"Sobre la inutilitat del vot en blanc", Sergi Pàmies

Si jo votés en blanc, recordaria els temps en els que ningú ens feia cas o ens tractava amb un menyspreu i una superioritat insultants. Avui, en canvi, el vot en blanc pot presumir d'haver-se convertit en una amenaça. Tres exemples: a) Esquerra Republicana crida als electors més crítics a no votar en blanc, b) l'ex president Jordi Pujol afirma que, en la situació actual, és una opció inadmissible, i c) un altre expresident, Pasqual Maragall, anuncia el seu desig de votar en blanc.

Dels tres símptomes, el més alarmant és l'últim, ja que es dóna la circumstància de que alguns dels que militen en el vot en blanc van començar a fer-ho precisament per culpa de les peculiars actuacions polítiques de Maragall.

Si jo votés en blanc, no cometria l'error de menysprear els abstencionistes. Per més que se'ls acusi de passar de tot, la seva postura és inequívocament democràtica i, en ocasions, els que voten en blanc decideixen abstenir-se en funció de la intensitat de la seva decepció i el seu cabreig. Per al tòpic, l'abstencionista és un tipus sense principis ni escrúpols, que renuncia al seu dret a votar i prefereix tombar-se a la fresca o quedar-se al llit en lloc de participar activa i apassionadament en la GFDLD (Gran Festa De la Democràcia). En realitat, els motius per no anar a votar són gairebé infinits, i alguns tenen a veure amb la fragilitat de la participació política i, sobretot, amb l'estèril que resulta votar a segons qui.

Els que voten en blanc prefereixen el gest testimonial a l'abstenció perquè creuen que així es visualitza millor la seva discrepància. És una visualització relativa, ja que encara no s'ha aconseguit que la suma de vots en blanc es tradueixi en un escó buit, que avergonyiria a les seves senyories i els recordaria la necessitat de millorar la credibilitat del sistema.

Tal com està considerat en la legislació actual, el vot en blanc és una opció discriminada, probablement perquè així els polítics convencionals poden seguir dient que es tracta d'un vot inútil i una extravagant frivolitat. No facin cas: és l'últim intent -desesperat, demagògic i maldestre- de desactivar un moviment individualista que, convertit en col·lectiu, obtindrà uns resultats gens menyspreables. Titllar-lo d'inútil és un acte de cinisme, ja que, si jo votés en blanc, recordaria les vegades en les que vaig votar unes sigles determinades que ni van respectar els seus compromisos electorals, ni van actuar en funció dels interessos col·lectius sinó dels del seu partit (per no parlar de la patològica opacitat dels seus comptes).

Per a vot inútil, el que tantes vegades li vam donar a un diputat que després es va limitar a seguir la militaritzada disciplina de partit i que, abans de votar, mirava al portaveu per saber si havia de pronunciar-se a favor o en contra (probablement l'escena més trista de la vida parlamentària). Per a vot inútil, el que tantes vegades li vam donar a diputats que, en moments trascendentes, patejaren sorollosament els escons, van armar bregues i van exhibir una falta de respecte i d'educació que mai van demostrar durant les seves angelicals i hipòcrites campanyes.

Per a vot inútil, el que després serveix per mantenir postures contradictòries, com ser oposició i govern al mateix temps, o escudar-se en els pactes per justificar metamorfosis més aparatoses que les que sofria el kafkià Gregori Samsa (progressistes que, un matí, es despertaven convertits en conservadors -i viceversa-).

Pot ser que, en efecte, el vot en blanc no serveixi per res. I ja assumirem les culpes que ens tiraran quan descobreixin que els falten vots per dur a terme els seus deliris de grandesa excloent. I pot ser que, en aquesta ocasió -i sense que serveixi de precedent-, hàgim d'assumir, amb esportivitat i resignació, que Maragall sigui un dels nostres.

Però, en un context de renúncies i mals menors, en un paisatge en el que es vota més en contra d'uns altres que a favor dels teus, envoltats de missatges que ens tracten com si fóssim imbècils, no deixa de ser un saludable privilegi votar seguint, exclusivament, els designis de la teva consciència.

6-III-08, Sergi Pàmies, lavanguardia