"realities": una apologia de la ignorància de devastadores conseqüències polítiques
La dada era en si mateix notícia. Gran hermano VIP, anunciat com GH VIP, va aconseguir dijous passat ser el programa de televisió més vist de la jornada, amb una quota de pantalla de gairebé el 30% i uns quatre milions d'espectadors. No era cap excepció, ja que des que Telecinco ha tornat a posar aquest reality en antena és un dels espais amb més audiència. Un altre reality com Adán y Eva, de Cuatro, ha aconseguit durant la seva emissió (ja es prepara un càsting per a una segona temporada) superar també la barrera del 15% de quota de pantalla. Més exemples: ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (12,4%), de Cuatro, o Mujeres, hombres y viceversa (14,5%), de Telecinco, aguanten el tipus a l'escaleta de programació.
Una primera lectura confirma que no només aquest tipus de programes que exploten la part, diguem-ne, més morbosa i vulgar dels protagonistes continuen arrasant, sinó que, en casos com GH VIP, semblen fins i tot recobrar força, ressuscitar, malgrat els molts anys que fa que estan en antena. I a continuació és obligatori preguntar-se com és possible, quines són les claus de l'èxit.
Gloria Saló, experta en formats de televisió i autora del llibre ¿Qué es eso del formato?, assenyala que "la televisió és evasió, i no hi ha millor evasió que veure uns quants personatges en el seu dia a dia prefabricat". Raona que aquesta barreja entre "voyeurisme i hipnotisme amb morbositat" atreu un públic àvid d'"oblidar-se dels problemes, de distreure's". I conclou que el reality és un gènere que fa de la realitat "un espectacle televisiu, mostra els personatges participants amb les seves grandeses i les seves misèries, i l'espectador és un privilegiat que pot mirar a través del pany sense ser vist". Gérard Imbert, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la UCM, aprofundeix en la idea: "Hi ha una demanda en l'audiència de reconeixement, de confirmació de les identitats, òbviament d'identitats prestades, engendrades per i des del mitjà, d'acord amb els imaginaris actuals, en particular tot el que gira entorn de l'ostentació del cos i la seva utilització com a signe d'identitat".
Els especialistes també es remeten a l'origen dels realities per oferir més raons d'aquest "ressorgiment". Aquests programes, com a gènere, van arribar a Espanya a la dècada dels anys noranta, però va ser l'any 2000, amb l'aparició de Gran hermano, quan es van confirmar com a alternativa als altres gèneres televisius. Hi va haver un moment, com assenyala Gloria Saló, en què es va arribar a parlar del "final de la ficció" per l'empenta dels realities. Però no va ser així.
El que sí que és cert és que el mercat internacional de la no-ficció avança avui dia a poc a poc, curt d'idees i de pressupostos, i aquest tipus de programes no són tan costosos com la ficció. I, com GH VIP, solen ser fórmules assajades.
Mariola Cubells, experta en televisió i autora del llibre ¿I tú qué miras?, apunta que a l'audiència, aquests últims anys, "se l'ha educat en aquest format, a acceptar com a normal veure com lliguen desconeguts, com perden el temps en una casa, despullats, de manera que una part important de l'audiència s'ha acostumat a la mirada d'un determinat format". I afegeix que "són programes fàcils de veure, que no requereixen esforç intel·lectual". Però adverteix que depèn molt de cada cadena: "Fa temps que ho dic, les cadenes generen costum i un determinat tipus de públic. En el cas de TV3, per exemple, no li fa falta recórrer a la vulgaritat per tenir audiència".
L'anàlisi teòrica d'aquests programes no és nova, i hi ha abundant literatura acadèmica que ha intentat explicar com l'ésser humà es pot entretenir veient altres persones existir, és a dir, sense oferir res més que conductes primàries: dormir, rentar-se, menjar, lligar, relacionar-se... La catedràtica de lingüística de la UV i experta en neurolingüística Beatriz Gallardo Paúls observa, sobre aquesta qüestió, que aquests espais intenten donar naturalesa de mirall "al que no deixa de ser una mentida, un simulacre, per rescatar un terme que Baudrillard va desenvolupar fa dècades".
"El que també és evident és que al teleespectador va deixar d'importar-li la mentida ja fa molt de temps (ni en la política), el que compta és formar part del món, de la realitat (televisada)", afegeix. I alerta que aquests espais són un instrument de perpetuació "de models estereotipats, especialment els negatius sobre relacions interpersonals, sobre el retrocés en igualtat i els valors masclistes tranquil·lament assumits pels nostres nens i adolescents".
Mariola Cubells és contundent en aquesta qüestió: "Aquests programes fan apologia de la ignorància". Raona aquesta experta que "és molt perillós i pervers que la vulgaritat triomfi". Perquè, afegeix, tot el que és vulgar "adquireix un valor" i, a més a més, "es paga molt bé": "És terrible -afegeix- que un personatge pugui guanyar en una setmana més que el president del Govern espanyol, i a sobre la gent ho aplaudeix". "Hi ha comportaments, expressions, actituds, que directament atempten contra valors fonamentals de la nostra societat, però sembla que això té ben poca importància". I recorda els comentaris racistes i homòfobs de Los Chunguitos a GH VIP. Gloria Saló afegeix que amb el reality "el que és groller es transforma en simpàtic, el que és rònec en curiós i el que és vulgar en extravagant".
Tots els consultats reconeixen, finalment, que hi ha un altre element que ajuda a reactivar aquest tipus de programes: les xarxes socials. Imbert explica que "les noves tecnologies generen en aquest tipus d'espai una il·lusió participativa". És a dir, la creença que amb un missatge, un tuit o un comentari a Facebook algú pot estar "col·laborant", per exemple, a la conducta de Belén Esteban a GH VIP o a criticar un dels participants de Mujeres, hombres y viceversa.
2-II-15, S. Enguix, lavanguardia