"Llei de Consultes Populars: democràcia tutelada", Alfons López Tena

La desmotivació política, l’allunyament dels ciutadans dels afers públics, i la baixa participació electoral són fenòmens creixents que palesen el perill que a la nostra nació amplis sectors socials quedin al marge de la democràcia representativa, justament quan més ha augmentat el nivell educatiu, econòmic, i d’integració social, quan més expressions d’opinió pròpia i debat floreixen a internet, i quan més i més persones participen activament en qüestions d’interès general per via d’entitats cíviques, d’ONGs, plataformes i manifestacions. No és la participació ciutadana que està en crisi, sinó un sistema polític i electoral que no dóna cap altre paper al ciutadà que votar cada quatre anys una llista tancada decidida per la cúpula de cada partit, en grans circumscripcions que allunyen l’elector de l’elegit, i sense cap més eina de control i decisió ciutadana que el vot a una nova llista tancada i decidida per altri.

Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia. Moltes mesures són necessàries per superar el creixent encarcarament de la democràcia representativa, i una d’aquestes és l’obligada per l’Estatut: les consultes populars (art.122) i el dret dels ciutadans a promoure-les (art. 29.6), que el Tribunal Constitucional espanyol no podrà grapejar perquè ni el PP ni el PSOE, via Defensor del Poble, els han recorregut. Per referèndum, que és una de les formes de consulta popular, els ciutadans decideixen directament sobre qüestions de transcendència pública. A diferència i com a complement de la democràcia representativa, sovint remota i basada en partits a cops confusament similars, en un referèndum la tria és clara, cada vot compta igual, i l’impacte del vot és tangible i immediat.

El projecte de llei de consultes populars per via de referèndum té el mèrit de deixar de bloquejar el dret dels catalans a votar en referèndum que fa prop de tres anys va establir l’Estatut, però el limita de tal manera que pot resultar inoperant. La gàbia de la Constitució espanyola (autorització de cada convocatòria per l’Estat) és, mentre hi siguem a dintre, insalvable, però això no justifica que el legislador català imposi altres gàbies:

1. Als països on els ciutadans tenen dret a promoure referèndums (Suïssa, Estats d’EUA, Alemanya, Itàlia, etc.) ni Parlament ni govern poden impedir la seva convocatòria. La majoria d’un Parlament, que sustenta el govern, té capacitat omnímoda de legislar i prendre i executar mesures, sense necessitat de sotmetre’s a una decisió popular que els pot ser contrària. És ja hora d’aprofundir la democràcia sense fer trampes, i complir l’Estatut donant de debò poder de decisió al poble. Exigir un nombre de signatures alt (3% dels catalans) té sentit si, un cop recollides i complerts els requisits legals, el referèndum se celebra li agradi o no a la majoria del Parlament i al govern. Si, en canvi, es dóna a aquests dret de veto, de manera que puguin bloquejar la proposta ciutadana a la seva conveniència, el nombre de signatures és irrellevant, perquè no en tindrà gens, d’eficàcia. És aquesta una decisió cabdal del legislador, optar per donar la decisió al poble o fer com que l’hi dóna, però en realitat sotmetre-la a la decisió de la majoria parlamentària, és a dir, dels partits.

2. Tant el principi democràtic com l’Estatut exigeixen que no hi hagi matèries excloses. L’Estatut fixa com a límit l’àmbit de les competències de Generalitat i ajuntaments, i només aquest, que no s’adiu gens amb una eventual limitació per raó de la matèria no establerta a l’Estatut ni a la Constitució, com el projecte de llei imposa als ajuntaments, que no podrien fer referèndums malgrat que siguin matèries de la seva competència, com ara la reforma de l’Estatut o qüestions fiscals.

3. Una de les raons de l’escàs o inexistent ús dels referèndums estatals i municipals fins ara és prohibir la coincidència d’eleccions i referèndums, que no té cap fonament constitucional ni estatutari. Preveure i establir expressament la coincidència de referèndums i eleccions, per l’efecte d’estímul conjunt a la participació i el debat públic que retroalimenten una i altra votació, crea un cercle virtuós on qui s’interessa per la pregunta referendària és més probable que també ho faci en l’elecció, i voti ambdues, i qui s’interessi en l’elecció sigui empès a la participació també en el referèndum. Els referèndums, per la seva concreció a una sola qüestió, són proclius a estimular una participació i debat més intensos en els sectors socials més directament afectats o conscienciats i, en conseqüència, dur els partits a promoure que estimulin la mobilització de les seves bases electorals. Com més referèndums, més poder directe per als ciutadans i, en conseqüència, menys poder per als partits via Parlament, govern i ajuntaments, així que cal evitar que aquest conflicte d’interessos dugui els partits a bloquejar els referèndums, com han fet en els àmbits estatal i municipal al llarg de 30 anys. Per evitar-ho, cal fer-los interessants per a les estratègies electorals dels partits, mitjançant la seva coincidència amb les eleccions, que per altra banda és l’opció més correcta a efectes d’evitar despesa pública innecessària.

12-IV-09, Alfons López Tena, avui