diferents posicionaments en el bàndol califal

L'Estat Islàmic ha cremat vives 45 persones a la localitat iraquiana d'Al-Bagdadi, situada a l'oest del país, ha denunciat un responsable de la policia local a la cadena britànica BBC. Encara no s'han aclarit la identitat de les víctimes ni el motiu de l'execució, però el coronel Qassim al-Obeidi va assegurar que algunes pertanyien a les forces de seguretat de l'Iraq. El responsable policial va demanar al Govern iraquià i a la comunitat internacional que enviïn ajuda urgent a Al-Bagdadi, on els gihadistes van entrar la setmana passada i on continuen els combats. Mentrestant, sembla que s'acceleren els moviments entre bastidors al Golf per combatre l'Estat Islàmic (EI), convertit en la bèstia negra de les monarquies petrolieres. L'emir de Qatar es va reunir ahir a Riad amb el rei de l'Aràbia Saudita, acabat d'ascendir al tron després de la mort del seu germanastre, el rei Abdul·lah. El de Qatar és el tercer líder del Golf que visita el regne saudita en menys d'una setmana, cosa que fa pensar als experts que els països de la regió preparen una resposta coordinada a l'amenaça de l'EI. Si ahir va ser el xeic Tamim bin Hamad al-Thani, emir de Qatar, qui es va reunir amb el rei Salman, fa uns quants dies ho va fer l'emir de Kuwait i el vicecomandant de les forces armades de la Unió dels Emirats Àrabs. Un dels objectius d'aquestes reunions, segons els analistes, és aconseguir la reconciliació entre Qatar i Egipte, enfrontats des del cop d'Estat d'Al-Sissi contra el president islamista Muhammad Mursi, que tenia el suport de Qatar. Les monarquies del Golf volen que Egipte sigui un aliat en la lluita contra l'EI, però el conflicte amb Qatar és un escull. 18-II-15, lavanguardia

Líbia pràcticament ha desaparegut dels mitjans informatius, però tot el que passa al seu territori té gran importància. L'exèrcit nacional libi, sota el comandament de Khalifa Haftar, antic general que va desertar de les files de l'oposició a l'exili a mitjans dels anys vuitanta, i que va tornar el 2011 per afegir-se a la rebel·lió contra Gaddafi, lluita contra Ansar al-Xaria, una milícia que té la seva base a Bengasi i que ha fet públics punts de vista profundament autoritaris i antidemocràtics.

Bengasi, la segona ciutat principal del país i capital de la regió oriental, plena de perills i tensions, és testimoni de la violència que es viu al carrers, la més important des de la Segona Guerra Mundial.

Gran part dels 1,3 milions d'habitants de Bengasi han abandonat casa seva per dirigir-se a zones comparativament més segures. Els preus dels queviures i articles necessaris per poder viure s'han disparat. Les cues en gasolineres, fleques i carboneries són una imatge habitual. Els talls d'electricitat persistents han provocat que la població hagi de tornar al carbó. De fet, el carbó ha esdevingut ara una necessitat.

Tota la regió oriental del país, d'Az-Zawiyah a Tubruq, pateix fortes apagades. Bengasi és un màxim exponent d'això. La ciutat, per regla general, només té quatre hores diàries de subministrament elèctric i el subministrament d'aigua és intermitent. "Aquesta crisi del subministrament d'energia ens ha robat el poc ànim que encara ens quedava", m'ha dit un resident a Bengasi.

La violència ha fet desaparèixer els mitjans de comunicació locals que van brollar després de la caiguda de Gaddafi. Després de quatre dècades de censura, van sorgir més d'un centenar de diaris, revistes i publicacions. Ara han desaparegut i tots els grups estrangers de defensa dels drets humans han hagut d'abandonar el país. Gairebé no hi ha periodistes estrangers a Líbia.

En una data recent, en resposta al segrest de dos periodistes tunisians, un grup d'organitzacions i activistes de la societat civil va difondre una declaració sobre la gravetat de la violència contra els periodistes. "Només l'any passat -deia la declaració- catorze periodistes van morir assassinats i diverses dotzenes més van ser segrestats, i la gran majoria continuen desapareguts".

Val a dir que aquests atacs selectius han arribat a formar part de la vida diària a Bengasi. "La mort -m'ha dit un activista a favor dels drets humans- s'ha convertit en una realitat corrent, però no ens dissuadeix de continuar al peu del canó. Quan sento que algú ha caigut tirotejat, respiro profundament i continuo". L'any passat la ciutat va viure més de dos-cents assassinats; la majoria, de membres de l'exèrcit, policies, periodistes, activistes dels drets humans i advocats. Tot i que els atacs no es reivindiquen gairebé mai, es creu que normalment els fan els milicians d'Ansar al-Xaria.

Durant la revolució líbia, segurament la més il·limitada i decisiva de les que s'han viscut a la regió, gairebé totes les estructures de poder van trontollar o van ser desmantellades. Fins i tot els professors van deixar de tenir la mateixa autoritat que abans. Com a conseqüència, les activitats lectives s'han vist constantment alterades o interrompudes des del 2011. Però ara, mentre Bengasi s'enfonsa, l'activitat educativa, tant a la capital com a les localitats i pobles propers, s'ha paralitzat completament. Un professor que ha treballat en el sector (en escoles i facultats) durant més de vint anys, m'ha dit: "Tots els centres educatius on he ensenyat alguna vegada han estat bombardejats, incendiats o totalment destruïts".

Els pares han intentat ensenyar els seus fills a casa. Una opció en línia, BenghaziSchool.com, va començar a funcionar fa unes sis setmanes amb una acceptació notable . La Mitja Lluna Roja té una escola a Bengasi que imparteix ensenyament primari, però està sobrecarregada i només pot oferir dues de les set hores habituals.

Entre apagada i apagada, una estudiant que ara deu estar acabant el primer semestre a la Universitat de Bengasi (amb el seu campus bombardejat i incendiat) va enviar-me un correu electrònic: "De vegades em dic a mi mateixa que me n'hauria d'anar d'aquí, almenys després de cursar els estudis i obtenir el títol de llicenciatura, però immediatament em responc 'com me n'he d'anar, de Bengasi?'". Com molts libis de la seva edat, topa amb la disjuntiva entre deixar el país i malgastar el seu futur.

A l'horitzó, a més a més, apareix un enfrontament potencialment més ampli i encara més perillós. La milícia Alba Líbia, que controla la capital, s'ha aliat amb l'autoproclamat govern de Trípoli. Cap dels dos no accepta la legitimitat del Parlament electe, amb seu actual a l'extrem oriental del país, a Tubruq.

Segons sembla, Qatar dóna suport als nous governants a Trípoli, així com l'Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Egipte semblen donar suport a Haftar i l'exèrcit nacional libi. Fins ara, Haftar ha reconegut la legitimitat del Parlament i del Govern elegits democràticament i reconeguts internacionalment. Aquesta barreja tòxica de conflicte intern i intromissió externa impulsa de manera creixent els governs de Trípoli i Tubruq a un conflicte armat.

Malgrat la situació descoratjadora, els libis continuen decidits a creure en les aspiracions inicials de la seva revolució. Sondeig rere sondeig han confirmat que l'aclaparadora majoria de la població vol un sistema de govern no religiós i democràtic que estableixi i respecti l'Estat de dret. L'esperança persisteix, tot i que minvada i exhausta.

Al gener, la Missió de Suport de les Nacions Unides a Líbia va celebrar una nova ronda de converses a Ginebra i va declarar: "La decisió de convocar converses s'acompanya d'àmplies consultes amb la totalitat de les principals parts interessades al tauler libi". Tot i això, l'autoproclamat govern de Trípoli amenaça amb boicotejar aquests esforços. Les converses continuen, però sense avenços clars. Moltes veus adverteixen que es tracta de l'última oportunitat per a Líbia.

15-II-15, H. Mattar, lavanguardia