perversió de la democràcia pel sistema electoral

Coste del escaño según la provinciaAlguns apòstols del radicalisme democràtic supediten la regeneració política d'Espanya a una reforma electoral que hauria d'incloure entre els seus continguts imprescindibles les llistes obertes i la limitació de mandats. Tot i això, ni la limitació de mandats no ha impedit a un partit perpetuar-se en el poder, ni les llistes obertes han millorat la participació dels ciutadans, que ja disposen d'aquest recurs en l'elecció al Senat, amb l'únic resultat de premiar el candidat que apareix en primer lloc en una llista ordenada alfabèticament.

En realitat, l'única reforma capaç d'acabar amb el duopoli de PP i PSOE i d'obrir el joc polític a altres formacions -i molt especialment a partits emergents com Podem i Ciutadans, la supervivència futura dels quals depèn de la seva capacitat per ser decisius en l'àmbit parlamentari- és un canvi que introdueixi més proporcionalitat en l'actual model electoral espanyol, que és, de fet, un sistema majoritari disfressat de proporcional (i la millor prova d'això és que pot atorgar una majoria absoluta amb menys del 40% dels vots, en línia amb magnituds semblants a l'escenari britànic, paradigma del model majoritari).

En el cas espanyol, la principal dificultat per a una reforma electoral que introdueixi més proporcionalitat és la circumscripció electoral que està consagrada a la Constitució: la província i les seves heterogènies dimensions demogràfiques (amb nombrosos districtes que escullen pocs escons i es comporten, per tant, com a circumscripcions majoritàries). I com que una reforma de la Constitució espanyola s'enfronta normalment a dificultats insalvables, alguns actors polítics han proposat ampliar el Congrés a 400 diputats, tal com permet l'article 68 de la Carta Magna.

Tanmateix, aquesta solució l'únic que faria és accentuar la distància entre les províncies de petita dimensió demogràfica -que es continuarien comportant com a districtes majoritaris- i les d'una dimensió mitjana o gran. És veritat que aquestes últimes proporcionarien més escons als grups minoritaris, però sense reduir la sobrerepresentació dels grans partits, que es continuarien beneficiant de les petites províncies, on s'adjudicarien la representació en solitari.

La millor prova d'això (vegeu gràfic adjunt) és que, amb els resultats del 2011, un Congrés de 400 escons continuaria atorgant una sobredimensionada majoria absoluta (del 52% dels diputats) al primer partit (el PP, amb un 44% dels vots), a més de premiar el segon (el PSOE, que obtindria un 31% dels escons amb un 28,8% dels sufragis). I, paral·lelament, aquesta Cambra continuaria penalitzant els petits, que obtindrien la meitat dels diputats que els correspondrien en proporció amb els seus vots.

L'única manera de resoldre aquestes asimetries letals implicaria substituir l'actual mètode d'atribució d'escons (el sistema D'Hondt, basat en els quocients resultants de dividir successivament els vots de cada llista per la xifra de diputats electes) per una fórmula més proporcional (l'Hare, basada en les restes més altes que resulten de dividir els sufragis de cada llista per la quota de vots necessària per obtenir escó, un fet que permet a les minories entrar en el repartiment). Aquesta substitució (vegeu la simulació) deixaria sense la seva actual majoria absoluta el PP (que podria governar amb el suport d'UPyD o de CiU). I tindria un gran avantatge per a la seva aplicació: n'hi hauria prou de canviar la llei electoral, cosa que no exigeix els complexos requisits que demana una modificació constitucional.

22-VI-15, C. Castro, lavanguardia