BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Pactes fiscals", Antonio Durán-Sindreu Buxadé

Siguem sincers. Això no és seriós. Almenys, per als que paguem. Perdó! La indignació és tan gran que no n'he explicat l'origen. Segons Efe, la soprano Montserrat Caballé va pactar amb la Fiscalia una condemna de mig any de presó i una multa de 254.231 euros a més de 72.202,46 euros d'interessos, conseqüència d'una querella per delicte fiscal que acusava la diva de no haver presentat la declaració d'IRPF del 2010 al·legant que era resident en Andorra.

L'acord amb la Fiscalia inclou, segons sembla, la prohibició de rebre subvencions públiques i de gaudir de beneficis o incentius fiscals durant un any. Doncs bé, reitero la meva indignació. I la reitero perquè pactar en seu penal no és la millor manera d'evitar ni dissuadir el frau. Al contrari; és incentivar qui econòmicament pot i manca de la mínima moralitat fiscal i ciutadana i que, en un càlcul cost-benefici, decideix optar per defraudar, assumir el risc que el descobreixin i procurar pactar al seu dia.

Desconec les interioritats del tema, però no em sembla èticament acceptable. I menys quan el mateix Codi Penal, i al marge d'aquest cas en concret, incentiva el pagament per reduir la pena. Així de clar ho diu l'article. 305.6: "Els Jutges i tribunals podran imposar al (autor del delicte) la pena inferior en un o dos graus, sempre que, abans que transcorrin dos mesos des de la citació judicial com a imputat satisfaci el deute tributari i reconegui judicialment els fets".

Aquest és el cas de Messi. Us en recordeu? El contribuent de l'any! Us sembla bé? A mi, no.

Quan s'inicia la via penal, no hauria d'existir cap possibilitat de reduir la pena ni de pactar amb la Fiscalia ni amb ningú. La via penal hauria d'acabar irremeiablement en una sentència exculpatòria o condemnatòria, però sentencia. I de ser condemnatòria, és obvi que qui és declarat culpable ha de pagar el que al seu dia va deixar d'ingressar. Però no n'hi ha prou. Hauria de ser també condemnat a una pena que, segons els casos, l'inhabilités per exercir qualsevol activitat, empresarial o professional, per la qual hagués estat declarat culpable. A més, esclar, de no poder percebre subvencions ni gaudir d'incentius ni beneficis fiscals; ni, òbviament, tenir càrrecs públics ni privats, almenys, en determinat tipus d'empreses. És a dir, condemnar-lo a l'ostracisme social. La presó, per mi, no és el més important. I no ho és perquè el veritable correctiu social és, en aquests casos, la inhabilitació i l'exclusió social.

Davant d'això, sense cap pacte possible, i sense reduccions de la pena per pagament, l'anàlisi cost-benefici del defraudador és un risc inassumible tret que sigui un veritable malalt social. Però mentre prevalgui l'incentiu al pacte o el pagament, i, en definitiva, la recaptació, la justícia deixa de ser justícia i els seus efectes s'esvaeixen.

2-II-15, Antonio Durán-Sindreu Buxadé, lavanguardia