baixa de maternitat i atur són tan ridícules que ni tan sols es contemplen. La jubilació és una utopia. A les empreses no els costa res comptar amb ells ni prescindir-ne, de manera que, sens dubte, d'aquí a uns anys tots estarem sota aquest règim. Com que no vull deprimir ningú, deixo d'enumerar misèries, com l'IVA, que mereix un capítol a part. I em centraré en la pitjor odissea que han d'enfrontar: el cobrament de factures.
El deute és un mal costum mediterrani que ha provocat l'esclat de bombolles amb conseqüències que coneixem de sobres. En temps dels meus avis, potser sí que deixaves a deure a la botiga de queviures o al bar. Però avui ningú no gosaria dir-li al venedor de l'smartphone: "Escolta, que ja passaré demà". Ni al taxista disponible. Ni a la dependenta del súper. A l'autònom li exigeixen immediatesa, però un cop feta la feina, és com si ell no hagués existit mai. Li poden advertir que cobrarà al cap de 90 dies, al cap de sis mesos, o poden no dir-li res. Llavors el temps va passant. De vegades passen fins i tot anys.
L'expressió "qui no plora, no mama", entre els autònoms és una llei. Els pesats i amenaçadors seran els primers a cobrar. En canvi, al més pacient, aquell disposat a arribar a acords com fraccionar el pagament, el tractaran de pallús. Respostes que es reben després de fer l'enèsima reclamació: "Sé que no hem complert, et devem un any de serveis, però estem pagant la Seguretat Social i després ja ens encarregarem de la resta. Anem molt justos". Els diré el mateix als nois que m'acaben de fer la mudança, a veure què passa. Una gran empresa que cada any obté beneficis: "És que ara mateix no tenim cash". I una altra resposta, des d'una entitat pública, en contestar-los amb un educat "Em sembla molt fort", quan em comunicaren que no hi havia previsió de pagament: "Noia, no sé què vols que et digui".
És trist demanar, però més trist és ser autònom, que ha de pidolar perquè li paguin per la feina feta. Quan a la fi ho fan, està tan agraït que s'ho pren com un favor. I no sap si plora d'alleujament o d'emoció.
5-VII-15, Llucia Ramis, lavanguardia
