"Escenes de carnaval", Gregorio Morán

Com hem passat del lúdic al ridícul és un procés ple d'incògnites que exigirien una explicació. Ens ajudaria a entendre l'estupidesa dominant del que és polític i socialment correcte. Si jo observo perplex una fila interminable de nens de parvulari, formats en parelles, creuant els carrers de l'Eixample, amb una baieta groga de fregar el terra que els fa de barret o de postís de cabellera, amb cara d'espantats i emmarcats per pretesos professors, mestres o pedagogs de pro, moderns per descomptat, el primer que em passa pel cap és denunciar-los per manipuladors d'una de les festes més complexes de la nostra civilització: els carnavals. Què collons hi pinten els nens disfressats d'idiotes per a alegria de l'estultícia de pares i mestres? Potser la pedagogia s'ha convertit en un joc pervers d'adults irresponsables.

No caldria apel·lar al senyor Julio Caro Baroja per recordar que el carnaval va ser històricament l'única festa cívica que va sobreviure des de l'antiguitat. L'única finestra de llibertat contra les institucions religioses i polítiques. És lògic que les prohibissin les autoritats franquistes des del primer dia i que malgrat això s'aconseguís, a partir de subterfugis, que algunes sobrevisquessin en condicions de pàl·lids reflexos del que havien estat. Ara els carnavals els patrocinen els ajuntaments, que com és sabut fins ahir han estat les institucions més corruptes de la nostra societat.

Per què coi necessitem els carnavals, a Espanya, si vivim en un carnaval permanent?

21-II-15, Gregorio Morán, lavanguardia