"Groucho i el soberanisme", Toni Soler
COLUMNISTES. Si fan un cop d'ull a la llista dels columnistes catalans que han subscrit el manifest en defensa de l'Estatut, comprovaran que molts d'ells són sobiranistes explícits la inquietud dels quals pel futur del text estatutari és instrumental, per no dir pura façana. I que quan escriuen que Catalunya es pot veure forçada a escollir entre involució i secessió, no expressen un lament o una queixa, sinó una estimulant perspectiva de futur (aquesta és una de les debilitats de l'Estatut: Els seus defensors són pocs i apocats, enfront de la coalició dels indiferents i els que volen que el projecte fracassi per donar ales a l'opció secessionista). M'atreveixo a dir que si, a causa d'un virus contagiós o d'un estrany miracle, el Tribunal Constitucional parís una sentència respectuosa amb el text, es produiria a Catalunya una amarga decepció. Ja no hi hauria greuge, ni cabreig, ni fi de trajecte; no podríem somiar amb fulls de ruta. Ens hauríem de limitar a les petiteses domèstiques, com aplicar l'Estatut. Quin conyàs.
SOBERANISME. El viacrucis de l'Estatut està soliviantant al personal, no per l'Estatut en si, que del seu contingut poc sabem, sinó perquè hem constatat la nostra total prostració institucional, la nostra incapacitat per decidir coses importants (el que implica, també, incapacitat per lluitar contra la recessió econòmica amb eines pròpies). Aquesta frustració sol expressar-se en veu baixa quan la bossa sona, quan les coses van més o menys bé; però esdevé un clam quan Espanya naufraga; i ara mateix està naufragant. No només per la pèssima gestió econòmica, sinó també pel vergonyós espectacle de la Justícia, i per la incapacitat per superar la fractura de 1939 (la seva 1939 i el nostre tenen molt poc que veure), expressada en el cas Garzón. Per això l'últim sondeig sobre la independència publicat en aquest diari dóna un 37 per cent de sís enfront d'un 41 per cent de nos. Són unes dades inèdites: Ni en vespres del Corpus de Sang de 1640 trobaríem percentatges similars. Amb l'afegit que en aquest 37 per cent hi ha moltíssims fills i néts de la immigració peninsular, la qual cosa indica que el personal ha entès que la sobirania no significa posar un fossat amb cocodrils al riu Cinca.
... Encara que res d'això impedirà que es desbordi l'entusiasme si la selecció espanyola de futbol, que és gairebé el Barça, dóna la campanada al Mundial. El contrari seria demanar massa. Com seria demanar massa que Xavi, Piqué i companyia poguessin exercir la seva catalanitat sense por al rebuig popular i a les represàlies comercials.
BLANC. Després, no obstant això, preguntem a la gent què votarà a les eleccions de la tardor i constatem que la decepció hispana no significa fervor català: La valoració dels líders és baixíssima, l'abstenció promet batre un nou rècord, i el soberanisme com a opció electoral flaqueja. Així com Groucho no entraria en un club amb socis com ell mateix, molts catalans de tota condició no recolzaran l'independentisme si ho gestionen els independentistes. Aquests votants no confien en Esquerra ni en Reagrupament, i creuen que si Laporta ha de ser el nou Macià, millor ho deixem. I molts votaran en blanc, una opció teòricament testimonial, que podria encimbellar-se fins a la tercera posició, la qual cosa diu bastant sobre el rebuig popular al nostre sistema de partits. Després, CiU i els socialistes es donaran el bec aquí i a Madrid, i intentaran imposar la calma absoluta, a lloms de la recuperació econòmica, si arriba.
23-V-10, Toni Soler, lavanguardia