"La política de l’espectacle", Sergi Pàmies

Paradoxa: es continuen tractant els realities amb suficiència i menyspreu i, en canvi, no s'admet que algunes tertúlies polítiques i programes de debat fan servir ingredients molt semblants. Quins? La construcció d'ídols artificials, l'explotació del conflicte, la nominació, l'expulsió, la gala convertida en tribunal, fer promeses i no complir-les (a Gran Hermano VIP, proves anunciades com noves incorporacions; a la telepolítica, fum en estat gasós, líquid i sòlid) i ventiladors de porqueria endogàmica permanentment activats. La demagògia i el populisme que practiquen els concursants de GHVIP (Telecinco) és equiparable al to de molts sermonejadors que aprofiten la teòrica respectabilitat dels formats de comentari de l'actualitat per transformar-se en mestres de la intimidació retòrica. ¿Qui és més populista, Belén Esteban o Miguel Ángel Revilla? Els mecanismes que fan servir per atraure l'audiència són idèntics: histrionisme, estridència i estratègia. A GHVIP les aliances responen a l'interès pel premi i la promesa darwiniana de supervivència. Als debats polítics hi ha una part de professionals que assumeixen honestament la responsabilitat de crear opinió. Però també hi ha depredadors de la paraula que, embriagats de vanitat o de falta d'escrúpols, pontifiquen per no perdre el rang de candidat a ser nominat, expulsat o aclamat. Que aquesta realitització de la política hagi fet forat i tingui conseqüències electorals més enllà del plasma és a) un misteri, b) un símptoma i c) una catàstrofe. En el món de les alternatives, haver descobert que els models Pablo Iglesias i Albert Rivera són els que convé seguir s'ha d'entendre com la conseqüència d'una desesperació que, en comptes d'enfortir la unitat, propicia més atomització i culte a la personalitat (Alberto Garzón, Tania Sánchez). Com passa en l'univers dels realities de debò, la demanda a l'oferta ha de ser alimentada pels candidats. A Gran Hermano o Supervivientes, la capacitat d'instrumentalitzar la pròpia ridiculització i d'immolar-se és un element decisiu per ser contractat. En la política espectacle, en canvi, no saps mai si els interlocutors s'immolen per convicció o com a part d'una estratègia. Tant en la selva dels realities com en la dels debats polítics, al final cadascú respon pels seus encerts i pels seus errors. Però convé recordar que a la televisió sovint el que considerem un error a la vida real és un encert i el que a la vida real considerem un encert és un error.

24-II-15, Sergi Pàmies, lavanguardia