pares i mestres, contra la llibertat i el respecte entre sexes

Molts s'han sorprès: el 33% dels joves consideren acceptable o inevitable controlar la parella, fins al punt d'impedir-li que vegi la seva família o els amics, no permetre que treballi o estudiï, o dir-li les coses que pot fer o no pot fer. Les dades surten d'un estudi que ha elaborat el CIS sobre la violència de gènere i l'adolescència i la joventut...

Diria que ni els sociòlegs, ni els pedagogs, ni els tecnòlegs tenen la resposta que em pot treure de la profunda inquietud que em provoca pensar que el nou cavernícola és un adolescent de 16 anys que, mòbil en mà, es dedica a controlar els xats de la novieta de torn i a prohibir-li que es connecti. És la inquietud de comprovar que determinats missatges positius que remarquen valors d'igualtat i respecte (i sobre els quals el consens social és gairebé unànime) no arriben a una part de les noves generacions, que assumeix valors reaccionaris i rancis, multiplicats gràcies a les tecnologies de la comunicació de més moderna factura. Què impedeix que determinats joves espanyols del segle XXI no sàpiguen encara que la parella no ha de viure engabiada?

Sortim de les escoles un moment. Sortim també dels mitjans, que sempre són el boc expiatori fàcil quan alguna cosa grinyola. Què fem dins de les famílies, cada dia, per evitar aquesta nova estupidesa? Què fem, pares i mares, per anticipar-nos al sorgiment del nou masclista 2.0? Sabem transmetre actituds que tradueixin un sentit viscut de llibertat, igualtat i respecte entre totes les persones o deixem que l'atzar modeli el futur? Som capaços de detectar a temps els actes tòxics i destructius entre aquells que precisament més estimem?

30-I-15, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia