BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Obsolescència", Clara Sanchis Mira

A casa, ens mirem amb recel els aparells electrònics que han sobreviscut. Ara sabem que sota la seva innocent aparença de planxa o aspiradora s'amaga un mecanisme pervers. L'ambient s'ha tornat així d'irrespirable des que vam patir un atac massiu d'obsolescència programada. A la fallada mortal del rentavaixella s'hi van afegir les avaries irreparables i en cadena de la batedora, la torradora, la impressora, la rentadora i el meu iPhone. No ens ho podíem creure. La nova mort sobtada de cada aparell semblava una broma més graciosa que l'anterior. Però no tenia cap gràcia. Per assumir el fenomen -i no caure en explicacions paranoiques de l'estil del mal d'ull- algú va suggerir que veiéssim un vídeo sobre l'obsolescència programada, de la qual, sens dubte, érem víctimes.

Per si algú no està familiaritzat amb aquest terme, podem aclarir que obsolescència programada significaria aproximadament una cosa com ara "avaria premeditada" o "presa de pèl del consumidor tanoca". Com bé es pot veure en múltiples vídeos que circulen per internet, la cosa consisteix en la pràctica habitual d'una infinitat de fabricants que preparen l'interior dels seus aparells perquè s'espatllin misteriosament, en vèncer la garantia. Un assumpte soterradament acceptat, a favor de l'anhelat creixement econòmic histèric en què es basa la nostra societat de consum, hàbitat o ideologia en què no és dinàmic, competitiu, expansiu, flexible ni rendible fabricar productes duradors i de bona qualitat. De la qual cosa es dedueix, amb una senzillesa aclaparadora, que el sistema en el qual hem decidit organitzar-nos, com si no n'existís cap altre de possible, requereix les pitjors arts per sobreviure. L'obsolescència programada despulla els mecanismes d'un sistema que necessita la burla i la falta d'ètica -professional i de l'altra- per créixer i proporcionar presumpta riquesa. I pretès benestar. Dit d'una altra manera: és bo que les coses es facin malament.

Filosofia de mercat -és bo fabricar merdes i és bo enganyar- que, per extravagant que sembli, circula tranquil·lament per les nostres neurones de consumidors consumits. Així doncs, no deixa de tenir la seva lògica intrínseca que, amb aquestes lleis del joc, en altres àmbits el robatori i la mentida no coneguin límits. Ni és estrany que ara el meu marit planxi sense il·lusió, llançant-nos a tots mirades de desconfiança. Però en especial a la planxa, imaginant el lloc de la seva panxa en què s'amaga el possible mecanisme pervers que, en el moment més insospitat, farà que deixi de funcionar. Tot mentre, a l'altre costat del tauler, les despulles dels nostres aparells d'un sol ús s'amunteguen als nostres abocadors particulars del tercer món, embotint-los de materials altament contaminants que, així d'inservibles, ens sobreviuran.

12-XII-14, Clara Sanchis Mira, lavanguardia