un "procés" segrestat per la partitocràcia (els partits passen de ser part de la sol·lució a ser part del problema)
Aquesta setmana va començar amb la notícia que Convergència, Esquerra i les entitats sobiranistes Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i Associació de Municipis per la Independència firmaven l'anomenat full de ruta cap a la independència de Catalunya. El document va ser firmat per sorpresa i donat a conèixer en plena Setmana Santa sense cap explicació pública. Una manera de procedir gairebé clandestina que contrasta amb l'èpica que han presentat pactes anteriors i amb la importància que els signants concedeixen al text.
Dirigents d'aquests partits i entitats han reconegut que l'objectiu de la firma és rellançar el procés sobiranista davant les eleccions municipals del 24 de maig, en un moment en què les enquestes revelen cert retrocés de l'independentisme. L'anomenat full de ruta pretén ser la guia per assolir la independència en 18 mesos. Si ens atenim a aquest enunciat, la seva importància seria tal que resulta increïble que el Govern hagi passat de puntetes per l'assumpte (ni tan sols no el va abordar en la seva última reunió), circumscrivint-lo a l'àmbit dels partits, com també sorprèn que els signants no hagin sortit a la palestra per aclarir els molts dubtes que el text ofereix.
Són moltes les qüestions que queden en l'aire. Per començar, en quines circumstàncies s'aplicaria aquest full de ruta. En el text només es diu "si així ho vol la majoria de la ciutadania". I es remet a les eleccions catalanes anunciades per al 27 de setembre, a les quals atorga la condició de "plebiscitàries", malgrat que bona part de l'arc parlamentari català i, per tant, de la ciutadania, les considera unes eleccions més. El document, en qualsevol cas, no especifica quina seria la majoria necessària perquè es posés en marxa el mecanisme: absoluta?, qualificada?, en vots o només en escons?...
El text preveu una declaració de sobirania inicial després de les eleccions i afegeix: "El procés de transició democràtica no quedaria en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d'aquesta declaració". La frase és tan confusa com alarmant: els signants semblen advertir que se saltarien qualsevol decisió del Tribunal Constitucional si la declaració de sobirania fos impugnada, cosa que podria portar conseqüències greus. Després, només de passada, el text diu que es mantindran "expectants" per si el Govern central accedeix a convocar un referèndum d'independència, però de seguida propugna l'elaboració d'una Constitució catalana que se sotmetria a consulta dels ciutadans i el resultat de la qual, si fos positiu, permetria ja abordar "la proclamació de la independència"...
Una independència exprés, planificada amb prou feines en un foli i mig, avalada per una majoria parlamentària inferior a la que es necessita, per exemple, per reformar l'Estatut, no sembla la manera més seriosa d'abordar un procés tan transcendental com el de la independència i que és obvi que resulta molt més complex del que es pretén.
5-IV-15, lavanguardia