"Massa tard", Manuel Castells

El bàrbar assassinat dels periodistes de Charlie Hebdo és un atemptat contra la llibertat d'expressió. I per tant, contra la llibertat de cada un. Tots som Charlie. Encara que alguns pensem que publicar dibuixos de Mahoma amb el cul a l'aire és una provocació de mal gust que exacerba la ràbia dels ofesos. Però no hi pot haver excepcions a l'exercici lliure del periodisme, fonament d'una societat democràtica. Tot i això, l'atac gihadista de París té un significat més profund: és una escalada en una guerra que va començar fa dues dècades i que ha canviat el món. L'estratègia dissenyada per Bin Laden està donant resultats en gran part per la falta d'intel·ligència dels països occidentals, que cauen en totes les trampes.

El principi és molt senzill: furgar en les nafres de la injustícia social, la humiliació cultural i els enfrontaments religiosos fins a desencadenar la violència entre els bàndols resultants d'aquesta divisió. Aquest va ser l'objectiu de l'atac a Nova York: provocar els Estats Units a portar la guerra a l'Afganistan, una guerra de la qual no sortiran victoriosos. El geni de Bush va afegir un regalet extraordinari a la nova gihad: ocupar l'Iraq i destruir el règim baasista que era enemic de l'islamisme. Una vegada l'Iraq en guerra, la tàctica d'Al-Qaida, inexistent abans de la invasió, va ser organitzar matances de xiïtes en nom dels sunnites i de sunnites atribuint-les als xiïtes. I com que els Estats Units van confiar el govern a la majoria xiïta que va utilitzar l'exèrcit contra els sunnites, es van crear condicions per a l'aparició de diversos grups gihadistes en l'origen de l'Estat Islàmic. Una cosa semblant va passar a Síria, quan el moviment democràtic contra Al-Assad es va enfrontar a una ferotge repressió portada per la minoria alauita dominant contra la majoria sunnita. L'espiral de violència entre milícies prooccidentals, el Front Al-Nur (proper a Al-Qaida), l'Estat Islàmic i les tropes del dictador va forçar milers a definir-se a la recerca de protecció.

Paral·lelament, l'estratègia a Europa va consistir a aprofitar la discriminació de les minories musulmanes i el no-respecte a la seva cultura per fomentar la rebel·lió entre els joves farts d'humiliacions i exclusions tot i ser ciutadans. L'hostilitat creixent entre joves musulmans i la majoria dels ciutadans es va alimentar recíprocament. I allà va incidir eficaçment la propaganda gihadista, tant des d'algunes mesquites com mitjançant internet. I això va portar a estigmatitzar les mesquites (a Suïssa es van prohibir els minarets).

Les restriccions al seu culte religiós van agreujar el ressentiment musulmà de tal manera que va contribuir a la radicalització de cercles vinculats amb les mesquites. Va ser el cas, per exemple, de Chérif Kouachi, que va començar les seves aventures a la mesquita Addawa, en un dels llocs de concentració musulmana a París. Internet, que no va tenir cap paper en la preparació d'atemptats fa una dècada, ara sí que ha esdevingut el lloc de trobada de gihadistes d'arreu del món, no en termes organitzatius sinó com a suport de relacions socials, d'informació, de debat, de projectes. No són circuits secrets sinó webs oberts als quals tothom pot accedir i on s'expressen tota mena de queixes, protestes, idees i propostes d'acció. Així com expressions musicals, sobretot rap, amb continguts directament violents que encenen l'entusiasme dels joves guerrers.

L'altra dimensió clau de l'estratègia gihadista ha estat l'expansió mundial dels grups terroristes en forma de xarxa amb gairebé total autonomia de cada node en aquesta xarxa, perquè es generen espontàniament. Per això és tan important internet a l'hora de mantenir-se informats i sentir-se part d'un moviment global. L'estructura en xarxa fa molt difícil la repressió. Perquè encara que es destrueixin nodes importants, per exemple Bin Laden i la major part de la primera generació de líders d'Al-Qaida, sorgeixen altres líders (com Al-Bagdadi) i altres nodes que acumulen recursos, experiència i capacitat de reclutament. Ara bé, la forma de xarxa requereix nodes territorials on es pugui rebre, entrenar i adoctrinar els reclutes. Aquest va ser el naixement d'Al-Qaida (que vol dir La Base) a l'Afganistan contra la Unió Soviètica, amb el suport de la CIA nord-americana. I després a l'Afganistan amb els talibans, avalats pel Pakistan. I a l'Iraq en aliança amb els resistents sunnites. L'Estat Islàmic és la culminació d'aquesta territorialització del gihadisme. Controlar un territori al qual puguin acudir els candidats al martiri de tot el món. I en darrer terme, d'aquesta experiència de les brigades internacionals gihadistes sorgeixen els combatents que retornen als seus països per sembrar el terror a partir de la seva pròpia iniciativa.

Així s'ha establert un canal permanent de comunicació entre sectors de la joventut musulmana (o conversa) marginada i humiliada a l'Occident i

la terra alliberada a l'Orient Mitjà. Cosa que condueix a una guerra interminable als territoris que van caient sota control gihadista per la incompetència i la corrupció de governs com el de l'Iraq. I a un estat d'alerta permanent a Europa i als Estats Units. A poc a poc, les nostres societats s'estan israelitzant, és a dir, vivint en la por quotidiana i en l'imperatiu de la seguretat per damunt de tot. I una part dels ciutadans europeus comença a adoptar la islamofòbia (una forma extrema de racisme) com a bandera identitària, com demostra l'auge de Pegida a Alemanya.

Per això l'atac a Charlie Hebdo representa un pas decisiu i ominós en el procés d'hostilitat recíproca que es retroalimenta amb cada acte de violència. És clar que la solució és la tolerància cultural i religiosa, la integració social dels joves, la cooperació internacional. Però és massa tard. Hem entrat en la barbàrie.

10-I-15, Manuel Castells, lavanguardia