l’España Incorporada o Asimilada es rebel·la contra la España Uniforme
En el segon llibre de memòries de José María Aznar, El compromiso del poder (Planeta 2013), hi ha unes anotacions molt interessants sobre el País Valencià i les Illes Balears . Un fragment que convida a llegir amb atenció els recents resultats electorals. Pàgines 154 i 155: "Canviar el signe polític del Llevant espanyol representava per al centredreta un gran repte i aconseguir-ho va ser una operació històrica que suposava un valuós factor d'equilibri general a Espanya. El vincle entre Madrid i València generaria per raons de proximitat geogràfica sinergies molt importants a la Comunitat Valenciana, que contribuirien a enfortir-hi una posició pròpia davant l'expansionisme del nacionalisme radical des de Catalunya i des de la mateixa València. (...) En una sola dècada, el Partit Popular va passar a ser la força ja no majoritària, sinó pràcticament hegemònica al Llevant. De resultes, la transformació econòmica i social va ser espectacular".
Si ens prenem seriosament aquest paràgraf -i a Aznar sempre convé escoltar-lo, encara que no agradi el que diu- les eleccions del 24 de maig del 2015 han suposat un gran fracàs estratègic per al creador i principal animador intel·lectual de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). Una de les línies mestres de l'aznarisme s'ha ensorrat, ja que el Partit Popular ha patit un fortíssim desgast electoral a Llevant. Per primera vegada des del desplegament de l'Estat autonòmic, els hereus d'Aliança Popular no governaran a cap dels territoris que van formar l'antiga Corona d'Aragó. Cap dels quatre territoris hispànics amb les quatre barres a la bandera no serà administrat durant els propers quatre anys pel partit que va aconseguir conquerir Madrid partint de Castella i Galícia.
El PP acaba de perdre la Generalitat Valenciana, el Govern Balear, la Diputació General d'Aragó, pràcticament totes les capitals de província d'aquestes tres comunitats -amb l'única excepció de Terol- i ha sortit molt malparat de les eleccions municipals catalanes. A Catalunya només conservarà l'alcaldia de Pontons, municipi de cinc-cents habitants de la província de Barcelona, després d'haver perdut el control de Badalona -la seva gran plaça forta en l'àrea metropolitana, conquerida el 2011- i Castelldefels, per pactes en contra seu.
El focus, tot i això, continua il·luminant les grans ciutats. La notícia més vistosa continua sent la irrupció de la nova esquerra a les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Coruña, Santiago de Compostel·la, i la històrica Cadis. El titular de Le Monde que ha recorregut totes les cancelleries europees -Les indignés prennent les mairies de Madrid et Barcelone- és la dada que el Directori Europeu ha anotat amb preocupació, mentre Grècia torna a ser molt a prop del naufragi. La radicalització de les grans ciutats es converteix en la pedra de toc del moment polític espanyol, però el cruixit de les autonomies de l'Est potser acabarà sent més important. Pot tenir conseqüències de més llarg recorregut. Estem davant d'un esdeveniment estructural.
Convé fer atenció a alguns detalls del nou quadre. A Madrid, el cicle esquerrà de Manuela Carmena no trigarà a ser fiscalitzat per la nova presidenta regional Cristina Cifuentes, del Partit Popular, que acaba de tancar un complex pacte amb Ciutadans. A Barcelona, l'esdeveniment Ada Colau ha provocat la immediata alarma del president nacionalista Artur Mas. Si la Gran Llista Sobiranista pren cos i guanya les eleccions al Parlament del mes de setembre, aviat assistirem a un autèntic revival de les tensions dels anys vuitanta entre la Generalitat i l'Ajuntament barceloní. També a Galícia hi ha contrapesos. A València, les Balears i Aragó, tanmateix, el canvi pot ser molt més acusat. El poder territorial d'aquestes comunitats queda en mans de l'aliança, pacte o acord parcial del PSOE amb les esquerres locals (Compromís a València, MES a les Balears, Chunta Aragonesista...) i Podem. El gran resultat electoral de Compromís, eficaç coalició de la nova radicalitat urbana i el valencianisme menestral, és un fet polític molt rellevant. Podem ja els festeja per a les eleccions generals.
L'Espanya de l'Est, per dir-ho amb una expressió perfilada pel geògrafvalencià Josep Vicent Boira, ha donat un cop de puny sobre la taula. Ha dit que no està d'acord amb el curs generalde les coses, però els matisos del seuemprenyament no són gaire fàcils d'interpretar.
L'Espanya de l'est ha protestat per la crisi econòmica, evidentment. Ha votat massivament en contra de la corrupció. Això és més que evident a València. Els valencians també han votat contra la insuportable sensació d'escarni, en veure's assenyalats per prou mitjans de comunicació com a autèntics campions de les trampes i el joc brut. "Gürtel? Pregunta per Gürtel? Això és cosa dels valencians". Els de Llevant han dit que no volen ser boc expiatori. Els balears han rebutjat clarament el president sortint, José Ramón Bauzá, i la seva ofensiva contra la llengua catalana a les escoles. Aquesta agressiva política ha arribat a irritar el sector més regionalista del PP balear, i això ha provocat una cosa mai vista a Palma en els últims set-cents anys: una manifestació de protesta de més de cent mil persones.
La majoria dels mallorquins, menorquins i eivissencs no volen ser catalans, però estimen la llengua catalana. És la seva llengua. Bauzá els va agredir i ha obtingut un resultat electoral catastròfic. Bauzá volia ser ministre i viatjava sovint a Madrid per conversar amb periodistes de la capital. La seva ofensiva contra el català, a més de seguir el guió de la FAES, buscava aplaudiments madrilenys. Ha trencat el PP balear.
Alberto Fabra, home molt més prudent, també va acabar caient en la temptació anticatalana. La recepta que mai no havia fallat a València. Envoltat de problemes gravíssims, Fabra també volia agradar a Madrid. I per això va decidir tancar Canal 9, contra el criteri d'algun dels seus principals col·laboradors. El tancament de la televisió autonòmica va caure molt malament a València. Va accentuar la sensació d'ensorrament.
Alguna cosa estructural està passant a l'Espanya Incorporada o Assimilada, segons diu el mapa que il·lustra aquesta pàgina. És un dibuix que crida molt l'atenció. Va ser confeccionat a Madrid el 1854 per un impressor il·lustrat de la Societat Madrilenya d'Amics del País, que va dividir el territori espanyol segons les fonts del Dret Civil. Els epígrafs són molt eloqüents: Espanya Uniforme o Purament Constitucional, Espanya Incorporada o Assimilada, Espanya Foral i Espanya Colonial. El mapa el conserva la Biblioteca Nacional.
L'Espanya Incorporada o Assimilada està enviant alguns missatges. Aznar, tot i això, pot estar tranquil. Valencians i balears no estan dient "volem ser catalans". (Que ningú a Catalunya no cometi l'immens error d'interpretar-ho així). Estan dient prou als grans mals del país i demanen que se'ls respecti l'autonomia. Valencians i balears jugaran molt fort la carta del dèficit fiscal en els pròxims temps. I no acceptaran la momificació de les seves institucions.
"Compte amb el que pactem a València", va dir, molt amoïnat, un alt dirigent del PSOE andalús en l'última reunió del Comitè Federal.
21-VI-15, Enric Juliana, lavanguardia