BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Dels sistemes electorals", Rafael Jorba

 



 

 

 

Click on an electoral system to see the list of countries using it.

Table of Electoral Systems Worldwide


En l'article "Plebiscits en democràcia" (25/X/2014) explicava per què les eleccions plebiscitàries representaven una contradictio in terminis: eleccions remet a pluralitat d'opcions polítiques mentre que plebiscit i referèndum delimiten aquest pluralisme en el marc d'una alternativa dual. Més enllà d'aquesta obvietat, les eleccions en les democràcies liberals estan subjectes a uns sistemes d'escrutini que determinen el model de partits i la política d'aliances. Aquest és el cas de les eleccions generals del Regne Unit, del 7 de maig, en les quals l'esquema de bipartidisme imperfecte (conservadors, laboristes i liberaldemòcrates) pot veure's alterat per l'entrada en escena d'un quart actor: el Partit Nacional Escocès (SNP). Per què el Partit per a la Independència del Regne Unit (UKIP), de l'ultraconservador Nigel Farage, no ocuparà aquest lloc? Com és possible que havent guanyat les europees de maig del 2014 no estigui en condicions de fer-ho en les generals? La resposta la dóna el sistema electoral britànic: si en les europees regia un model proporcional, en les generals ho farà el tradicional escrutini uninominal majoritari a una volta (first-past-the-post), que atorga l'escó al candidat que guanya en cadascuna de les 650 circumscripcions electorals.

Aquest sistema afavoreix els dos grans partits i les petites forces polítiques que concentren el seu vot als districtes d'un territori concret. Un fet que explica, per exemple, que en les eleccions generals de fa cinc anys l'UKIP, amb gairebé un milió de vots, no aconseguís cap escó (ara té dos diputats guanyats en eleccions parcials) i els unionistes d'Irlanda del Nord (DUP), amb menys de 170.000 vots, sumessin 8 escons. S'entén, des d'aquesta lògica, que l'emergent SNP -concentra el vot a Escòcia- aspiri a multiplicar els seus 6 escons del 2010 (prop de 50 diputats, segons les enquestes), en estar en condicions d'imposar-se als districtes històrics del laborisme. Per contra, l'UKIP, amb una presència homogènia a tot el territori, no podrà rendibilitzar el 15% de vots que li atorguen els sondejos en arribar els seus candidats en segona o tercera posició als districtes (els seus diputats es podran comptar amb els dits d'una mà). El nacionalisme escocès, que rendibilitzarà així els seus bons resultats en el referèndum del setembre de l'any passat, es pot convertir en l'àrbitre de la governabilitat en detriment dels liberaldemòcrates.

En tot cas, el model d'escrutini uninominal majoritari a una volta afavoreix el bipartidisme, mentre que el sistema proporcional abona el multipartidisme (Duverger dixit). A mig camí se situa l'escrutini uninominal majoritari a dues voltes, que regeix en les legislatives franceses, i que afavoreix les aliances de cara a la segona volta. Tècnicament, és elegit diputat en un districte el candidat que en la primera volta obté més del 50% dels vots. Si no és així, disputen la segona els candidats que arriben en la primera i la segona posició i aquells que han obtingut almenys el 12,5% dels vots dels electors inscrits. La tradició republicana fa que en la segona volta els votants de cada districte donin suport al candidat més ben situat de cada cantó, un model que castiga els partits que no disposen d'aliats. Aquest és el cas paradigmàtic del Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, que en les legislatives del 2012 va obtenir el 13,6% dels vots en la primera volta i en la segona només va sumar dos escons (d'una Assemblea Nacional de 577 diputats). Aquest ha estat també el resultat de les eleccions departamentals del 22 i el 29 de març passat: l'FN va obtenir el 25% de vots en la primera volta, però la falta d'aliats en la segona el va deixar sense cap departament. Per contra, en les eleccions europees del maig del 2014, amb el 24,8% dels vots, l'FN va sumar 24 dels 74 escons en joc pel fet que aquestes eleccions se celebraven pel sistema proporcional a una volta.

Alemanya, per la seva banda, és l'exemple dels països que han optat per un model electoral mixt, que combina el sistema proporcional i el majoritari. En concret, l'elector disposa de dos vots: un primer vot per elegir el diputat de la seva circumscripció (guanya el que arriba en primer lloc) i un segon vot (per a un partit) que es distribueix de manera proporcional entre les diferents forces que han superat el llistó del 5% a escala nacional. És un model que té la virtut d'unir els avantatges de l'escrutini uninominal (la vinculació directa entre el diputat i els electors) i corregir-ne les mancances (el dèficit de proporcionalitat del sistema majoritari).

En aquest context, el model espanyol i català -a falta de llei electoral pròpia regeix la disposició transitòria quarta de l'Estatut del 1979 que el calca- es concreta en un sistema proporcional amb dues llacunes: llistes de partit, tancades i bloquejades, i una atribució mínima d'escons per província que prima els territoris per sobre dels ciutadans. La culpa no és de la regla D'Hondt -nom d'una fórmula de distribució de diputats ideada pel jurista belga Victor d'Hondt-, sinó d'aquesta assignació d'un mínim d'escons per província que resta proporcionalitat al resultat final. Aquest va ser ja el cas de les catalanes del 1999, en les quals Maragall va obtenir més vots i menys escons (52) que Pujol (56).

Ara, quan es parla de "la majoria de la ciutadania" per emprendre el procés cap a un Estat independent, cal precisar de quina majoria s'està parlant: de vots, de diputats o d'una majoria qualificada (els dos terços d'escons que es necessiten per poder reformar l'Estatut)? Perquè el terme eleccions plebiscitàries no només és un oxímoron, sinó que el seu resultat està mediatitzat per un sistema electoral en el qual no tots els vots valen igual. Sostenir el contrari és un acte de prevaricació política.

11-IV-15, Rafael Jorba, lavanguardia