"El dia que Wittgenstein atià Popper", Luis Racionero

L'ocurrència que vaig a relatar s'ha convertit en un símbol. És a més a més un mite: l'escenificació del moment en què la ciència va substituir la filosofia com a mètode de coneixement de la realitat. Per això Wittgenstein va agitar, furiós i impotent, l'atiador contra Popper. Val la pena la pena explicar-ho per a posar cadascun al seu lloc, ja que Wittgenstein s'ha emportat la fama i el glamur, mentre Popper era el que tenia raó.

Corria l'any 1946, el divendres 25 d'octubre el Club de Ciència Moral de Cambridge celebrava la seva reunió setmanal de professors i alumnes de Filosofia. El club es reunia al King´s College a dos quarts de nou de la tarda a l'apartament 43 de l'edifici Gibbs. El contertuli convidat era Karl Popper, professor de Lògica i Mètode Científic a la London School of Economics. Popper era un més dels vienesos jueus exiliats per culpa de Hitler. El chairman del club era Ludwig Wittgenstein, i entre els assistents, Bertrand Russell.

A la seva autobiografia Unended quest de 1974, Popper explica que el tema de la reunió tal com estava redactat a la convocatòria era: "Existeixen problemes filosòfics?" i que ell va enumerar una sèrie de problemes filosòfics reals. Wittgenstein els va rebutjar tots peremptòriament, mentre agitava nerviosament l'atiador de la xemeneia, que "ell usava -diu Popper- com un director d'orquestra la batuta, per a emfatitzar les seves opinions". Quan va sorgir una qüestió sobre l'estatus de l'ètica, Wittgenstein el va desafiar a presentar un exemple de llei moral. "No amenaçar als conferenciants convidats amb un atiador", va replicar Popper. Llavors Wittgenstein, furiós, va llançar l'atiador al terra i va sortir donant un cop de porta.

A què venia aquesta fúria? Al fet de que Wittgenstein s'havia perdut pel camí, confonent les finalitats amb els mitjans: els fets amb les paraules, mentre que Popper insistia en que els fets són crucials i que encara existeixen problemes filosòfics. La disputa venia de Viena. A la Viena modernista, Schlick, Mach, Carnap, Kraft, Feigl, Weismann, Von Mises i altres, havien creat el Cercle de Viena, un grup que va adoptar el mètode filosòfic del positivisme lògic, segons el qual el significat d'una proposició era el seu mètode de verificació, i per tant que existeixen proposicions -com "Déu existeix" o "estimo a Pepeta"- que no són veritables ni falses, sinó inverificables, o sigui, sense sentit.

Popper va ser el primer de la seva generació vienesa que va atacar el positivisme lògic, que des del principi li va semblar absurd, com explica també a la seva autobiografia. Wittgenstein, en canvi, seguint la pauta dels positivistes, va anar un pas més enllà i es va dedicar a estudiar el llenguatge, que és l'eina de la filosofia occidental. És com si el fuster en comptes de fer la taula, es posés a arreglar la serra. A això va arribar la filosofia abans de reconèixer que "del que no es pot parlar, és millor callar", Wittgenstein dixit. Per cert, això és el que va suggerir el Zen fa deu segles, però això seria un altre article.

La filosofia europea va ser un invent dels grecs que usa definicions, conceptes i sil·logismes per argumentar sobre la realitat. Combinant paraules -que són les etiquetes dels conceptes- s'arriba a un límit que es va aconseguir amb Kant i després es degenera en el bla, bla, bla. La sortida més enllà de les paraules està a la ciència: així l'ontologia, que és l'estudi de ser, ha estat substituïda per la física quàntica, que aprofundeix en l'essència de la matèria -àtoms, partícules elementals-, així com l'epistemologia, que és la teoria del coneixement, ha estat substituïda per la neurofisiologia. Quan coneguem l'estructura i funcionament del cervell, potser deduïm com sorgeixen les idees, però es requereixen instruments de precisió, microscopis, camps electromagnètics i tecnologies encara no inventades, però no paraules. Amb paraules el que succeeix a la ment ja ho va explicar Hume i d'aquí, amb més paraules, és difícil aprofundir més.

Per això els filòsofs més intel·ligents, com Fernando Savater, s'han dedicat a l'ètica, que aquí sí valen les paraules. I per això Wittgenstein es va dedicar a estudiar l'eina, el llenguatge per veure si analitzant el llenguatge es podia arribar més lluny amb ell. Russell li havia donat la pauta amb la seva lògica simbòlica que era un intent de matematizar la lògica. Cap va arribar a res. En canvi Popper es va especialitzar en metodologia de la ciència, on ha estat decisiu. La seva idea que la ciència actua per falsació d'hipòtesi ha estat crucial per al mètode empíric i per a l'avanç de la ciència.

A toro passat -amb perdó- Popper ha resultat molt més efectiu que Wittgenstein per al progrés del coneixement, si be el diví Ludwig irradia una figura més romàntica i glamurosa entre la intel·lectualitat sofisticada. Popper ha estat útil i Wittgenstein superflu. Potser en aquest seminari del 25 octubre de 1946 Wittgenstein s'adonà d'això i va llançar, desesperat, l'atiador pel terra.

Per descomptat, existeix un llibre dedicat a dilucidar què es va dir i es va fer a la famosa reunió del Club de Ciència Moral de Cambridge: Wittgenstein´s poker o "la història d'un debat de deu minuts entre dos grans filòsofs", on es contrasten no menys de cinc versions diferents de la topada. La de Popper s'ha imposat pel seu patetisme, per resumir la cruïlla de la filosofia occidental, que passa a ser una "crítica de les cosmologies" i deixa a la ciència el coneixement del món real.

7-III-10, Luis Racionero, lavanguardia