"La firma del periodista", Màrius Serra

En el núvol de paraules, conceptes i sigles que configuren l´aiguat de qualsevol campanya electoral, mai falta una: bloc. I no perquè es parla desaforadamente de política valenciana o gallega, sinó per la crítica als blocs electorals que obliguen a atorgar un temps determinat a cada partit en els noticiaris dels mitjans públics. Aquesta pràctica, que projecta el repartiment de la publicitat electoral gratuïta cap a l´interior dels noticiaris, destorba als professionals que ho han d´aplicar. En paraules de Josep Maria Martí, degà del Col·legi de Periodistes, els blocs transformen als informadors en "un cronòmetre amb potes, i un cronòmetre amb potes mai fa bona informació". La imatge és gràfica però no gaire ajustada. Els professionals dels mitjans audiovisuals són cronòmetres amb potes que ajusten la informació a un temps concret igual que els que escrivim en els diaris l´ajustem a un espai determinat. La primera pedra la posa qui reparteix el botí de temps (escaleta) o espai (alçat) entre les notícies. El problema està en la impossibilitat de predeterminar-ho d´una altra manera que no sigui l´establerta per l´aritmètica parlamentària. El conflicte és que, a l´hora de la veritat, el poder polític no es fia dels professionals de la informació. Ni dels quals creu tenir més a prop.

Per això el missatge electoral més repetit sempre és el mateix: que "la cobertura de la campanya no respon a criteris estrictament periodístics, sinó a l´ordre d´aparició dels partits i a la durada de les informacions que fixa el Consell de Govern de la CCMA, emparades en la llei electoral espanyola". Els professionals no estan d´acord amb això, de manera que no signen les seves cròniques com a mesura de protesta. Per fortuna, més enllà de reiterar la cantinela, s´emeten reportatges que expliquen detalladament quin és el quid de la qüestió, amb declaracions contrastades tant dels responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com dels informadors. Però, per més debats periodístics que hi hagi, al final tot acaba igual i l´única força real que els queda és el gest íntim (i ínfim) de no signar les cròniques. Un gest que pren rellevància quan ho anuncien, però que pot passar desapercebut.

14-XI-11, Màrius Serra, lavanguardia