"Garantia democràtica", Sergi Pàmies

La teòrica majoria independentista del país no pot fer un recompte d'adhesions rigorós encara que ho ha intentat de moltes (pacífiques) maneres. El gran obstacle rau en una evidència jurídica, igualment democràtica, que converteix qualsevol intent en un anatema que, en comptes d'afavorir la convivència, alimenta la tensió. Mirat retrospectivament, un dels motors més actius del fenomen ha estat la negació a tractar la discrepància amb respecte democràtic, la nul·la predisposició plurinacional (compartida pels nacionalismes) i la insistència en aplicar prerrogatives democràtiques maquillades amb la coartada de la jurisprudència. El conflicte encara s'expressa pacíficament però debilita l'eficàcia d'un constitucionalisme que es nega a encabir l'anhel referendari d'una de les nacions que afirma representar.

Que el conflicte sigui entre demòcrates situa la discussió en l'àmbit dels problemes aparentment irresolubles, que acostumen a desembocar en una aplicació de la llei del més fort o en declaracions unilaterals excloents. Coneixem la voluntat independentista d'expressar-se a través de la consulta. Una consulta il·legal des de l'òptica del Govern espanyol, que tampoc proposa alternatives ni tolera el procés participatiu del 9-N, que no seria vinculant però tindria la utilitat, gens menyspreable, d'actuar com analgèsic social i argument testimonial de qualitat. Els que discrepem de la consulta i de la sibil·lina arbitrarietat política que l'ha potenciat, i que tampoc ens sentim representats per la totxesa casernària del govern del PP, tenim la temptació de subratllar, amb un punt d'esnobisme, la nostra doble indefensió.

Però és una posició irrellevant comparada amb l'evidència afirmativa que viu el país. En la meva condició d'espanyol disciplinadament contribuent i sense antecedents penals, a qui li fa pànic viure els estralls de discòrdia que van patir els meus avantpassats o sumar-me a fratricidis, boicots i dogmatismes induïts, pregunto a l'autoritat espanyola que tant es vanta de vetllar per les meves garanties democràtiques: si només s'ofereix negació jurídica i no s'exploten altres alternatives consultives, ¿ens podem considerar demòcrates? ¿De debò creuen que aquestes garanties tindran cap valor si, en la pràctica, la majoria vol separar-se d'Espanya com més aviat i com més lluny millor? Són preguntes retòriques, esclar. Al llarg dels anys he constatat que l'espanyolisme ha viscut d'alimentar monstruosament el sobiranisme i que el sobiranisme se n'ha aprofitat al crit d'"A bodes em convides!" Ara que estem arribant a una fase de desenllaç, jo, que tota la vida he conviscut amb la condició d'espanyol amb una barreja de bon humor i d'estupefacció sentimental, torno a constatar que a l'hora de decebre els seus súbdits, Espanya no decep mai. Que el govern del PP es vanti de defensar les nostres garanties democràtiques confirma la vigència d'aquest axioma.

7-XI-14, Sergi Pàmies, lavanguardia