"Multiculturalisme lliberal", Ferran Requejo

En els últims vint anys, s'han produït canvis importants en la regulació dels drets i de l'acomodació institucional de diferents grups ètnics i religiosos a les democràcies lliberals. Això ha comportat canvis tant en la teoria democràtica, com en la pràctica institucional. Un exemple són les declaracions de drets aprovades els darrers anys per l'ONU, el Consell d'Europa, la Unesco o l'Organització d'Estats Americans. Vegem el cas de les poblacions immigrades.

En termes generals, podem constatar l'existència de dues posicions entorn de la relació entre multiculturalisme i democràcia lliberal. Ambdues es reclamen com les autènticament lliberals i democràtiques:

1) Certs polítics i analistes contraposen el multiculturalisme als drets humans. Es defensa que els drets són només individuals -els drets de grup s'acostumen a veure aquí com una amenaça als drets humans-. Es tracta d'una posició que reivindica l'universalisme de les conquestes legals associades a les revolucions anglesa, americana i francesa, contraposant-les a un inevitable relativisme de les posicions favorables a la multiculturalitat. És una posició il·lustrada que entén que els estats democràtics són la salvaguarda dels drets individuals i dels valors universals basats en la dignitat humana. La democràcia s'associa a conceptes legitimadores, com la igualtat de ciutadania i la sobirania popular, entesos generalment en termes uniformes i homogenis.

2) Els defensors del multiculturalisme lliberal, per contra, l'entenen com una ampliació dels drets humans i de les conquestes de les revolucions lliberals clàssiques. La idea subjacent és que el llenguatge dels drets individuals, i de l'universalisme i estatalisme del lliberalisme tradicional amaga una sèrie de biaixos favorables als particularismes ètnics, religiosos, etcètera, de les majories a les democràcies actuals. En nom de la igualtat de ciutadania es tracta de manera desigual, o sigui pitjor, a les minories culturals de les democràcies. El respecte a les identitats culturals forma part de la dignitat individual. L'ampliació de drets cap als grups minoritaris -ètnics, religiosos, etcètera- s'entén que ha d'establir-se no en termes absoluts, sinó dins dels límits de la tradició lliberal, com la resta dels drets.

Qui porta més raó, o més raons, en aquest debat? Malgrat l'existència de versions no lliberals del multiculturalisme (tradicionalistes religiosos, conservadors), i de casos empírics sobre l'ús del multiculturalisme com coartada per a la perpetuació de determinades desigualtats -de gènere, per exemple-, en termes generals és la segona posició la que apunta l'adreça correcta. De fet, aquesta és la posició lliberal defensada per l'ONU i altres organitzacions internacionals quan esgrimeixen que lo cultural ha de respectar-se, però que alhora ningú ha d'invocar la diversitat cultural per conculcar drets humans (Human development report 2004).

Els drets humans són alhora una font de progrés moral i una restricció de les pràctiques polítiques dels governs i dels ciutadans. El que el multiculturalisme lliberal afegeix al lliberalisme tradicional és una vocació de respectar el valor de la igualtat més enllà de la retòrica esbiaixadament individualista i universalista del lliberalisme primigeni. Estem, així, davant una quarta onada de drets, després de les associades als drets lliberals, democràtics i socials. Les dues últimes van haver de ser arrencades al lliberalisme dels segles XIX i XX, després de processos no sempre pacífics -pensi's, per exemple, en les lluites pel sufragi universal i el dret d'associació, que avui semblen drets evidents però que la seva constitucionalització va costar vides i violents enfrontaments socials- o en els processos de descolonització de la segona postguerra; o en el moviment dels drets civils als EE.UU. dels anys seixanta del segle XX.

La diversitat cultural hi és per a quedar-se. I sembla clar que les democràcies han privilegiat històricament uns grups concrets de població sobre altres grups als qui se'ls exigia assimilar-se a la majoria. Això exigeix a crits refinar les idees heretades -com el significat del valor de la igualtat-, la interpretació clàssica de la qual se situava en societats molt més simples i homogènies que les actuals. També exigeix aprofundir en les pràctiques democràtiques i en uns drets que sempre presenten dimensions individuals i col·lectives. Quan es produeix un xoc entre diferents tipus de drets, les democràcies lliberals ja proveeixen de mecanismes per a la seva resolució (tribunals, processos consocionales...), de manera semblant a quan es produeixen col·lisions entre els drets individuals. El multiculturalisme lliberal té l'avantatge de contribuir a canviar les pràctiques lliberals, de les majories i de les minories. Els límits estan en els drets humans i l'acceptació de la democràcia. Tot això està lluny del relativisme. Més aviat representa una nova fase il·lustrada cap a cotes més altes de civilitat  i de progrés polític i moral. Contraposar de manera abstracta drets humans i multiculturalisme és un error conceptual i històric, a més d'un obstacle per a la millora ètica de les democràcies d'arrel lliberal.

27-I-10, Ferran Requejo, catedràtic Ciència Política (UPF), coautor de ´Desigualtats en democràcia´ (Eumo 2009), lavanguardia