"Dinalunya i Catamarca", Sergi Pàmies

Quan parlen de la Catalunya que volen construir, molts independentistes posen l'exemple de Dinamarca. És un país que pertany a l'univers al·lucinat per Salvador Espriu, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desperta i feliç. Voler millorar és una aspiració intel·ligent i triar un model demogràfic relativament similar no és cap disbarat. Però, més enllà dels anhels simbòlics i de la bona voluntat, és possible que Catalunya s'aproximi remotament a l'ideal danès? Intentant trobar una resposta, m'empasso el llibre Heureux comme un danois (Feliç com un danès), de Malene Rydahl (Editions Grasset & Fasquelle, París, 2014). Rydahl és una danesa exiliada a París que, des de fa anys, exerceix de directora de comunicació corporativa del grup Hyatt a Europa, Àfrica i Orient Mitjà. Al llibre, revisa la biografia pròpia i familiar, se submergeix en l'estadística comparativa dels factors que identifiquen la Dinamarca actual i en dissecciona els pros i contres.

Si ets danès, la lectura del llibre convida a reflexionar terapèuticament sobre la vigència d'alguns estereotips i els símptomes de decadència tan ben retratats per les sèries Borgen o Forbyldensen. Si ets català, en canvi, pot generar una sensació de vertigen intens provocat per l'abisme entre la millorable però idíl·lica situació danesa i la nostra pestilent realitat. També és veritat que hi ha coincidències susceptibles de ser transformades en propaganda esperançadora: el vigor de l'associacionisme, el triomf de la cuina molecular, una fiscalitat delirant, una història farcida de derrotes inapel·lables o la creativitat d'artistes vagament drogoaddictes i bocamolls.

Com elements rellevants de cohesió nacional, Rydahl situa la confiança i l'educació. Estadísticament, el 78% dels danesos confia en els seus compatriotes (exemples: a la majoria d'espectacles, al servei de guarda-roba ningú no controla els abrics, i a les cafeteries les mares deixen els carros amb els fills a la porta) i la despesa en beques de tota mena és estratosfèrica, generosa i racional. Un altre factor: fomentar la independència, de manera que el 70% dels joves s'independitzen als divuit anys.

El respecte, la solidaritat i la modèstia són altres normes transversals i l'Estat i la societat treballen per conciliar la feina i la vida familiar (encara que això tingui efectes secundaris: més alcoholisme recreatiu, més consum d'antidepressius i més divorcis). També es potencien l'equilibri d'oportunitats, la igualtat entre dones i homes i una filosofia de vida que, des de la infantesa fins a la vellesa, manté expectatives realistes. Quan acabes el llibre, tens la sospita, intuïtivament fonamentada, que potser serà més fàcil aconseguir que Dinamarca empitjori fins a assemblar-se a Catalunya que no pas que els catalans aconseguim ser simultàniament modestos, confiats, educats, equilibrats, solidaris, lliures, cultes, honrats, responsables i realistes.

12-XII-14, Sergi Pàmies, lavanguardia