BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Cinc preguntes sobre Bankia", Manel Pérez

Quin era l'objectiu de la gran operació d'engany i maquillatge ordida entorn de la creació i la col·locació en borsa de Bankia? En termes generals, fabricar una falsa imatge de solvència del sistema financer espanyol en plena crisi del deute a l'eurozona, amb l'economia en caiguda lliure i sota l'amenaça d'intervenció.

L'operació va acabar provocant l'efecte contrari, fins al punt que dos mesos després de la intervenció de Bankia, el Govern central es va treure de la màniga una nova i polèmica iniciativa, la marca Espanya, per contrarestar-ne les influències negatives.

Qui es beneficiava de l'èxit de l'operació? En termes polítics hi havia molts actors interessats a encobrir les seves responsabilitats. Començant pel president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, que s'havia retratat a Nova York amb aquella presumptuosa frase que el sistema financer espanyol era "el més sòlid del món", i la seva ministra d'Economia, Elena Salgado, que aquell mateix estiu va recomanar als seus companys de gabinet que marxessin tranquils les vacances. Ella se'n va anar als Dolomites a fer senderisme i va haver de tornar-hi corrent. Però també l'aleshores líder de l'oposició, Mariano Rajoy, avalador, amb la cúpula madrilenya del PP, de l'insensat projecte polític de crear la caixa més gran d'Espanya, que per força havia d'estar a Madrid, unint unes entitats d'estalvi que tenien en comú el fet d'estar corcades pels mals crèdits i ubicar majoritàriament la seu en comunitats autònomes governades pels populars. Però no només ells. Amb la col·locació borsària, se salvava també l'estratègia davant la crisi aplicada pel governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, clarament qüestionada pels mercats i, més en general, la llegenda de supervisor rigorós i model de referència per al món que tenia la institució. No és una simple coartada l'argument de Rodrigo Rato que tothom estava ficat en el joc.

Per què va tirar endavant malgrat l'evidència que Bankia estava pràcticament en fallida? En primer lloc, per la força de la gran coalició d'interessos que pressionava perquè així fos: Govern central i oposició, Banc d'Espanya, grans empreses (temoroses del cop per a la reputació que suposaria fer marxa enrere). Els òrgans reguladors, com la CNMV, o fiscalitzadors, com l'auditora Deloitte, acabarien després sotmesos a aquesta pressió, posant de manifest una vegada més un tret estructural de la institucionalitat espanyola: la mediocritat i debilitat dels encarregats de tutelar que les coses es fan d'acord amb el que estipulen lleis i normatives.

Per què pensaven que podrien donar el cop perfecte, és a dir, no ser descoberts col·locant mercaderia avariada? En primer lloc, al capdavant de la companyia hi havia un dels polítics espanyols més coneguts arreu del món, Rodrigo Rato, exdirector del Fons Monetari Internacional (FMI), i, segons els seus comilitants del Partit Popular, creador de l'últim miracle econòmic espanyol.

La col·locació de Bankia a borsa permetia, sens dubte, guanyar temps i esperar que l'economia espanyola es recuperés, reduint la pressió sobre la deteriorada cartera creditícia de l'entitat. Com alternatives en cas que la conjuntura empitjorés sempre es podria tornar a recórrer als diners de l'Estat (ja havia injectat més de 4.400 milions el 2010) o assajar operacions de fusió que diluïssin les dimensions del problema (els idil·lis amb La Caixa de finals del 2011 a començaments del 2012 així ho testifiquen).

Per què va fracassar finalment i es va desencadenar la intervenció de Bankia? En primer lloc, mai no hi va haver una gestió seriosa de l'entitat financera, ni abans ni després de la sortida a borsa. Més semblava una nau d'aventurers preocupats per les seves prebendes que un equip gestor de veritat. A més, l'evolució de l'economia no va donar temps. En els dies que Bankia desembarcava en borsa, la recessió tornava a fer acte de presència i el nou ministre d'Economia, Luis de Guindos, va exigir a les entitats més recursos per cobrir l'allau d'insolvències que s'acumulaven en els balanços de les entitats. Rato i els seus van intentar maquillar encara més els comptes, però aquesta vegada ja no va ser possible.

7-XII-14, M. Pérez, lavanguardia