BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Espanya no vol canviar, només busca recanvis", Jordi Graupera

La deessa fortuna ha volgut que la mateixa setmana que apareix el nou web de Ciutadans sense versió en català -per ara- Pablo Iglesias hagi vingut a Nova York. El vaig poder tocar i tot, a l'Iglesias: habemus selfie. Té charm. Però comencem per Ciutadans.

Resultat d'imatges de podemos cambioEs veu que hi ha qui els vol fer créixer i que les enquestes comencen a fer rum-rum pel centredreta. Com a resposta, segons ens informa Enric Juliana, el PP ha activat el tam-tam de sempre: són catalans. Més enllà de la ironia històrica que suposa que Rivera sigui víctima de catalanofòbia, i de l'enèsima lliçó a les elits catalanes que han alimentat Ciutadans per assaltar Espanya -que no, nois, que negocis, bé, però política, no-, l'episodi té la bellesa de les proves pericials: fins i tot quan Espanya vol canviar, "hi ha coses que no tenen remei," com va escriure Juliana dijous. Per exemple, ser català, que no té remei.

Cosa que em duu a Podem. Vaig anar al míting del Centro Español de Queens. En un esforç de concisió estrany en mi, provaré de resumir què va dir-hi Iglesias: res. Però voldria descriure també el que em penso que va ser una sensació creixent de buit existencial en el públic, i només se m'acut com fer-ho parlant dels segons de silenci abans de cada aplaudiment.

M'explico: quan Iglesias va entrar, ovació dempeus. Només pujar a l'escenari, va dir: "Queremos construir una España a la que podáis volver. Buenas noches, Nueva York". Aplaudiments moderats, primera onada de vergonya aliena. I aleshores, de mica en mica, es va veure que encadenaria eslògan rere eslògan i prou. Molta anàfora. Els entonava amb aquella cantarella ascendent que acaba en tirabuixó i que només es completa si la puntua una mascletà de mans enceses. Però no. Després dels tirabuixons, se succeïen uns segons abans de l'aplaudiment; cada cop més segons, cada cop menys aplaudiments. En els silencis d'entremig, el gran abisme.

Aquest buit no és una anècdota. És estratègia electoral. L'endemà, en un acte a la universitat municipal al qual no vaig poder assistir, m'expliquen els meus amics que se li va preguntar per l'educació, la sanitat, la memòria històrica, Catalunya. Respostes: res. Vaguetats calculades. El que és essencial és no trepitjar cap ull de poll, no alienar cap votant. Em diràs que no és pas diferent de cap altre míting del PSOE o el PP, i és just el que intento explicar-te.

Consignem-ho: aquesta estratègia de fer-se l'interessant a NY i no dir res funciona -tell me about it-, com funciona tractar Ciutadans de partit català. O els funciona als de Rivera fer el ronso amb la versió en català del seu nou web, on ja són només Ciudadanos. El que és important és no tocar la base de les coses.

Si Pablo Iglesias parlés clar, si omplís els discursos de contingut, si digués el què i el com -o si fos explícit amb la possibilitat d'un referèndum a Catalunya a l'escocesa-, no tindria cap oportunitat de guanyar. Podem i Ciutadans són la prova pericial que Espanya no vol canviar. Només busca recanvis.

21-II-15, Jordi Graupera, lavanguardia