Madrid, peça clau d’aquesta Transició bis
Com a conseqüència d'una llei electoral del 1978 que s'ha fet vella, l'advent de la Regeneració té com a pròleg a tot Espanya un mercadeig polític sense precedents.
Madrid és la peça central del tauler. Madrid superposa el poder de l'Estat i el de les grans empreses, sense les limitacions que la democràcia nord-americana va inventar per a la seva capital federal. Madrid no és una autonomia més. És la més poderosa. Gràcies als beneficis de la capitalitat i a una obsessiva concepció radial de les infraestructures, el Gran Madrid succiona energies de tot Espanya i fins i tot exerceix dúmping fiscal, en disposar d'una base tributària més resistent a la crisi econòmica. Les multinacionals, els bancs i els ministeris són poderosos baluards. Amb tot, l'Ajuntament de Madrid acumula en aquests moments un deute colossal de més de 7.000 milions d'euros.
Ministeris, Ajuntament i Comunitat. Un node gegantí, controlat fins avui pel PP, comença a estar en joc. Primera baula feble: l'alcaldia de la capital. El pròxim dissabte dia 13 pot quedar en mans d'una llista cívica d'esquerres propulsada per Podem. La candidatura de l'exjutgessa Manuela Carmena sembla que tindrà el vot del PSOE.
Segona baula feble: la Comunitat, en l'assemblea parlamentària de la qual cap partit no té avui la majoria absoluta. És peça fonamental per al PP, per a mantenir el control del tauler. Bastió i torre. Des de la Comunitat, el PP podria exercir un fèrria vigilància sobre un ajuntament experimental en mans de la nova esquerra.
Si el PSOE aconseguís la presidència regional, Pedró Sánchez consolidaria el seu lideratge amb bon ciment. La candidatura d'Ángel Gabilondo va ser la seva gran aposta. L'alcaldessa Carmena tindria llavors un bon aliat. Tots dos s'aprecien. PSOE i Podem formarien eix al Gran Madrid, mentre es posen en joc els ministeris, el novembre. No és poca cosa.
Decideix Ciutadans. Cristina Cifuentes, vivaç candidata del PP, només pot assolir la presidència amb el suport actiu dels 17 diputats del partit taronja. En cas de no obtenir-lo, la candidatura socialista de Gabilondo, previ pacte amb Podem, en tindria prou amb l'abstenció de Ciutadans. La simetria no és perfecta. El dilema és fenomenal.
Ciutadans no va aconseguir el gran resultat que esperava el 24-M. No va assolir les altes expectatives que li van fabricar alguns importants mitjans de comunicació espanyols. Ciutadans no ha esdevingut la gran frontissa del poder territorial espanyol. No decideix a València, ni a les Balears, ni a l'Aragó, ni a Castella-la Manxa, ni a Extremadura. El que faci a Madrid tindrà, per tant, una gran projecció política.
Hi ha discussió entre els analistes electorals sobre el resultat de C's. Hi ha qui afirma que al partit d'Albert Rivera el va perjudicar l'acusació, molt repetida des de l'esquerra, de ser la marca blanca del PP. Sota aquesta perspectiva, els de la marca taronja estarien ara obligats a realitzar un exercici de veritable autonomia política, per rellançar-se de cara a les eleccions de la propera tardor (catalanes i generals).
Ho poden fer de dues maneres. Facilitant la presidència del Gran Madrid al PSOE -llavors seran acusat de ser un submarí dels socialistes-, o fixant condicions molt dures al PP.
Condicions dures. Aquest és el drama a què avui s'enfronta Cristina Cifuentes, candidata popular i guanyadora de les eleccions amb majoria relativa. Les imputacions judicials sobrevolen el PP madrileny i Cifuentes no controla els ressorts de l'organització regional del partit, en mans d'Esperanza Aguirre, que la detesta (a Cifuentes) i aquests dies viu amb veritable turment el seu fracàs davant l'excomunista Manuela Carmena. Un embolic de l'alçada d'un campanar.
Ahir van dimitir dos consellers del Govern en funcions de la Comunitat (Lucía Figar, persona de sòlida trajectòria, i Salvador Vitoria) imputats pel jutge que instrueix el cas Púnica. Ciutadans tem que en les properes setmanes hi hagi més imputacions. Cifuentes no controla la rebotiga i el PSOE espera la seva oportunitat. Una situació endimoniada per a Rivera, que ja deu tenir marcat de color taronja el 27 de setembre català, la seva gran oportunitat per donar el do de pit que no va poder aconseguir el 24 de maig.
5-VI-15, Enric Juliana, lavanguardia