còrrer per Barcelona?, esteu bojos?!
Ja fa temps que m’escapo a córrer si les meves obligacions – d’acord, diguem-ne prioritats per ser més exactes- m’ho permeten. Però des de que visc a Barcelona no ho faig amb la mateixa… il·lusió. Bé, ho admeto, córrer per l’Àrea Metropolitana em fa PÀNIC. M’aterra pensar que tot aquell nuvolot negre suspès sobre aquella taca grisa d’edificis pugui entrar als meus pulmons i, què sé jo, fer-los explotar?
D’acord, potser sóc una mica hipocondríaca, i també és veritat que sóc la típica que es passa mitja hora al supermercat buscant components amagats a les etiquetes d’ingredients… Però no em digueu que no us aclapara aquella ‘presència’ sobre la ciutat. És com un fantasma que no abandona Barcelona. Un fantasma que causa unes 3.500 morts a l’any segons un estudi del Departament de Medi Ambient. Però, què la provoca? Els cotxes, la calefacció de les llars, les indústries, els creuers que arriben en massa al port? O… la provoca la lentitud de la Generalitat per aplicar les mesures europees?
Segurament aquesta última opció és la més encertada, sense cap intenció de fer allò de pilotes fora. Fa anys que el nostre govern evita ‘posar els collons sobre la taula’ i anar al gra en temes de contaminació. El càncer, les malalties del cor i l’asma no fan ni mica de gràcia i ja afecten a massa gent. Fa anys que se sap que a l’AMB se superen els límits de contaminació, tot i que tampoc cal ser cap lumbreras per adonar-se’n. A més, la Unió Europea ja ens ha obert dos expedients per no fer-los cas i ens amenaça amb sancions si la situació no canvia abans del 2020. Així que, que ningú es faci el longuis.
El que cal fer és prendre mesures fixes i de caràcter obligatori. Sí, senyor! Amb rotunditat! Això de ‘recomanar’ a la població d’anar a 90km/h quan venen els anticiclons no porta enlloc. Com em va dir l’Esperanza – no l’Aguirre eh, la d’aquest diari- quan li vaig proposar el tema, “el anticiclón es sólo un espejo que mamá naturaleza viene a ponernos”. I és veritat, per molt anticicló que vingui o que marxi, aquí les minipartícules aquestes que penetren als pulmons i aquest maleït diòxid de nitrogen que no vull que entri dins meu ni un dissabte a la nit, es queden encallades i no marxen de Barcelona ni a puntades.
Però poca broma, perquè si la Generalitat no fa res les multes milionàries a que s’enfronta les acabarem pagant entre tots, com sempre. I anar fent, a anar fent, la contaminació ja afecta 40 municipis, ni més ni menys que la llar del 53% de la població catalana. Així que mentre que aquests de la Generalitat passen de tot, els que acabem contaminats som tots nosaltres, però per dins, i la gent amb bicicleta i mascaretes més que gràcia comencen a fer por.
Així que, al tanto perquè fins ara: a cap indústria se l’ha amenaçat amb multes de cal Déu si no reduïa les emissions; el sector constructor de vehicles també ha passat de tot i s’ha negat a fabricar automòbils menys contaminants (tot i que els d’Europa ja ho han acceptat fa temps); i inclús les poques mesures que s’han aprovat sembla que no arriben a materialitzar-se… com abaratir el transport públic i encarir els peatges i aparcaments municipals (que va proposar-se al setembre i, de moment, res de res). A més, a sobre de ser poques aquestes mesures que es preveuen –que, dit sigui de passada, fan petar de riure a la resta d’europeus-, és que a sobre no acaben d’arribar mai i queden molt allunyades d’iniciatives com les de París, que prohibiran els dièsel als centres urbans per convertir-los en zones semipeatonals a partir del 2020.
I mentrestant no arriba aquest any màgic, i els valors de contaminants no baixen, sembla que l’únic que podem fer entre tots és seguir una mica els consells del Capità Enciam, quan deia: “Els petits canvis, són poderosos!” Però penseu que això no ho canviarem els ciutadans de a pie solets perquè la veritable solució està, una vegada més, en mans dels governs.