"La degeneració", Pilar Rahola

El que està passant continua sent un autèntic desvari. Espanya s'encamina a una degradació institucional que sembla que no té fre, i les bombes de temps han començat a esclatar amb precisió letal. No només es tracta de la cadena d'escàndols de corrupció política que posa sobre la taula l'enorme impunitat amb què han actuat els grans partits. Perquè és evident que no s'arriba, per exemple, a una trama Gürtel tan espessa i extensa en el temps sense que els controls de l'Estat pateixin una seriosa ceguesa. I s'hi sumem les institucions públiques, des de les més coronades a les més terrenals, que han estat implicades en greus escàndols d'igual naturalesa, la caiguda dels déus del sistema actual sembla imminent. El règim sorgit de la transició -per utilitzar el clàssic- està en fallida política i deixa nua una democràcia seriosament malalta.

Deia que no només per això de la corrupció, perquè si mirem amb calidoscopi no queda res dempeus, i el repàs és demolidor. No se salva la independència judicial, clau per a la bona salut d'un Estat de dret, i els exemples van des de l'escàndol de tenir un president del Constitucional amb carnet a la boca fins a la persecució d'un jutge com Santi Vidal, o el dit del poder que col·loca un fiscal general. Tal vegada la justícia no és cap conya, però la pressió política sobre la justícia és una conya redoblada, amb bombo de Manolo incorporat. Tampoc no se salva el sentit de responsabilitat política, en un país on el verb dimitir va desaparèixer de la gramàtica oficial. Que Espanya hagi viscut gravíssims escàndols vinculats a la gestió pública, que mai no hagi dimitit ni un sol càrrec i que sempre s'hagi culpabilitzat la baula més feble, digui's Prestige, Alvia o ebola, ho diu tot del que significa la susdita responsabilitat. El darrer cas, això de l'ebola, que afegeix a una greu crisi sanitària una tirallonga inesgotable d'errors, sumats a una desacomplexada immoralitat de declaracions, és l'exemple de manual del que aquí es denuncia. Certament, que no s'hi esforcin els partits antisistema, perquè ningú no és més antisistema que aquest Govern. I, a partir d'aquí, podríem afegir aspectes antiestètics que diuen molt del gruix democràtic del sistema, per exemple la naturalitat amb què es passegen símbols nazis, o es permeten partits ultres, o es banalitza el nazisme per atacar el contrari. Això de la Rita Barberà de l'altre dia, feliç i alegre entre esvàstiques, era per enviar-ho a Merkel, postal inclosa.

Això no s'aguanta i el pitjor no és que s'esfondri: és que algú vulgui fer de Neró per evitar la caiguda de l'imperi.

11-X-14, Pilar Rahola, lavanguardia