"el verb lliure d’un creador iconoclàstic", Esteban Linés

Frank Zappa, l’home lliure

La carta de presentació/el plec d'intencions no pot ser més diàfan: "Una autobiografia, en general, l'escriu algú convençut que la seva vida és poc menys que realment meravellosa. No crec que la meva vida sigui de cap manera meravellosa. No obstant això m'atreu l'oportunitat de dir coses per escrit sobre diversos assumptes tangencials". Frank Zappa arrenca d'aquesta manera les seves celebrades memòries, una mena d'autobiografia que va escriure originalment fa vint-i-cinc anys i que ara arriba a Espanya de la mà de l'editorial Malpaso quan es compleixen... vint-i-un anys de la mort del cèlebre artista. Una tardança que, per exemple, el poeta i assagista Jenaro Talens lamenta: "És una llàstima que les seves àcides i corrosives reflexions hagin trigat un quart de segle a parlar castellà".

Igual com el seu caràcter, la seva música i els seus posicionaments públics, el llibre és com a mínim recomanable per la brillantor de la seva escriptura i per la vistositat del seu ideari i el seu plantejament: "Aquest llibre parteix de la premissa que hi ha algú en algun lloc interessat a saber qui sóc, com vaig arribar fins aquí i de què carai vaig. Per explicar la primera pregunta imaginària, explicaré el que no sóc" (...) "us aviso que aquest llibre no intenta ser una mena d'història oral completa; la seva única finalitat és entretenir".

La verdadera historia de Frank Zappa la va coescriure amb el periodista Peter Occhiogrosso i va aparèixer el 1989. La versió que ara es publica a Espanya és delicada, tant per la seva presentació formal -portada, tipografies, fotos i il·lustracions respecten l'original- com per la seva traducció. Els seus responsables són els professors de la Universitat de Valencia Manuel de la Fuente i Vicente Forés: el primer és una màxima autoritat en la dimensió sociopolítica de l'obra de Zappa mentre que el segon és experimentat traductor de Shakespeare, Brecht o Derek Walcott. Així valoren la intenció de la traducció: "És un llibre amb un llenguatge col·loquial, molt pròxim. La nostra feina ha estat la d'intentar traduir el llibre de tal manera que semblés que Zappa parla en castellà".

A molta gent li sona Frank Zappa pels seus cabells i el seu bigoti estrafolari, per ser el que va posar nom, cara i ulls al freak. Els que van gaudir -i gaudeixen- de la seva música sabien que al darrere hi havia un creador brillant i iconoclàstic, però mai no va ser un supervendes, ni tan sols un minivendes, encara que el seu nom apareix amb lletres majúscules en qualsevol història de la música popular de la segona meitat del segle XX. Va néixer el 1940 a Baltimore, "d'ascendència siciliana, grega, àrab i francesa", encara que la seva família aviat es va traslladar a Califòrnia, on Zappa va desenvolupar tota la seva carrera artística. De molt jove es va aficionar a la música instrumental segle XX (com Stravinsky però sobre tot Edgar Varese) i el rhythm and blues. A mitjans dels seixanta va formar el que després resultaria gloriós grup, The Mothers of Invention, que es van estrenar discogràficament amb Freak out!, considerat posteriorment com el primer àlbum conceptual del rock. Un dels discos referencials és el que va publicar el 1968, We're only in it for the money (Som aquí només per la pasta) en el qual parodiava el moviment hippy i la portada del qual era una burla del Sgt. Pepper's dels Beatles; la crítica al hippisme era deguda a la visió del col·lectiu que tenia Zappa com un grup conformista que perdia el temps consumint drogues: "Un dels motius pels quals els músics anaven a San Francisco era formar part de La Veritable Moguda. L'altre motiu era prendre LSD en els concerts dels Grateful Dead".

En els anys vuitanta, es va abocar a una intensa campanya en defensa de la llibertat d'expressió davant l'ofensiva del partit republicà de Ronald Reagan. A començaments dels noranta, li va ser diagnosticat un càncer de pròstata, i va dedicar els seus tres últims anys de vida, tancat en el seu estudi, a ordenar el seu immens catàleg. Moriria a Los Angeles el desembre del 1993.

Amb un ordre molt peculiar, el protagonista fa al llarg de les 350 pàgines del volum un repàs a la seva vida, el que van ser els seus dos matrimonis, els seus fracassos, els seus indiscutibles èxits, els problemes recurrents amb la Justícia, la seva incomprensió justa i justificada respecte als polítics, que sempre li van semblar marcians, i no només Ronald Reagan, a qui dedica nombroses pàgines i reflexions. Zappa, no s'ha d'oblidar, va ser un dels primers músics que va decidir escriure una autobiografia, una cosa que es va estendre i es va fer gairebé habitual uns quants lustres més tard en el gremi. Ho va fer, no per esbossar una evolució particular de la història del rock o de la música, com esperava originalment l'editorial nord-americana, sinó per aclarir i, sobretot, opinar.

En aquest sentit el llibre mostra un home radicalment antiautoritari, compromès amb el seu temps i molt especialment amb algunes causes, però no deixa de descol·locar quan reconeix que "políticament em considero (no us en rigueu) Conservador Pragmàtic. Vull un govern més petit i menys intervencionista i també els impostos més baixos. Com? Vosaltres també? (...) Tenim dret a tots els serveis de gran envergadura que només pot subministrar un govern federal, però només si volem i podem pagar-lo".

Una altra de les singularitats de La verdadera historia de Frank Zappa reposa en la visió, descarnada i crítica, que transmet de l'univers musical com a indústria, amb els segells discogràfics i la premsa en prominents primers plans. "Si hi ha una cosa que fa que el rock and roll sigui avorrit, a part dels programadors de les emissores de ràdio i els executius de les companyies discogràfiques, no és cap altra cosa que els textos dels periodistes de rock. Ells decideixen si un grup és bo després d'escoltar un parell de talls del primer àlbum (...) Tot i això, el xaval que escolta el disc pot arribar a decidir per si mateix i dir: 'Que us donin per cul, a mi m'agrada'".

Al costat de, per exemple, les seves vivències amb artistes com Jimi Hendrix, Mick Jagger, Duke Ellington, Paul Simon, Captain Beefheart, Zubin Mehta o Pierre Boulez ("em recorda una mica al personatge de Herbert Lom a les pel·lícules de la Pantera Rosa"), una qüestió que recorre tota l'obra és la defensa de la llibertat d'expressió, de la creativitat de l'artista. Va tenir sonades topades sobre això, com un surrealista judici per obscenitat en el Tribunal de la Corona de Londres el 1975, o com la seva memorable compareixença, el 1985, en el Congrés dels Estats Units davant el Centre de Recursos Musicals per a Pares, una entitat que liderava, entre altres, Tippi Gore, esposa del llavors senador Al Gore. Aquell organisme pretenia tenir la potestat per prohibir els suposats continguts sexuals i de referències satàniques dels discos editats als Estats Units. Li va acabar enviant una carta al llavors president Reagan, que acabava així: "Sr. President, si no és sincer el seu propòsit de deslliurar-nos del pes del govern, podria almenys fer alguna cosa per tapar la seva olor?".

Als últims capítols d'aquestes memòries, el magistral adaptador del Bolero de Ravel (que es va poder escoltar en el concert que va oferir el maig del 1988 en el Palau d'Esports de Barcelona del carrer Lleida, i que va retransmetre en directe! TVE de la mà de P.P. Vila-San-Juan) aboca diferents opinions sobre qüestions molt diverses: Pròxim Orient ("Israel té dret a existir i també els palestins tenen dret al seu propi Estat"), la llavors candent Guerra de les Galàxies ("la tindríem perduda per endavant") o democràcia i comunisme ("el comunisme no funciona perquè està desfasat respecte a la naturalesa humana. Ens despertarem un dia i comprendrem que això es podrà aplicar també al concepte de Democràcia Occidental?").

L'obra de Frank Zappa mostra, en fi, una ment profusa, brillant i contradictòria. No es tracta d'una obra autobiogràfica segons l'ús, i en aquest sentit no deixa de ser simptomàtic el que el coautor de la mateixa, Peter Occhiogrosso, va opinar força anys després: "Crec que Frank va quedar atrapat entre dues aigües. D'una banda hi havia la mentalitat del 'tot s'hi val' del rock'n'roll, que era la seva font d'ingressos. D'altra banda, hi havia el món de la música clàssica contemporània, que pot ser molt conformista. Com a resultat, ell va crear el seu propi món absurd, a partir d'una música impossible de tocar i difícil d'escoltar".

24-XI-14, E. Linés, lavanguardia