la independència necessita Mas i Junqueras de cocònsuls a Longyearbyen

Un amic amb contactes en les altes esferes de Madrid em recordava aquesta setmana que, l'endemà de la conferència pronunciada per Mas el 25 de novembre de l'any passat, les elits polítiques i econòmiques van arribar al moment màxim de nerviosisme. Vista la claredat del plantejament del president, es pensaven que el procés entrava ja en el punt de no-retorn. A més, en aquell moment, després del 9-N, el prestigi de l'Estat a Catalunya estava sota zero. Però tot va frenar-se en sec per partidisme. Com explica Pere Martí en el seu molt recomanable llibre Escac a l'Estat, Mas estava disposat a sacrificar la seva formació per culminar el procés i Junqueras no. A la llum de l'última enquesta del CEO, el no rotund d'ERC a la llista unitària i transversal proposada pel president adquireix una magnitud més preocupant. Deu ser per això que, ara, alguns dirigents republicans, en privat, admeten que potser van equivocar-se...

16-III-15, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia

La història demostra que els països que no afronten els seus reptes més transcendents amb realisme, amb convicció i amb les forces adequades (normalment a còpia de consensos amplis i duradors) estan condemnats als fracassos més dolorosos, que sempre acaben pagant els ciutadans més dèbils. Tots ho sabem i els nostres líders polítics ho saben millor que nosaltres. I malgrat tot, han decidit encarar els gravíssims problemes de Catalunya amb una divisió de forces alarmant, dedicant la major part de les seves energies (que no són gaires) a atacar-se i a destruir-se els uns als altres. A aquest pas, no tardaran a conduir Catalunya cap a un fracàs del qual tardaria tota una generació a recuperar-se.

Catalunya afronta quatre grans reptes que en major o menor mesura incorporen tots els problemes i les necessitats que el país té plantejades: l'exercici real de la sobirania i el dret a decidir (i l'encaix territorial a Espanya i/o Europa), la regeneració democràtica (que inclou l'aprofundiment dels sistemes de participació popular), el rellançament de l'economia (que ha de garantir la prosperitat i l'ocupació) i un pacte de justícia social (que asseguri que els primers beneficis de la recuperació revertiran en les classes mitjanes i populars que durant la crisi han sostingut el sistema i el país).

Cap d'aquest quatre reptes no poden ser resolts per un sol grup polític, ni tan sols per un pacte de partits d'una sola tendència ideològica. Tots quatre necessiten la col·laboració transversal i, segurament, d'una unitat nacional de caràcter excepcional, tal com s'acostuma a fer en tots els grans països del món occidental davant de reptes i circumstàncies de gravetat similar.

A l'inici de la crisi, amb l'esclat de les mobilitzacions sobiranistes i amb la consciència sobre el col·lapse del sistema i la corrupció, es van produir temptatives de pacte que semblaven prosperar. S'anava cap a una suma de forces basada en denominadors comuns en cada un dels terrenys esmentats. Però, sobtadament, en comptes d'avantposar l'interès col·lectiu als interessos privats, els partits han tornat al sectarisme més estèril amb un resultat evident: en cadascun dels quatre reptes estem més lluny que fa un any.

En el terreny de l'anhel de llibertat de molts catalans, s'està lluny del consens, l'entusiasme, la majoria parlamentària i els pronòstics demoscòpics dels dies previs al 9-N. No sé si CDC i ERC creuen de veritat que poden portar Catalunya a la independència barallats en quasi tot i amb pronòstics que, si van per separat, els donen amb prou feines percentatges del 25% . Tampoc no sé si és seriós que el PSC faci tot sol propostes federals amb projeccions electorals que el situen per sota d'un 15%. Ni si resulta raonable que Unió promocioni tota sola una Confederació o que Iniciativa proposi pel seu compte un Estat lliure associat, quan les enquestes que els mesuren en solitari els deixen lluny d'un 10% dels vots. ¿Algú sosté de veritat que es pot arribar a aquests models de relació amb Espanya sense aconseguir abans l'objectiu compartit de la sobirania? ¿Algun partit pactista defensa sensatament negociar en solitari amb l'Estat, amb l'aval de percentatges que no arribaran ni als dos dígits? No sé si els ciutadans de Catalunya estem preparats per al desastre que ens espera en qualsevol d'aquestes hipòtesis.

I en el terreny social, ¿de veritat Barcelona en Comú o Podem (o la CUP) creuen que en cas de victòria tindran prou força per imposar a Barcelona o a Catalunya la justícia social que molts ciutadans reclamen? De veritat IC o el PSC poden sostenir sensatament que marcant perfil propi han aconseguit més avenços concrets per als sectors dèbils de la societat dels que haurien aconseguit promovent per una sola vegada un pacte excepcional, nacional i social a la vegada?

No negaré, finalment, que en el camp de l'economia puguem estar en vigílies d'un canvi de tendència, però per ara no es veu per enlloc la repercussió d'aquestes hipotètiques millores en la recuperació de les estructures de l'Estat de benestar damnificades per la crisi, ni tampoc els beneficis sobre l'estabilitat, la qualitat i la remuneració justa del treball.

Quan els projectes de sumes unitàries semblaven obrir-se camí van sorgir les veus que asseguraven que es posava en perill la pluralitat i l'essència democràtica. Van imposar la seva opinió. Ja està, ja tenim de tot: tots els matisos socials i nacionals, totes les petites particularitats ideològiques, totes les combinacions possibles. Cada matís, un partit. Tot molt pulcre, molt plural, molt democràtic. Però ¿i la llibertat de decidir el futur de Catalunya? ¿I la justícia social? ¿I la recuperació? ¿I la regeneració democràtica?

No dic res que molts no hàgim dit mil vegades. Però ara les pitjors hipòtesis ja s'estan demostrant. Potser som més demòcrates i plurals que mai, però els quatre objectius compartits per més del 80% dels ciutadans de Catalunya estan més lluny que fa un any. I ningú no fa escarafalls. No ho entenc. I crec que molts ciutadans tampoc no ho veuen clar. Els nostres líders plantegen objectius molt ambiciosos per les poques llums que acrediten. O em falla el nas o a les eleccions municipals els que s'han oposat a la unitat i als pactes ho pagaran car. I si l'endemà no rectifiquen i posen damunt de la taula consensos i propostes que responguin a l'interès general, al setembre pagaran definitivament la responsabilitat d'haver conduit Catalunya al desastre.

6-III-15, Rafael Nadal, lavanguardia