BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La guerra siriana en el rerefons", Tomás Alcoverro

La monstruosa capsa de Pandora oberta amb la guerra de Síria -la guerra del segle- provocarà una escalada terrorista mundial, i algun dia potser també una venjança dels seus mercenaris contra els seus propis senyors feudals, els criminals monarques de Qatar i l'Aràbia Saudita. Fins ara, gràcies als seus immensos cabals, a la seva diplomàcia del talonari de xecs i als seus suborns constants han pogut evitar la còlera dels corbs que han alimentat i que encara no se'ls han menjat els ulls. Qatar especialment té la teulada de vidre.

Occident, i ara França, són el seu objectiu més fàcil. No debades exploten els gihadistes el nostre sistema de llibertat d'expressió, les normes del nostre Estat de dret que ens distingeixen de la resta del món. Les barbaritats sagnants del Daeix o Estat Islàmic són esbombades en els nostres mitjans de comunicació, i la seva propaganda del terror s'ajusta molt bé a la informació espectacle imposada en la nostra societat de consum.

"França pot perdre en tots els fronts", declarava un destacat cap dels serveis d'intel·ligència sirians al meu col·lega de Le Figaro Georges Malbrunot al seu llibre Le chemin de Damas (El camí de Damasc) escrit amb Christian Chesnot -tots dos, per cert, segrestats abans a l'Iraq després de la brutal ocupació dels Estats Units del 2003- sobre les conseqüències de la malfadada intervenció del Govern de París en la seva terra.

Síria és una peça mestra en els serveis de seguretat francesos no només a l'Orient Mitjà, sinó també en les amenaces interiors que pateix. Els terroristes ens coneixen més bé a nosaltres que nosaltres a ells. El règim sirià té més capacitat d'identificar i penetrar en els grups diversos de la galàxia gihadista. Ha estat molt útil en la seva cooperació contra el terrorisme, especialment contra el terrorisme gihadista i takfirista, com ho va ser el coronel Gaddafi de Líbia, atroçment assassinat, i abans el Rais Saddam Hussein de l'Iraq, un antic aliat d'Occident.

Des del 1990 es va establir un espai comú per a aquesta col·laboració. Els serveis d'intel·ligència del president Baixar al-Assad han estat a les ordres del seu cunyat, Assef Xaukaf, i del seu cosí el general Ali Mamluk. Síria va rebre l'ajuda de França i dels Estats Units per intentar assegurar la seva llarga frontera desèrtica amb l'Iraq, ara desmantellada pel Daeix o Estat Islàmic en la seva voluntat d'abolir les divisions territorials, originades després dels acords francobritànics de fa un segle de Sykes-Picot i establir la comunitat musulmana o umma sobre els pobles del Bilad al-Xam.

El 2008 el president Sarkozy, abans de decidir fer caure Al-Assad, l'havia convidat a la cerimònia de la desfilada del 14 de Juliol a París, en l'apogeu de la seva relació, i va reforçar la seva col·laboració estratègica.

Els sirians, en una paraula, van ajudar a detectar i detenir desenes de gihadistes de França. El règim de Damasc distingeix entre bons i mals terroristes, entre els xiïtes aliats del Hizbul·lah i de l'Iran i els sunnites o partidaris de la guerra santa, els gihadistes, avalats per les monarquies del Golf.

Malgrat les divergències polítiques, la cooperació en casos concrets no ha desaparegut completament. Ara el règim de Damasc pot oferir els seus eficients serveis a França sempre que aconsegueixi una difícil rehabilitació política. Baixar al-Assad li demana que influeixi sobre el rei saudita perquè deixi d'enviar armes a les hordes islàmiques.

"Aquest drama el pateixen els habitants dels pobles àrabs i musulmans, els seus militars, els seus periodistes, víctimes dels fanàtics del terror. Els seus orígens es remunten a les invasions dels Estats Units de l'Afganistan, de l'Iraq. Els successius fracassos de les polítiques occidentals a l'Orient Mitjà, en aquest temps de les mal anomenades primaveres àrabs, donant suport als rebels contra els règims anteriors, militars, laics, i ajudant els moviments de naturalesa islàmica en la conquesta del poder, han provocat el caos i han desmantellat els sistemes de control policial i de seguretat. No són pocs els ambaixadors, com el francès Eric Chevalier, que va estar destinat a Damasc, així com els que van ser abans a Bagdad, els que sempre van advertir sobre els perills de la guerra i van desaconsellar les aventures bel·licistes per les conseqüències internes i externes que comporten. França ha perdut tant amb el règim de Baixar al-Assad com amb els gihadistes, frustrats per no haver rebut ni el suport ni les armes que esperaven, i que han tornat amb ganes de venjar-se. Els pobles d'una banda i l'altra de la Mediterrània s'empassen els imperdonables errors dels seus governants.

11-I-15, Tomás Alcoverro, lavanguardia