"Algú ho havia de dir", Borja de Riquer

Les darreres enquestes mostren que una part de la ciutadania catalana dubta què votar i que està perplexa i indecisa davant la proposta d’un futur independent . És relativament lògic que això passi atès que ens trobem davant d’una situació extraordinària i inèdita en la nostra història contemporània. Les mobilitzacions ciutadanes iniciades el 2010 varen significar l’aparició del català emprenyat, però l’actuació del Govern Rajoy ha fet que comenci a predominar el català il·lusionat amb la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat sobirà. Davant d’aquest repte, em fa la sensació que els dirigents del moviment independentista no estan explicant prou bé quina mena d’empresa hem endegat i amb qui ens enfrontem: el nostre antagonista no és el Govern Rajoy, sinó el conjunt de l’Estat espanyol. Tot i que Catalunya encara és el territori econòmicament més important d’Espanya, avui a Madrid hi ha la concentració de poder polític, econòmic i administratiu més gran de la història hispànica i s’ha configurat un model d’Estat inviable sense una Catalunya subordinada. Hi ha importants grups d’interessos disposats a emprar tots els procediments per tal d’impedir la independència de Catalunya. El que pretenem fer molts catalans és un gran trencament polític, tan radical, o més, que el que es proposaven les forces antifranquistes l’any 1974 i no va ser possible. Per això sorprèn com alguns dels nostres polítics presenten aquest procés com si gairebé fos bufar i fer ampolles, amb una simplicitat tan extrema com irresponsable. Hi ha el perill que una minoria molt convençuda pensi que tot ja està prou madur i proposi tirar endavant i de pressa. La clatellada podria ser espectacular i elmoviment recularia decennis. Malauradament em temo que les coses seran més complexes, més difícils i molt més llargues del que alguns proclamen. Si molta gent desconfia, és perquè no s’han exposat amb deteniment les implicacions de tot el procés. Per primer cop la ciutadania percep la independència no com una utopia, sinó com quelcom possible, i això fa que sorgeixin les pors en aquells que pensen que pot ser un salt en el buit.

Tinc la sensació que només la minoria més polititzada està prou informada i que els dubtes i els recels predominen en amplis sectors de la nostra societat. És per això que penso que abans de plantejar qualsevol votació plebiscitària caldria fer una amplíssima tasca de pedagogia política i d’explicació, tot potenciant un autèntic debat ciutadà, a tots els nivells socials, sobre per a què ha de servir la independència de Catalunya. Alguns convençuts de la segura victòria de la candidatura, o candidatures, que proposen la independència sostenen que ha de ser després de les eleccions plebiscitàries quan s’ha de fer la gran discussió de cóm ha de ser la futura República Catalana. Crec que això és un error. No siguem il·lusos, ni ens autoenganyem. No es poden minimitzar els riscos d’aquesta monumental operació política i perdre la primera votació. Hi ha una necessitat extrema de clarificar i explicar el projecte col·lectiu que es vol bastir. És evident que tothom vol viure en un país millor; només faltaria! Però encara hi ha milions de catalans als quals no s’ha raonat com i de quina forma aquesta millora podrà aconseguir-se essent un país independent. Hem de ser conscients que hi ha moltes coses de la Catalunya actual que no funcionen bé –des de les mateixes regles del joc la vida política, dels partits i dels polítics, fins a les administracions i els serveis públics–. No es pot dir alegrement que en una Catalunya independent tot funcionarà molt millor, com si això fos una mena de veritat de fe. Penso que és precís que les formacions polítiques i les organitzacions cíviques que proposen anar cap a un Estat català sobirà elaborin i difonguin el més aviat possible unes Bases Programàtiques de la futura Catalunya sobirana consensuades entre elles. Es tractaria d’una proposta que expliqués amb un cert deteniment les avantatges objectives, diguem- ne estructurals, d’ésser un país independent i els grans trets de les polítiques públiques que això permetria. No es tractaria de concretar les actuacions sectorials en el camp de la política econòmica, de la social o de la cultural, atès que això segurament no aconseguiria un suport unànime. Ara bé, fóra molt positiu que les formacions que propugnen la independència ofereixin als ciutadans un programa bàsic i comú del que suposaria assolir aquest objectiu. Un text senzill i clar, que pogués ser discutit per tothom i tingués la capacitat de convèncer els indecisos i dubtosos, i d’esvair els temors dels més pusil·lànimes. I cal explicar prou bé les dificultats que tindrà el procés. Perquè, siguem seriosos: per anar a un Estat català enfrontat amb l’Estat espanyol no n’hi ha prou amb tenir la meitat més un dels vots, en caldran molts més. Reconec que no és fàcil decidir quin és el ritme polític del procés. El perill d’anar massa lents és també evident, atès que es poden deixar refredar massa les coses i perdre oportunitats. Però avui em sembla que el principal risc està en voler anar massa de pressa i deixar pel camí a molts hipotètics seguidors de la independència. La via catalana és ja irreversible atesa l’absència d’ofertes intermèdies que siguin mínimament acceptables. Però la tasca és força més difícil del que alguns ens presenten i per això hem de ser la gran majoria dels catalans. I encara no som prous. Ara toca, sobretot, convèncer els indecisos. I això algú ho havia de dir.


2-I-15, Borja de Riquer, lavanguardia