"Partitocràcia", Josep M. Colomer

Des de fa un temps, "la classe política i els partits" apareixen com un dels principals problemes dels enquestats a Espanya. Com se sol dir, els partits són un mal necessari. D'una banda, són necessaris per presentar polítiques públiques, proposar candidats a càrrecs representatius i formar una majoria de govern. Però són també un mal perquè, si escassegen els mecanismes de control, tendeixen a convertir-se en organitzacions que defensen interessos propis més que no pas dels ciutadans.

A Espanya el problema és més agut, degut en part a la sobreprotecció financera, electoral i legal a la que van ser objecte els partits quan amb prou feines existien i es va establir la democràcia.

Al cap del temps, aquesta sobreprotecció ha consolidat el monopoli de l'acció política per a unes poques desenes de persones. Els generosos subsidis estatals i l'absència de control efectiu de les donacions privades, així com la garantia d'accés als mitjans públics de comunicació, han convertit als tradicionals afiliats voluntaris en innecessaris i fins i tot en una molèstia per als polítics professionals. Les llistes electorals tancades descarten la competició entre potencials candidats, la representació personalitzada i els intercanvis amb els ciutadans.

El funcionament intern dels partits tendeix a ser autoritari i ha confirmat amb escreix la vella predicció que "qui diu partit, diu oligarquia". Malgrat tot això, les cúpules dels partits mostren una incontenible propensió a expandir les seves àrees d'influència. Monopolitzen els parlaments i els governs, però també pretenen controlar l'administració pública, la justícia i les empreses privatitzades; els mitjans de comunicació, la cultura i els moviments socials són, així mateix, objecte de reiterats intents de partidització.

El terme partitocràcia genera suspicàcia perquè sona com una alternativa a la democràcia. No obstant això, ja el primer president del Tribunal Constitucional espanyol va definir el règim actual com "una democràcia de partits". Fa uns mesos, després de nous escàndols de corrupció, el president del Parlament de Catalunya va advertir als seus col·legues de la classe política: "Si no reaccionem davant el descrèdit, la societat se'ns emportarà per davant". Però els mecanismes d'endogàmia són molt difícils de trencar. El bloqueig del sistema de representació genera, sobretot, cinisme, tant entre els polítics que se senten gairebé invulnerables, com entre els ciutadans que experimenten impotència i desafecció.

30-V-10, Josep M. Colomer, professor d'Investigació, CSIC i UPF. Autor de ´Ciència de la política´ (Ariel, 2009), lavanguardia