«Gràcies al 9N, anem 1 a 0 a favor en aquest partit», Ferran Requejo
catdem, 30-XI-14
«Gràcies al 9N, anem 1 a 0 a favor en aquest partit»
Ferran Requejo (Barcelona, 1951) és catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en història i també en enginyeria industrial. A més, ha estat un dels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan assessor del Govern de la Generalitat que ha elaborat divuit informes per tal de posar llum sobre el procés que permeti passar d’una Catalunya autonòmica a una Catalunya estat. Fa algunes setmanes, Requejo pronuncià una interessant conferència a la CatDem en què analitzava els possibles escenaris posteriors al 9N. En la present entrevista aprofundim en aquesta qüestió i d’altres.
L’any 2011, durant la trobada anual organitzada per ESADE a Sant Benet de Bages, va afirmar que si no s’aconseguia el pacte fiscal l’independentisme creixeria; Miquel Roca i el periodista Enric Juliana deien que no hi confiaven. El temps li ha donat la raó.
El catalanisme polític ha fet un gir cap a l’independentisme. Ha estat un moviment de reacció, perquè les esperances posades en l’Estatut es van saldar amb un fracàs rotund, no es van aconseguir cap dels quatre grans objectius: el reconeixement de Catalunya com a realitat diferenciada; millor protecció de l’autogovern, ja que té una posició secundària dins el sistema espanyol; canviar les bases del finançament per a blindar uns mínims suficients per a administrar les competències que es tenien, i una relació bilateral amb el Govern espanyol sense perdre’s en el conjunt multilateral de les disset comunitats, en què la posició de Catalunya queda molt diluïda.
I arriba la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut...
Sí, que encara va rebaixar més el contingut de l’Estatut, que amb el referèndum del 2006 havia tingut una participació molt baixa i ja expressava un descontentament per part de la ciutadania; però després, organitzada per la societat civil, va haver-hi una reacció que va sorprendre per la seva dimensió.
Aquesta mobilització va portar a la creació de l’ANC.
Correcte! I des d’aleshores s’ha anat consolidant, fins a arribar al 9 de novembre, quan hem pogut celebrar la consulta una mica sui generis que ha permès per primera vegada en tres-cents anys als ciutadans catalans votar sobre la independència de Catalunya. Encara que sigui una consulta que no serveixi, que no tingui abast legal, ha permès expressar-se, i això ha reforçat l’auge de l’independentisme, que actualment, d’acord amb diverses enquestes, està estabilitzat en el 45% de la ciutadania. Si el referèndum es fes com a Escòcia o al Quebec, tindria oportunitats de guanyar.
Uns dies després del 9N, en una conferència a la CatDem, va analitzar el procediment que cal tenir en compte un cop superada aquesta data i va remarcar cinc elements: convocatòria d’eleccions, creació d’un nou govern, construcció d’estructures d’estat, moment de proclamació de la independència i procés constituent. Sobre aquest darrer punt es basa l’informe número 10 del Llibre blanc. Ens en podria fer una síntesi?
És el procés que s’estableix entre la proclamació de la independència i el moment en què Catalunya tingui una nova constitució. Els qui han de fer això són, per una banda, els representants escollits pels ciutadans, que poden ser els que ja s’hagin escollit en unes properes eleccions, o bé, si ha passat molt temps des d’aquestes eleccions, se n’haurien de fer unes altres, les constituents, després de la proclamació.
De què depèn?
Del temps: ortodoxament s’haurien de fer sempre. Per a fer-ho tal com marquen els procediments democràtics actuals, caldria obrir-ho a la ciutadania i fer un procés de participació establint una sèrie de procediments perquè aquesta pugui aportar idees sobre què hi hauria d’haver i què no, i de quina manera, en aquesta nova constitució. Finalment, el projecte seria aprovat pel Parlament de Catalunya i sotmès a referèndum dels ciutadans.
Des d’alguns àmbits es parla de la necessitat de fer una declaració unilateral d’independència...
El moment en què es faci és la decisió més important, s’ha de ser molt curós. Quan es prengui la decisió de proclamar-la, no sabràs mai si acabaràs sortint-te’n; hi ha un moment en què t’has d’arriscar, i s’ha de calcular molt bé, perquè, si t’equivoques, hipoteques el moviment potser per dècades, per una generació com a mínim, i has d’estar segur que corres uns riscos assumibles. Per tant, la gestió del temps de la construcció alegal, perquè no es pot fer d’una altra manera, de les estructures d’estat, són els reptes que tindrà el govern que surti de les properes eleccions plebiscitàries.
«Alegal»: aquesta paraula fa una mica de respecte!
Sí, perquè construir unes estructures d’estat per a proclamar la independència no es pot fer des del punt de vista de la legalitat espanyola, i la que tenim és aquesta; per tant, s’haurà de fer un tipus d’estratègia, marcant uns objectius principals i secundaris clars i buscant totes les complicitats, no solament polítiques sinó també socials i culturals que té el país. Actualment hi ha molts sectors que estan per la independència perquè no veuen possible una acomodació de la realitat social catalana dins la democràcia espanyola.
Ha estat un dels membres del Consell Assessor per la Transició Nacional responsable d’elaborar els divuit informes que han conformat el Llibre blanc de la transició nacional. Quina valoració fa de l’experiència?
L’experiència ha estat molt positiva per a tothom, tant en l’aspecte col•lectiu com en el personal: sempre hi ha hagut un ambient molt bo, amb discussions dins la formalitat acadèmica de temes d’enfocament, metodològics, sobre com s’han de fer els anàlisis, distingir el que és descriptiu del que és normatiu... Hi havia una complicitat molt clara respecte a oferir al Govern una sèrie d’aportacions per a encaminar i donar marcs analítics i substantius sobre com s’hauria de fer aquesta transició de comunitat autònoma a estat independent.
No han analitzat escenaris d’una Catalunya estat, doncs...
No, no hem parlat de quin tipus de polítiques o institucions convindrien en una Catalunya independent, això és una altra fase; nosaltres ens movíem en el terreny més difícil, que és com es passa de la situació A, que és l’actual, fins a la B, que és la independència.
Quant temps hi han dedicat?
Hem treballat bastant durant tretze o catorze mesos per fer aquests divuit informes, però crec que tots n’estem molt satisfets i contents; ens hi hem passat moltes hores i ha estat una col•laboració desinteressada: repetiria l’experiència, segur. El que no hem fet és enganyar el Govern dient una cosa per una altra. En qüestions que són clares hem volgut donar la nostra opinió, i en qüestions més polèmiques, amb diversos camins a seguir i amb escenaris incerts, hem preferit mostrar-los i discutir-ne els avantatges i els inconvenients per treure’n finalment una conclusió pròpia.
Quant temps pot durar el procés de la transició nacional?
El temps clau és el que hi ha entre les plebiscitàries, que substitueixen el referèndum que es volia fer a Catalunya, i la proclamació de la independència. Aquest és un període de temps durant el qual s’han de construir les estructures d’estat perquè la proclamació sigui fàcticament real, que la Generalitat sigui l’únic poder fàctic, i posteriorment a la proclamació és quan es fan les eleccions constituents.
És difícil de dir, doncs...
Si queda molt o poc depèn del període anterior, entre les plebiscitàries i la proclamació de la independència. Posteriorment a la proclamació hi ha eleccions constituents, i el període fins a arribar a una constitució no ha de ser gaire llarg; es pot fer en vuit o nou mesos, perquè tampoc no és tan difícil: n’hi ha molts models al món, i s’han de buscar els de les democràcies més avançades i incloure-hi o no algunes grans definicions.
Com la faria vostè?
Jo la faria més aviat senzilla i deixaria els temes de més calat polític per al desenvolupament legislatiu posterior a la Constitució. El procediment del període constituent no ha de ser gaire llarg; la incògnita és quan dura el període anterior, entre les plebiscitàries i la proclamació de la independència.
En quines democràcies ens hem de fixar?
Depèn dels aspectes que vulguem tocar. Com a model social, les millors són les dels països nòrdics, perquè són països eficients en els serveis que ofereixen: són estats actius en el món internacional, són solidaris i no estan contaminats per corrupcions a gran escala; són dels països més transparents i menys corruptes del món. Això no impedeix que alguns aspectes concrets siguin plantejables, també, sobre qui hauria de fer el control constitucional de les lleis. Els països anglosaxons no tenen Tribunal Constitucional; tenen el Suprem, i crec que és un model que funciona bé.
Quin altre aspecte destacaria i què caldria tenir en compte?
Respecte a la protecció de les minories, hi ha altres democràcies que poden aportar diversos elements institucionals i servir de model, com els estats federals, per exemple, que tenen desenvolupats més drets col•lectius. Hem de buscar el millor de cada lloc i fer una constitució bastant modèlica, com una nova constitució d’una democràcia del segle XXI.
Per a vostè el lideratge MHP és indiscutible. No s’entendria a escala internacional si hi hagués un canvi, afirma.
Ara anem a una velocitat de creuer. El procés l’ha de liderar algú en el front polític, ha d’haver-hi algun referent, fins i tot per a parlar amb els adversaris polítics, i crec que ho ha de fer el president de la Generalitat, que és qui hi està legitimitat per haver guanyat unes eleccions en períodes anteriors. El seu manteniment asseguraria aquesta velocitat de creuer, que crec que a partir d’ara s’ha d’accelerar.
Un canvi en el lideratge de la Generalitat no és quelcom neutre...
No, no és una cosa que no tingui conseqüències, tant en l’àmbit intern de la ciutadania de Catalunya com a escala internacional. Crec que en aquest darrer nivell la perspectiva d’un canvi de lideratge a mig camí no s’entendria, no s’hauria entès ni en el cas del Quebec ni en el d’Escòcia. Ara el que tocaria és la continuïtat en aquesta presidència, i els altres partits polítics que estan a favor de la independència de Catalunya com a primer punt programàtic crec que haurien de donar-hi suport, que no haurien de posar pals a les rodes a la continuïtat del president. Malgrat els interessos legítims que té cada partit, crec que l’objectiu de país ha de passar per sobre d’aquests interessos. És el moment de la professionalitat i la magnanimitat.
Quina valoració fa del paper que està tenint el president Rajoy en tot aquest procés?
L’Estat està atònit, desconcertat; fins i tot els fallen les coordenades mentals per a entendre bé què passa, i quan no entens bé el que passa aleshores et pots equivocar molt en les decisions pràctiques. En un principi no es creien que això del moviment independentista anés enlloc, es pensaven que era un bluf que acabaria diluint-se. Després han anat veient que no, però s’hi han enfrontat d’una manera molt administrativista, molt a l’espanyola, molt de cultura jeràrquica.
La resposta és la via legal...
La resposta de la legalitat és cada cop més antiquada, perquè, si només adoptes la perspectiva des de dintre de les lleis, merament jurídica, per a tractar d’entendre i després solucionar un problema polític quan el problema són en bona part les lleis, ni ho pensaràs bé ni ho solucionaràs bé. La reacció del Govern espanyol ha estat tan primària com ineficient. Si no canvien, aquesta batalla la tenen perduda.
L’any vinent és un any electoral. Com el preveu?
Pot ser un any molt dolent per al PP, electoralment parlant; però les alternatives, que serien PSOE i Podemos, veig que continuen pertanyent a la mateixa cultura política, que enfoquen els temes polítics amb una actitud molt afrancesada, que vol dir amb criteris poc pragmàtics i molt refractaris a acceptar la pluralitat nacional, que és diferent dels altres temes: el social, el cultural, el lingüístic, etc. No confio gens que nous governs espanyols canviïn el fons de les coses; poden canviar els estils i els llenguatges, o que ofereixin alguna sortida via reforma constitucional, però sóc escèptic en aquest tema, sobretot pel que fa a les garanties d’un posterior compliment del pacte. En aquest sentit, cal mediació internacional i que hi hagi un dret a la secessió en la nova constitució.
Tots dos aspectes han d’anar junts?
Si no hi ha aquestes dues coses, jo realment sóc molt escèptic a creure que les forces polítiques espanyoles estiguin en condicions d’oferir un model «comprable» per part del moviment catalanista predominant en aquest moment. Encara que el PP estigui en crisi, seria un error que els partits o les organitzacions socials catalanes creguessin que, si el PP cau, ja tenim un camí lliure per a trobar un acomodament estable dins la democràcia espanyola.
Què hauria passat si finalment no haguéssim pogut votar?
No hauria passat res: el fet de poder votar tot i les condicions paupèrrimes legals ha estat una victòria per al catalanisme. Gràcies al 9N, anem 1 a 0 a favor en aquest partit; per tant, ha estat una oportunitat molt bona, sorprenent, que ningú no s’esperava. El Govern espanyol, amb aquesta mentalitat administrativista, es pensava que amb la suspensió de la consulta dues vegades per part del Tribunal Constitucional això ja s’havia acabat, però no ha estat així.
El catalanisme polític ha fet un gir cap a l’independentisme. Ha estat un moviment de reacció, perquè les esperances posades en l’Estatut es van saldar amb un fracàs rotund, no es van aconseguir cap dels quatre grans objectius: el reconeixement de Catalunya com a realitat diferenciada; millor protecció de l’autogovern, ja que té una posició secundària dins el sistema espanyol; canviar les bases del finançament per a blindar uns mínims suficients per a administrar les competències que es tenien, i una relació bilateral amb el Govern espanyol sense perdre’s en el conjunt multilateral de les disset comunitats, en què la posició de Catalunya queda molt diluïda.
I arriba la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut...
Sí, que encara va rebaixar més el contingut de l’Estatut, que amb el referèndum del 2006 havia tingut una participació molt baixa i ja expressava un descontentament per part de la ciutadania; però després, organitzada per la societat civil, va haver-hi una reacció que va sorprendre per la seva dimensió.
Aquesta mobilització va portar a la creació de l’ANC.
Correcte! I des d’aleshores s’ha anat consolidant, fins a arribar al 9 de novembre, quan hem pogut celebrar la consulta una mica sui generis que ha permès per primera vegada en tres-cents anys als ciutadans catalans votar sobre la independència de Catalunya. Encara que sigui una consulta que no serveixi, que no tingui abast legal, ha permès expressar-se, i això ha reforçat l’auge de l’independentisme, que actualment, d’acord amb diverses enquestes, està estabilitzat en el 45% de la ciutadania. Si el referèndum es fes com a Escòcia o al Quebec, tindria oportunitats de guanyar.
Uns dies després del 9N, en una conferència a la CatDem, va analitzar el procediment que cal tenir en compte un cop superada aquesta data i va remarcar cinc elements: convocatòria d’eleccions, creació d’un nou govern, construcció d’estructures d’estat, moment de proclamació de la independència i procés constituent. Sobre aquest darrer punt es basa l’informe número 10 del Llibre blanc. Ens en podria fer una síntesi?
És el procés que s’estableix entre la proclamació de la independència i el moment en què Catalunya tingui una nova constitució. Els qui han de fer això són, per una banda, els representants escollits pels ciutadans, que poden ser els que ja s’hagin escollit en unes properes eleccions, o bé, si ha passat molt temps des d’aquestes eleccions, se n’haurien de fer unes altres, les constituents, després de la proclamació.
De què depèn?
Del temps: ortodoxament s’haurien de fer sempre. Per a fer-ho tal com marquen els procediments democràtics actuals, caldria obrir-ho a la ciutadania i fer un procés de participació establint una sèrie de procediments perquè aquesta pugui aportar idees sobre què hi hauria d’haver i què no, i de quina manera, en aquesta nova constitució. Finalment, el projecte seria aprovat pel Parlament de Catalunya i sotmès a referèndum dels ciutadans.
Des d’alguns àmbits es parla de la necessitat de fer una declaració unilateral d’independència...
El moment en què es faci és la decisió més important, s’ha de ser molt curós. Quan es prengui la decisió de proclamar-la, no sabràs mai si acabaràs sortint-te’n; hi ha un moment en què t’has d’arriscar, i s’ha de calcular molt bé, perquè, si t’equivoques, hipoteques el moviment potser per dècades, per una generació com a mínim, i has d’estar segur que corres uns riscos assumibles. Per tant, la gestió del temps de la construcció alegal, perquè no es pot fer d’una altra manera, de les estructures d’estat, són els reptes que tindrà el govern que surti de les properes eleccions plebiscitàries.
«Alegal»: aquesta paraula fa una mica de respecte!
Sí, perquè construir unes estructures d’estat per a proclamar la independència no es pot fer des del punt de vista de la legalitat espanyola, i la que tenim és aquesta; per tant, s’haurà de fer un tipus d’estratègia, marcant uns objectius principals i secundaris clars i buscant totes les complicitats, no solament polítiques sinó també socials i culturals que té el país. Actualment hi ha molts sectors que estan per la independència perquè no veuen possible una acomodació de la realitat social catalana dins la democràcia espanyola.
Ha estat un dels membres del Consell Assessor per la Transició Nacional responsable d’elaborar els divuit informes que han conformat el Llibre blanc de la transició nacional. Quina valoració fa de l’experiència?
L’experiència ha estat molt positiva per a tothom, tant en l’aspecte col•lectiu com en el personal: sempre hi ha hagut un ambient molt bo, amb discussions dins la formalitat acadèmica de temes d’enfocament, metodològics, sobre com s’han de fer els anàlisis, distingir el que és descriptiu del que és normatiu... Hi havia una complicitat molt clara respecte a oferir al Govern una sèrie d’aportacions per a encaminar i donar marcs analítics i substantius sobre com s’hauria de fer aquesta transició de comunitat autònoma a estat independent.
No han analitzat escenaris d’una Catalunya estat, doncs...
No, no hem parlat de quin tipus de polítiques o institucions convindrien en una Catalunya independent, això és una altra fase; nosaltres ens movíem en el terreny més difícil, que és com es passa de la situació A, que és l’actual, fins a la B, que és la independència.
Quant temps hi han dedicat?
Hem treballat bastant durant tretze o catorze mesos per fer aquests divuit informes, però crec que tots n’estem molt satisfets i contents; ens hi hem passat moltes hores i ha estat una col•laboració desinteressada: repetiria l’experiència, segur. El que no hem fet és enganyar el Govern dient una cosa per una altra. En qüestions que són clares hem volgut donar la nostra opinió, i en qüestions més polèmiques, amb diversos camins a seguir i amb escenaris incerts, hem preferit mostrar-los i discutir-ne els avantatges i els inconvenients per treure’n finalment una conclusió pròpia.
Quant temps pot durar el procés de la transició nacional?
El temps clau és el que hi ha entre les plebiscitàries, que substitueixen el referèndum que es volia fer a Catalunya, i la proclamació de la independència. Aquest és un període de temps durant el qual s’han de construir les estructures d’estat perquè la proclamació sigui fàcticament real, que la Generalitat sigui l’únic poder fàctic, i posteriorment a la proclamació és quan es fan les eleccions constituents.
És difícil de dir, doncs...
Si queda molt o poc depèn del període anterior, entre les plebiscitàries i la proclamació de la independència. Posteriorment a la proclamació hi ha eleccions constituents, i el període fins a arribar a una constitució no ha de ser gaire llarg; es pot fer en vuit o nou mesos, perquè tampoc no és tan difícil: n’hi ha molts models al món, i s’han de buscar els de les democràcies més avançades i incloure-hi o no algunes grans definicions.
Com la faria vostè?
Jo la faria més aviat senzilla i deixaria els temes de més calat polític per al desenvolupament legislatiu posterior a la Constitució. El procediment del període constituent no ha de ser gaire llarg; la incògnita és quan dura el període anterior, entre les plebiscitàries i la proclamació de la independència.
En quines democràcies ens hem de fixar?
Depèn dels aspectes que vulguem tocar. Com a model social, les millors són les dels països nòrdics, perquè són països eficients en els serveis que ofereixen: són estats actius en el món internacional, són solidaris i no estan contaminats per corrupcions a gran escala; són dels països més transparents i menys corruptes del món. Això no impedeix que alguns aspectes concrets siguin plantejables, també, sobre qui hauria de fer el control constitucional de les lleis. Els països anglosaxons no tenen Tribunal Constitucional; tenen el Suprem, i crec que és un model que funciona bé.
Quin altre aspecte destacaria i què caldria tenir en compte?
Respecte a la protecció de les minories, hi ha altres democràcies que poden aportar diversos elements institucionals i servir de model, com els estats federals, per exemple, que tenen desenvolupats més drets col•lectius. Hem de buscar el millor de cada lloc i fer una constitució bastant modèlica, com una nova constitució d’una democràcia del segle XXI.
Per a vostè el lideratge MHP és indiscutible. No s’entendria a escala internacional si hi hagués un canvi, afirma.
Ara anem a una velocitat de creuer. El procés l’ha de liderar algú en el front polític, ha d’haver-hi algun referent, fins i tot per a parlar amb els adversaris polítics, i crec que ho ha de fer el president de la Generalitat, que és qui hi està legitimitat per haver guanyat unes eleccions en períodes anteriors. El seu manteniment asseguraria aquesta velocitat de creuer, que crec que a partir d’ara s’ha d’accelerar.
Un canvi en el lideratge de la Generalitat no és quelcom neutre...
No, no és una cosa que no tingui conseqüències, tant en l’àmbit intern de la ciutadania de Catalunya com a escala internacional. Crec que en aquest darrer nivell la perspectiva d’un canvi de lideratge a mig camí no s’entendria, no s’hauria entès ni en el cas del Quebec ni en el d’Escòcia. Ara el que tocaria és la continuïtat en aquesta presidència, i els altres partits polítics que estan a favor de la independència de Catalunya com a primer punt programàtic crec que haurien de donar-hi suport, que no haurien de posar pals a les rodes a la continuïtat del president. Malgrat els interessos legítims que té cada partit, crec que l’objectiu de país ha de passar per sobre d’aquests interessos. És el moment de la professionalitat i la magnanimitat.
Quina valoració fa del paper que està tenint el president Rajoy en tot aquest procés?
L’Estat està atònit, desconcertat; fins i tot els fallen les coordenades mentals per a entendre bé què passa, i quan no entens bé el que passa aleshores et pots equivocar molt en les decisions pràctiques. En un principi no es creien que això del moviment independentista anés enlloc, es pensaven que era un bluf que acabaria diluint-se. Després han anat veient que no, però s’hi han enfrontat d’una manera molt administrativista, molt a l’espanyola, molt de cultura jeràrquica.
La resposta és la via legal...
La resposta de la legalitat és cada cop més antiquada, perquè, si només adoptes la perspectiva des de dintre de les lleis, merament jurídica, per a tractar d’entendre i després solucionar un problema polític quan el problema són en bona part les lleis, ni ho pensaràs bé ni ho solucionaràs bé. La reacció del Govern espanyol ha estat tan primària com ineficient. Si no canvien, aquesta batalla la tenen perduda.
L’any vinent és un any electoral. Com el preveu?
Pot ser un any molt dolent per al PP, electoralment parlant; però les alternatives, que serien PSOE i Podemos, veig que continuen pertanyent a la mateixa cultura política, que enfoquen els temes polítics amb una actitud molt afrancesada, que vol dir amb criteris poc pragmàtics i molt refractaris a acceptar la pluralitat nacional, que és diferent dels altres temes: el social, el cultural, el lingüístic, etc. No confio gens que nous governs espanyols canviïn el fons de les coses; poden canviar els estils i els llenguatges, o que ofereixin alguna sortida via reforma constitucional, però sóc escèptic en aquest tema, sobretot pel que fa a les garanties d’un posterior compliment del pacte. En aquest sentit, cal mediació internacional i que hi hagi un dret a la secessió en la nova constitució.
Tots dos aspectes han d’anar junts?
Si no hi ha aquestes dues coses, jo realment sóc molt escèptic a creure que les forces polítiques espanyoles estiguin en condicions d’oferir un model «comprable» per part del moviment catalanista predominant en aquest moment. Encara que el PP estigui en crisi, seria un error que els partits o les organitzacions socials catalanes creguessin que, si el PP cau, ja tenim un camí lliure per a trobar un acomodament estable dins la democràcia espanyola.
Què hauria passat si finalment no haguéssim pogut votar?
No hauria passat res: el fet de poder votar tot i les condicions paupèrrimes legals ha estat una victòria per al catalanisme. Gràcies al 9N, anem 1 a 0 a favor en aquest partit; per tant, ha estat una oportunitat molt bona, sorprenent, que ningú no s’esperava. El Govern espanyol, amb aquesta mentalitat administrativista, es pensava que amb la suspensió de la consulta dues vegades per part del Tribunal Constitucional això ja s’havia acabat, però no ha estat així.