quan l’opció està entre ser lapidada o ser penjada
M'he pres un respir, m'he eixugat les llàgrimes que no he pogut evitar i, una mica més serena, començo a escriure l'article. Acabo de llegir la carta que la jove iraniana Reihane Iabari va escriure a la seva mare abans de ser penjada a la presó de Rajaixahr. Tenia 26 anys quan va ser executada, després de passar set anys a la presó acusada de matar l'home que va intentar violar-la quan en tenia 19. Era dissenyadora d'interiors, filla de la coneguda actriu Xole Pakravan; el seu crit colpidor, "Han penjat la meva filla!", ha fet la volta al món.
A la carta, la Reihane escriu: "Et dic des del més profund del meu cor que no vull tenir una tomba perquè vagis a plorar-me i patir. No vull que vesteixis de dol per mi. Esforça't a oblidar els meus dies difícils. Deixa que el vent se m'endugui...". I demana a la mare que doni els seus òrgans: "No vull podrir-me sota terra. No vull que els meus ulls, ni el meu jove cor, es tornin pols. Et prego que tan aviat com sigui penjada el meu cor, ronyons, ulls, ossos i tot allò que pugui ser trasplantat sigui pres del meu cos i lliurat com a regal a qui ho necessiti. No vull que el destinatari sàpiga el meu nom, ni que em compri un ram de flors, ni que resi per mi...". 
(activistes Femen, a Alemanya, protestant per l'execució de na Reihane)
I després afegeix: "El món em va permetre viure durant 19 anys. Aquella nit ominosa era jo la que hauria d'haver estat assassinada. El meu cos hauria estat llançat en algun racó i, dies després, la policia t'hauria portat fins a l'oficina del metge forense per identificar el meu cadàver i comunicar-te que havia estat violada. Mai no haurien trobat l'assassí perquè no tenim riquesa ni poder. Després hauries continuat tota la vida patint, avergonyida. I, uns anys més tard, hauries mort de dolor. Tanmateix, amb aquell maleït cop, la història va canviar. El meu cos no va ser llançat en qualsevol lloc, sinó a la tomba de la presó d'Evin i les seves solitàries sales. Però cedeix al destí i no et queixis. Saps bé que la mort no és el final de la vida". I després de denunciar l'assetjament de les autoritats per poder donar una imatge d'assassina despietada i així justificar la seva execució, malgrat els intents internacionals per salvar-li la vida, la Reihane conclou: "Vull abraçar-te fins que em mori. T'estimo".
El dia 25 d'octubre era penjada fins a morir. Com va dir el seu pare, mai no va tenir cap opció: "Si s'hagués deixat violar, l'haurien lapidat. Es va resistir, l'han penjat". Amb ella, l'Iran arriba a la xifra de 250 persones executades, especialment dones, la innocència de les quals mai no val res i la pena de les quals sempre és més gran, especialment en delictes sexuals. És la llei del masclisme atroç, que impregna el cos legal d'una teocràcia que utilitza Déu per menysprear, violentar i assassinar les seves dones. Boniques i brillants dones iranianes, convertides en vent per la forca d'una dictadura sense pietat.
7-XI-14, Pilar Rahola, lavanguardia