"El tema és Europa i les ciutats", Pasqual Maragall

Quan els assessors de Clinton van descobrir que la clau per guanyar les eleccions era l'economia, un li va dir a un altre, donant-se una forta palmada al front: "It´s the economy, stupid!". La clau era l'economia.

D'aquí el títol que encapçala les consideracions que segueixen, que pogués haver estat: "El tema és Europa, estúpid!". En efecte, en cert sentit el tema central avui és Europa, no és ni Espanya ni Catalunya. M'explico. Catalunya i Espanya se la juguen a Europa. No és l'enfrontament Catalunya / Centre, ni Nord / Sud, ni Euskal Herria / Espanya el que decidirà la major part del nostre futur. És el nostre paper a Europa. O millor dit: la clau de la nostra qualitat de vida està a Europa. A Europa i en la bona marxa de les nostres ciutats. Les nacions i els Estats, i les comunitats autònomes, tenen molt a veure amb la redistribució de la renda - tema importantíssim- però no tant amb la generació de la renda. Per descomptat que fer o no fer l'Eix Transversal a Catalunya, treure o posar peatges, invertir més o menys en educació, salut, etcètera, són opcions que tenen molt a veure amb el creixement i la felicitat, però crec que alguns dels grans temes es jugaran a Europa o amb fons europeus pel mig. I uns altres en canvi en el perfil que vagin adoptant les ciutats, les àrees metropolitanes o les comarques en què vivim. És a dir, en el nostre lebensraum, en el nostre escenari vital habitual. Encara admetent que cada vegada més anem a haver viscut cadascúa diversos llocs o fins i tot continents diferents en el curs de les nostres vides.

Comencem per Europa.

Anem cap a una Europa americana amb dos grans partits, el demòcrata i el popular. Però amb interessants mutacions, com la lliberal que pot representar un Gallardón (que era el tapat de Rajoy) o un Bayrou a França, o algun dels nous anglesos que encara no coneixem bé.

Però seguim per les ciutats.

Al nivell local, les ciutats haurien d'anar recuperant competències de les nacions. Mirin: Europa és el nostre nou Estats Units particular. I si això és així, si Brussel·les és el nostre Washington, i Londres, Frankfurt o París són els nostres Nova York, Chicago o San Francisco, llavors Madrid i Barcelona haurien de ser com a mínim el nostre Los Angeles.

Si les empreses són ja transnacionals, les nacions comptaran menys. No és que ho desitgi, però no em sembla malament. El segle XX ha estat el segle de les nacions. I de les guerres entre nacions. El XXI serà diferent. Sí, hi ha conflictes, en seguiran havent, però la simplificació d'un món amb set, vuit o deu grans blocs, com a molt, ajudarà al fet que el guirigall de les Nacions Unides es converteixi en això que d'una manera beatífica s'ha denominat el concert de les nacions. La victòria d'Obama ajudaria molt, àdhuc suposant que la realitat dels seus actes acabi sent inferior a les esperances que infon aquest home.

L'interessant serà veure qui governarà a Madrid i Barcelona. Zapatero va guanyar les seves eleccions generals a Barcelona, havent perdut a Madrid i València, i baixant alguna cosa a Andalusia. A Hereu se'l veu tranquil i amb projectes en marxa, si bé difícils, com el de la plaça Lesseps (una nova Sagrada Família), la connexió del tramvia de la Diagonal en el tros que falta, entre Francesc Macià i la invariable plaça de les Glòries Catalanes, i un munt de noves vies de metro. Hi ha qui pensa que a les properes eleccions hi haurà menys partits. No estaria malament.

Què més manca? A Barcelona sens dubte restablir l'Àrea Metropolitana, l'aglomeració de 4 milions i escaig d'habitants en la que realment vivim. I la connexió port-ferrocarril-aeroport-Zona Franca, que propiciaria un clúster d'activitats només superat per Rotterdam, Hamburg i Londres a Europa. Joaquín Coello, el dirigent de la potentíssima empresa de certificació Applus, te dades importants sobre aquest tema.

Per descomptat que tots (millor dit, alguns) tenim part de la culpa en no haver avançat suficientment en aquesta línia. Quan la Generalitat va suprimir la AMB que havien fundat Serratosa i Vilalta, i en la qual jo vaig treballar com a funcionari, es va creuar un Rubicón del que no s'ha hagut tornada enrere: el nacionalisme veia la AMB com una amenaça a la nació, i el socialisme, assentat en les diputacions provincials poc després, com una amenaça al sistema de partits, molt lligat a les províncies.

Quan a canvi tal vegada d'un important finançament pels Jocs Olímpics del 92, anys abans dels mateixos, l'Ajuntament va admetre que l'alta velocitat ferroviària no comencés pel tram Madrid-Barcelona, que era el lògic, sinó pel Madrid-Sevilla, vam cometre un altre error. Es va acceptar a més que Barcelona-València seria "velocitat alta" en comptes de "alta velocitat": 200 en comptes de 300 quilòmetres per hora. Després va arribar el PP i Aznar va imposar l'eslògan "de Madrid a cada capital de província en alta velocitat". I Barcelona-Bilbao igual o pitjor que el tren Barcelona-València.

Part d'aquests errors (ull, errors per a Catalunya però probablement també des de l'òptica de la maximització de beneficis en el conjunt d'Espanya) es van cometre sent jo alcalde. Demano excuses per això.

Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya, 22-X-08, lavanguardia