la partitocràcia catalana provoca metàstasi administrativa
La resistència al canvi és una característica definitòria de l'Administració. Per això, encara que la racionalitat indica que la confluència de 947 municipis, 41 consells comarcals, quatre diputacions, una corporació metropolitana, més les delegacions de la Generalitat i el Govern central en un territori com el de Catalunya i per a una població de set milions d'habitants és una aberració manifesta, costa déu i ajuda posar-se a la feina i reduir el pastís. La vicepresidenta, Joana Ortega, pretén endinsar-se en aquest jardí per esbrossar tanta mala herba acumulada i abans d'acabar l'any vol aprovar una llei de governs locals que ja ha provocat granellades en més d'un alcalde i/o regidor. No en va part dels seus honoraris depenen de l'assistència a aquest elenc d'organismes. Els consells comarcals tenen un pressupost de 583 milions que aporta la Generalitat. D'ells, 549 s'empren en serveis al ciutadà -no seria més barat i eficient que compartissin la gestió d'algunes prestacions?- i 34 milions es destinen a mantenir la seva estructura administrativa i política. D'altra banda, el Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) té un pressupost d'altres 500 milions, aportats en la seva major part pels 36 municipis que la integren, per taxes i altres ingressos. Les seves funcions estan bastant definides -des del transport públic fins a la gestió de residus-, mentre que la Diputació de Barcelona, finançada per l'Estat, compta amb un catàleg d'encàrrecs dispar: recaptació de multes, biblioteques, serveis socials, parcs naturals... El seu volum ha anat creixent i té deu vegades més empleats públics que el AMB.
Per començar, sobren els consells comarcals del Barcelonès i part dels del Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. La recent recuperació del AMB solapa funcionis i engreixa la burocràcia. El consell del Barcelonès està negociant ja traspassos a la AMB, com les rondes. Però uns altres, com el de Regesa, empresa pública de construcció d'habitatges, són complicats pel seu deute. Com hem arribat a una situació en la qual en un territori com el de Barcelona puguin confluir sis administracions? Doncs a força de batalles partidistes. Quan els socialistes no podien ni somiar amb la Generalitat, van erigir un contrapoder en forma de corporació metropolitana assentada sobre Barcelona i el seu cinturó. Quan Pujol no podia ni somiar amb fer-se amb les diputacions, va muntar els consells comarcals, que li van permetre un major control territorial, i no va descansar fins a desmuntar la corporació metropolitana. Avui, després d'ardus debats parlamentaris sobre el model territorial, l'única cosa certa és que s'han anat solapando administracions que no només són una sagnia, sinó que provoquen el desconcert del ciutadà. Si amb aquesta crisi no és possible desembarassar-se de tant michelín, és clar que en el futur només anirà a pitjor.
Alcaldes i regidors afectats
La llei de governs locals ha provocat molts nervis. En els passadissos del Parlament la iniciativa ha deslligat les especulacions i al territori hi ha inquietud entre molts càrrecs. No és que siguin uns aprofitats. Hi ha qui cobra mil euros per anar a un ple d'un ens supramunicipal i hi ha qui percep una misèria com a alcalde de poble i completa un sou decent amb el Consell Comarcal. Entre enriquir-se amb el càrrec i emular a la mare Teresa de Calcuta, hi ha casos per a tots els gustos.
24-I-12, M.D. García, lavanguardia