800 anys de la Carta Magna Libertatum (quina enveja!)
El 15 de juny de l'anno domini de 1215, avui fa vuit-cents anys, un grapat de nobles normands, a la vora del Tàmesi, arrencaven al rei Joan sense Terra un document que reconeixia les seves llibertats. El tirà John Lackland, acorralat per la interdicció penal, el conflicte amb la França de Felip August, i l'oposició ferma de la ciutat de Londres i dels barons liderats per Stephen Langton, arquebisbe de Canterbury, no va veure cap altra sortida i va estampar el segell real en aquella densa Great Charter, amb les 63 clàusules que té i que s'ocupen de qüestions tan heterogènies com els drets de les vídues, l'explotació dels boscos reals, els privilegis comercials de Londres o -i per això ha passat a la història- unes importants prescripcions constitucionals.
La Carta Magna és un monument del Dret davant l'arbitrarietat del poder, una icona de la història constitucional. El modern hàbeas corpus que permet reaccionar davant una detenció arbitrària, la garantia d'un judici just (due process of law ), el principi de legalitat penal o el judici per jurat (trial by jury ) tenen la seva formulació embrionària a la Carta Magna. O la mateixa institució parlamentària, en supeditar-se l'exacció legítima d'impostos a l'aprovació prèvia per la representació parlamentària, encara que a aquell primitiu consilium regni medieval, d'extracció nobiliària i eclesiàstica, li faltaven encara els commons que s'afegirien mig segle més tard per formar el Parlament actual.
El constitucionalisme anglès girarà sobre aquests dos elements: la sobirania parlamentària i el govern de la llei; tots dos es van sembrar a la Carta Magna, i tots dos germinen al llarg de la història anglesa. El rule of law és l'ànima de la Carta Magna Libertatum, i significa ras i curt que el rei no està per sobre de la llei, que la llei és, al mateix temps, font de legitimitat i límit de l'exercici del poder polític. Shakespeare ho expressa d'una manera superba quan un dels seus personatges, adreçant-se a Ricard III, li etziba: "La llei que us fa rei, us fa esclaus de la llei".
Els alemanys encara trigarien sis-cents anys a descobrir-lo i, això sí, el batejarien i l'anomenarien Estat de dret.
Una membrana molt fina separa la història del mite, l'edulcora o tergiversa, i la converteix en mite històric. La Carta Magna també ho és. Avui és la perífrasi més estesa per designar una Constitució. La mateixa Declaració Universal de Drets Humans va ser batejada per E. Roosevelt com la Carta Magna de la humanitat.
Per què un document medieval que garanteix les llibertats de barons i homes lliures en un món feudal, similar, sense anar més lluny, al Privilegi General de Pere el Gran, de 1283, fundador de l'emblemàtic pactisme catalanoaragonès, ha gaudit de tant predicament? Sens dubte pel peculiar sentit anglès de la continuïtat històrica, que il·lumina un sistema jurídic construït per sedimentació progressiva, en el qual res no es rebutja i tot s'incorpora, i en el qual el precedent vinculant és la base per a una evolució dinàmica de la idea de justícia.
Els reis posteriors la van violar, la van esmenar o la van confirmar, Thomas More la va al·legar davant Enric VIII, i al convuls segle XVII anglès va estar omnipresent: des de la petition of rights , fins a la guerra civil. Va creuar l'Atlàntic i va influir en el crit revolucionari "there are no taxes without representation" (no hi ha taxes sense representació) que va obrir la guerra de la Independència de les colònies i, en forma de V Esmena a la Constitució, va frenar des del Tribunal Suprem les polítiques intervencionistes del New Deal.
Per al jurista que mira enrere cap a Runnymede, a la vora del Tàmesi, on un monòlit de l'American Bar Association ret homenatge a la Carta Magna, hi ha un ensenyament addicional, i és que el Dret no es forma per generació espontània, és una realitat contingent i consubstancial a la peripècia humana i a la seva recerca incansable de llibertat.
15-VI-15, Jordi de Juan, lavanguardia