>>> *De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo*, Jon Gnarr <<<

Hi ha qui assumeix la responsabilitat de la pròpia llibertat i hi ha qui la cedeix a d'altres.
Dels primers n'hi ha pocs, per això la llibertat es manté fràgil, quan no efímera.
Jón Gnarr és una persona honesta, també amb ell mateix, que l'assumí pujant sobre les espatlles llibertàries de l'anarquisme i del punk per començar, bé, i acabar, millor, com a alcalde de Reykjavik.
Després retornaren aquells que gestionen la llibertat dels qui opten per la servitud voluntària.
 Però fins i tot ells, tants, a qui recordaran serà només a en Jón.

https://capitanswing.com/libros/de-como-me-converti-en-alcalde-y-cambie-el-mundo/

Jón Gnarr diu que ell no és un polític. El que sí que és, és un comediant fantàstic. Riure i fer riure a la gent és el que més li agrada. I també el que se li dóna millor. Per això, no és estrany que, en l'epicentre de la crisi financera mundial, se li ocorregués llançar el Partit Millor. Una sàtira del sistema polític que havia portat a Islàndia a la fallida. En conseqüència, va presentar la seva candidatura a l'alcaldia de Reykjavík. Va penjar uns divertits vídeos a YouTube i es va posar a fer bestieses. Però la broma va deixar de ser-ho quan va començar a pujar a les enquestes. Furiosos després de la crisi, cada cop més ciutadans li donaven suport, així que va guanyar les eleccions i es va convertir en alcalde.

La seva aventura en primera línia de la política va durar quatre anys, del 2010 al 2014, i ara ho explica al seu llibre De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo, que Capitán Swing acaba de llançar a Espanya aquesta setmana.

Va néixer el 1967, en el si d'una família de classe mitjana. La seva mare treballava en una cafeteria i el seu pare era policia. El seu nom original no era Jón Gnarr sinó Jón Gunnar Kristinsson. Però la seva difícil infantesa, en la qual va arribar a patir violència domèstica i va haver de fer front a diversos estigmes com la dislèxia o el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH), el van portar a canviar-se de nom quan tenia 14 anys.

"Jón Gunnar Kristinsson era un nen petit abandonat que consideraven un retardat mental. Jón Gnarr, al contrari, és un adult optimista, creatiu, honrat i valent", explica ara. No obstant això, les fèrries lleis islandeses sobre noms i cognoms mai no l'han deixat oficialitzar el canvi.

Sense batxillerat ni cap certificat d'estudis, les expectatives laborals que se li presentaven eren limitades. Fins que va conèixer un grup de nois de la seva edat als quals també els entusiasmava fer pallassades. Amb alguns d'ells, de fet, fundaria anys més tard el Partit Millor. Al principi, alternava les actuacions còmiques en festes i actes amb la seva professió de taxista als carrers de Reykjavík. Però al cap d'un temps, la seva carrera còmica va cristal·litzar i va començar a dedicar-hi temps fins al punt de tornar-se un dels comediants més coneguts i populars del país.

Aquest desenllaç revela, per exemple, com n'estava, d'equivocat, un dels seus professors d'adolescència quan li deia que amb les seves "ximpleries" no arribaria mai enlloc. "Des d'aleshores i fins ara, he constatat el contrari. Sense el meu sòlid sentit de l'humor, avui potser estaria ficat en algun psiquiàtric", fa broma.

Entre tots els esquetxos, obres de teatre, programes de televisió i llibres que ha ideat al llarg de la seva carrera, considera que la creació del Partit Millor ha estat la seva genialitat "més gran". La idea li va passar pel cap després de la desfeta financera que va sumir els islandesos en una intensa depressió. La desmesura neoliberalista i desreguladora prèvia a la crisi havia permès que els bancs s'inflessin desproporcionadament, fins a suposar 10 vegades el PIB del país. Mai no havia estat tan fàcil obtenir crèdit com fins aleshores i l'onada consumista va encomanar bona part de la població, que va començar a endeutar-se sense pensar gaire en les conseqüències. Amb la punxada de la bombolla, els bancs van caure en fallida i la corona islandesa es va desplomar. Moltes famílies, que havien firmat crèdits en divisa estrangera, van veure com el seu deute es disparava fins a l'absurd.

La gent estava molt enfadada i la societat necessitava "una cosa nova de debò; havia arribat el moment que els polítics s'apartessin de les seves frases prefabricades i abandonessin l'esquema de pensament rígid i tradicional d'esquerra-dreta. Què fas quan has d'elegir entre dues opcions i les dues són igual de dolentes? Te n'inventes una tercera". I així va ser com es va inventar el Partit Millor, amb la sàtira i el sentit de l'humor com a principal signe d'identitat.

Gnarr es va inspirar en el personatge que havia creat per a un esquetx: "Era un polític local beneit amb maneres autoritàries i les promeses de campanya més absurdes possibles". Una ridiculització de la classe política dominant. Van crear una web i van idear el logo, el típic polze cap enlaire, símbol internacional d'acord, d'amistat. Van triar la tipografia més lletja i la combinació de colors més horribles que van poder trobar. Van copiar fragments dels programes electorals dels altres partits i els van barrejar tots, "d'una manera ben surrealista, per fer un còctel únic, sense cap sentit, però plenament positiu".

I davant la sorpresa de tothom, ells mateixos inclosos, els seus resultats en les enquestes van començar a augmentar de manera imparable, fins a guanyar les eleccions. De la nit al dia, el bufó es va convertir en alcalde i, amb l'humorisme i la creativitat com a armes, va intentar desmuntar la imatge dura, freda i de tenir-ho tot sota control que solen tenir els polítics. La seva primera decisió va ser imposar als seus socis de Govern veure les cinc temporades de The wire, la seva sèrie favorita. El 2010 i el 2011 va participar a la Festa de l'Orgull Gai vestit de drag queen i en la del 2012 va canviar aquesta disfressa pel de les Pussy Riot.

Però més enllà de les excentricitats, el seu gabinet de govern es va prendre seriosament la feina. La prova és que poc abans del final del mandat, les enquestes indicaven bones possibilitats de sortir reelegit. Tot i això, Gnarr va prendre la decisió de no presentar-se. Al cap i a la fi, el que havia fundat era un partit sorpresa i si repetia, deixaria de ser-ho.

21-III-15, G. Moreno, lavanguardia