"Chiles en nogada", Julià Guillamon

El 27 de setembre de 1821, Agustín de Iturbide va consumar la independència de Mèxic. Les monges del convent de Santa Mónica, per complimentar-lo després de la signatura del tractat de Còrdova, van idear un platet que consisteix en un chile poblano (el nostre pebrot verd), farcit de carns i fruites, una salsa elaborada amb nous tendres i unes dents de magrana. El chile verd, la salsa blanca i la magrana vermella: la bandera de Mèxic. Un dels ingredients és un cactus, el citrón, que està gairebé extingit. Per això, la meva amiga Victoria Schussheim, que és una gran cuinera, l'ha eliminat de la recepta. A Catalunya no existeix tradició de menjar les nous tendres (a diferència del que succeeix amb les ametlles, que es recullen verdes, al juliol: els ametllons). A més, hi ha poques nogueres. Fa deu anys, a la Font del Ferro vaig plantar-ne una que, prèviament, havia fet créixer en un test a casa. L'estiu passat va donar la primera nou.

Va durar exactament una setmana. Algú va veure la boleta verda en una de les branques altes, va doblegar el tronc fins a partir la branca i es va emportar la nou. Era a la fi de juny. Les nous es recol·lecten el setembre. Es nota que estan madures perquè la pela passa de verd a negra i se separa fàcilment de la capa interior coriàcia. Aquesta primavera va tornar a brollar i, en previsió d'un nou estropici, vaig tallar les dues nous que hi havien sortit, amb les tisores de podar.

En el camí de la platja hi ha una figuera. Creix en un terraplè, de manera que les branques superiors queden a peu de la sendera. Aquest any les figues arriben una mica retardades. La gent les agafa, intenta menjar-les i les rebutja perquè estan verdes. Alguna cosa semblant succeeix amb els eriçons de mar. Els treuen de l'aigua, encara mitjans, els obren, però no estan al punt i els han de tirar.

Em pregunto què pensarien de nosaltres els nostres avis neolítics: incapaços de seguir els cicles naturals, de saber l'època de la recol·lecció d'una hortalissa o de reconèixer una fruita madura. Desdenyosos amb tot el que creix a l'espai públic que, com no és de ningú, es pot arrassar tranquil·lament. I sobretot, amb aquesta impaciència oligofrènica. Durant dècades hem anat adoptant una manera de viure basada en l'immediat: "Ho vols, ho tens", resava fa poc una publicitat bancària. Si la noguera ja té una nou, si a les branques de la figuera hi ha figues i entre les roques, eriçons de mar, per què he d'esperar-me al fet que les nous estiguin fetes, les figues madures i els eriçons plens? Els agafo i ja està. Després tothom es queixa de les expectatives frustrades, del desencantament i de les falses promeses de la vida. Jo veig aquestes expectatives frustrades i aquestes falses promeses amb forma de nou verda matxucada, de figues esventrades i resseques com les serradures, de trossos de pela i pinxos dislocats, que es podreixen sobre les roques o a un costat del camí.

16-IX-10, Julià Guillamon, lavanguardia